40 anys dels mestres que van decidir canviar el sistema educatiu

PalmaFa 40 anys les Illes van conviure amb un moviment important de transformació. En la vessant educativa, també. Una cinquantena de professors van decidir que era el moment de canviar la manera d’impartir classe. El 7 del 7 del 1977 va tenir lloc l’inici de la primera setmana de renovació educativa. Es tracta d’una iniciativa que sorgí de l’Institut de Ciències de l’Educació, que depenia de la Universitat, amb la idea de treballar el “coneixement directe”. Ho explica Climent Picornell, qui fou coordinador d’aquesta primera setmana que se celebrà a la Colònia de Sant Pere.

La idea era defugir de l’ensenyament tradicional i fer feina des del punt de vista social i mediambiental sobre una zona concreta de Mallorca. Se cercava informació, s’entrevistaven els veïns i, a partir d’això, es realitzaven materials docents perquè els mestres ho poguessin repetir a l’aula amb els alumnes. “Era una invitació a fugir del llibre com a únic vector d’ensenyament”, exposa Picornell.

Ramon Díaz és un altre dels docents que van participar en aquestes setmanes. Ell s’hi va incorporar als anys 80. Defineix el grup de gent que s’hi va apuntar com mestres que “veien de manera diferent la manera de fer classe”, que coneixien el moviment de renovació Rosa Sensat i que tenien cura de la seva professió. Díaz recorda, de fet, que encara era vigent la llei d’educació franquista de 1970. La premissa que els unia era aconseguir una “escola activa, no centrada únicament en la classe, arrelada al medi i en català”. En el mateix sentit, assenyala que pensaven en un “ensenyament globalitzat, no compartimentat en assignatures”.

Picornell recorda aquella etapa com uns moments en què va haver-hi “una espècie d’ebullició de renovació educativa”. Subratlla la importància de l’escola d’estiu a Balears, però diu que aquests tipus de moviments, a l’Estat, encara estaven en efervescència.

Elaboració de material

Una de les vessants de la renovació educativa era l’elaboració, per part dels mestres, de materials lligats a l’entorn més proper dels estudiants. “Les experiències directes eren una cosa poc coneguda”, relata Picornell, que hi afegeix: “Ara això pot semblar una veritat de dues pessetes, perquè això que estic explicant és un dels objectius més importants de l’educació: la feina per projectes, deslligar-se dels manuals... però en aquells moments era una connotació de renovació educativa”. La mateixa opinió en té Díaz. Diu que aquestes mesures ara semblen “senzilles” però en aquell temps eren totalment innovadores.

Cada any, les setmanes es duien a terme en un àmbit diferent. La Colònia de Sant Pere, l’Arenal, l’Albufera, Lluc, Portocristo i Pina van ser alguns dels llocs seleccionats pels mateixos docents. Es prentenia conèixer l’entorn ambiental i social d’aquests indrets. Picornell explica l’experiència d’una trobada a Palma. Es van marcar una sèrie d’itineraris per conèixer la ciutat. Implicaven que s’havia de conèixer la ciutat a través del contacte directe. Díaz, per altra banda, recorda amb bones memòries la de Pina i la d’Andratx. Pina també està al record de Picornell: “Vam estudiar el Pla de Mallorca, una comarca que sol quedar mig oblidada i té unes característiques realment importants i curioses”. Cada lloc era especial per quelcom concret i tenia una resposta pedagògica o didàctica també diferent.

El que més els va aportar participar en aquestes setmanes, que duraren prop de 15 anys, és el fet d’aprendre. “El primer que fa un quan s’enfronta amb el coneixement directe de la realitat és aprendre ell mateix”, apunta Picornell.

I ara, com estam?

Quan li pregunten per si ara hi ha més consciència sobre la importància d’establir canvis, Picornell respon de manera clara: “Crec que fa 40 anys n’hi havia molta més. Hi havia entusiasme, se sortia de l’etapa de l’escola franquista, s’havia de sortir de l’escola encotillada. Potser ara la cosa seria una mica més tècnica, racional”. En aquest sentit, considera que el projecte en marxa era molt més sentimental.

Díaz, per part seva, hi coincideix. Ell valora el fet d’haver-hi participat per la formació global i la manera d’entendre l’educació que obtingué. “Érem joves, amb ganes de canviar l’educació. Fèiem una formació personal, amb metodologies diferents”, però on encara coexistien amb professors de mentalitat “arcaica”, reflexiona Díaz.

Creu, a més a més, que les èpoques són diferents, que ara s’han detectat altres complexitats, com la inclusió o l’assetjament escolar, per exemple. Així mateix, opina que “els mestres, moltes vegades, són els eterns insatisfets”. Per què es van deixar de dur a terme les jornades? Segons Picornell, perquè totes aquestes experiències tenen un començament, un auge i un final. “Quan aconsegueixes que les coses que tu prediques passin a formar part de les institucions, aleshores perden el sentit”, apunta. A més d’això, detalla: “La idea de les setmanes, que en un principi era molt innovadora, a poc a poc va anar tenyint l’escola”.

Els resultats entre els estudiants sembla que eren bastant positius. Els mestres coincideixen que els alumnes hi responien bé i que, d’alguna manera, aquests experiments servien de motivació per a ells. “Anaven a cercar el coneixement, el contacte amb la realitat, sortien de les aules”, relata Picornell. Ara, això és una constant en el dia a dia, per exemple en les sortides escolars que es realitzen o, fins i tot, els viatges entre illes.

Si continuassin ara, s’haurien d’adaptar a la tipologia del mitjà. Díaz pensa que es poden cercar alternatives, però que també ja n’hi ha d’establertes, pel que fa a la metodologia de treball que es promulgava. En aquest sentit, posa l’exemple de l’ensenyament cooperatiu. D’altra banda, Picornell considera que “la renovació educativa en aquests moments està un poc a la baixa. No estaria malament que un esperit de renovació tornàs a passar pel món de l’educació”.