Diuen que per encarar el futur s’ha de conèixer bé el passat, per això partesc amb moltes ganes cap a Maria de la Salut, per escoltar les reflexions i les paraules clares d’un apassionat i coneixedor del camp però, sobretot, un dels grans investigadors de l’agricultura mallorquina, l’historiador Bartomeu Pastor Sureda. El 2016 publicà un imprescindible llibre que desmunta el tòpic de la fil·loxera i actualment, mentre vecia les seva finca, cavil·la sobre el canvi del paisatge agrícola a Mallorca.
Per què us interessau per la crisi de la fil·loxera?
Fou una mica per casualitat. Vaig anar a l’arxiu del Ministeri d’Agricultura de Madrid per aconseguir informació sobre la meva tesi doctoral i vaig trobar molt material sobre vinya. Vaig veure que tot allò que s’havia dit a Mallorca sobre la fil·loxera s’havia d’analitzar. A poc a poc em vaig adonar que, a part de la plaga, hi havia altres elements conjunturals més importants, com fou la interrupció del mercat amb França, els baixos preus del vi, juntament amb un vi de molt baixa qualitat, i vaig començar a analitzar més a fons tot allò que havia passat a finals del segle XIX.
Alguns deien que la plaga va causar la gran emigració de final de segle.
No, l’emigració forta de Mallorca arran de la crisi del camp és abans de l’arribada de la fil·loxera, uns sis o set anys abans. El que va passar és que abans de l’arribada de la plaga es començaren a arrabassar vinyes i no se’n sembraren de noves, la mà d’obra no tenia feina, petits propietaris o agricultors que s’havien endeutat comprant finques no podien pagar i abandonaren, fins i tot renunciant a les propietats.
Hauríem d’enorgullir-nos del vi que es feia?
No, perquè era un vi que no sé si el podríem anomenar vi; era suc de raïm mesclat amb alcohol de patata alemany molt barat perquè pogués arribar a França. Era de molt baixa qualitat; fins i tot moltes vegades partides d’aquest vi, quan arribava a Marsella o a algun port del sud de França, es tirava a la mar perquè no es podia beure. Aquí anaven a quantitat i no a qualitat. Pensa que mesclar el vi amb un 4% d’esperit de patata demostrava la poca confiança que tenien en el vi; quasi no tocava el celler, anava del cup a l’exterior. Els mesos de més vendes de vi eren el novembre i el desembre, i a partir de febrer ja s’havia venut tot. Era especulació, perquè a França no hi havia prou vi a causa de la fil·loxera, que encara no havia arribat aquí.
Parlau d’especulació. I ara?
Si us fixau en el paisatge agrari d’arbres a Mallorca, és especulatiu. Als anys 70 va venir la febre dels tarongers, que es va estendre per tot Mallorca; després, a partir dels 90, la febre de l’olivera. Dins aquest impàs hi ha un rellançament de la vinya i la quarta gran onada és l’actual, que és la plantació d’ametllers en regadiu.
I garrovers?
També, però amb finalitats diferents; els que sembren ametlers volen fer-ne molts quilos; en canvi, el garrover és un arbre sofrit, que du poca feina i que fa guapo. Ara aquests són els dos tipus d’arbres que se sembren: un per produir i un altre per fer guapo.
Com veis el sector vitivinícola ara?
En el món agrícola de Mallorca el vi és un món a part i mentre es continuï per la línia de millorar la qualitat, el sector anirà bé. Jo veig dos tipus de gent: la gent apassionada que ve de tradició familiar i vol continuar, i després hi ha els acabats d’arribar, tots aquells que han fet un capital fora de l’agricultura i per als qui el món del vi és un atraient.
El món agrícola és rendible sense el turisme?
Només es pot mantenir com un valor afegit del turisme; per tant, és un valor que s’ha de pagar com a paisatge. És a dir, el món agrícola a Mallorca de cada vegada està més deshabitat, de cada vegada hi ha més gent que viu al camp però menys gent que fa feina del camp. Això molts no ho veuen, però hi ha molta gent que viu espargida pel camp, tenim casetes que abans eren de figueraler i ara es lloguen als turistes. El que més enyor de Mallorca és que el camp està totalment deshumanitzat; és a dir, que el camp està molt mecanitzat: allà on no pot entrar una gran màquina s’abandona i torna garriga o ple de brutor. La conservació de marjades, parets i albellons ha quedat obsoleta, jo veig que el camp perd aquest valor afegit que té, que és el paisatge i que no cobra el pagès, i jo deman: què queda a Mallorca si desapareix aquest paisatge?
Però com ho pot cobrar el pagès?
És molt mal de respondre, però jo crec que el petit agricultor, el que ha mantingut o millorat el camp, de moment sembla que no té dret a res, l’únic que ha pogut tenir és en llogar alguna caseta. L’única solució és que qui explota la terra i el propietari han de participar en els beneficis del turisme, directament o indirectament, com a mantenidor del paisatge, però és molt complicat, perquè es faci com es faci hi haurà greuge comparatiu, perquè evidentment on pot acabar parant una gran part d’aquest capital fet al turisme és en l’hoteler que haurà millorat una finca seva.
Llibre recomanat
‘La vinya i el vi a la Mallorca de finals del segle XIX’, de Bartomeu Pastor
Un petit gran llibre que desmunta, amb dades, el relat simplista que s’imposà a Mallorca en què l’únic culpable de la crisi que patí el camp a finals del segle XIX fou la plaga de la fil·loxera. Llegint-lo, un s’adona que els fets que passaren fa més de cent anys no són tan senzills, sinó que tenen la mateixa complexitat que els que vivim actualment. La fil·loxera fou una important gota que va fer vessar el tassó, però aquest també s’havia omplit d’especulació, d’addició d’alcohol, d’enriquiments ràpids amb altes produccions i baixa qualitat, de canvi de política aranzelària, etcètera. Un llibre imprescindible per als apassionats del camp i també per als que vulguin conèixer el caràcter dels mercaders mediterranis, ja que retrata unes maneres de ser i de fer que no han canviat gaire.
