No és casualitat que cada vegada més lectors el considerin un dels narradors en llengua catalana més rellevants. L’obra narrativa de Guillem Frontera (Ariany, 1945), extensa i intensa (però no tant com la seva vida, perfectament documentada al llibre-entrevista Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta, de Pere Antoni Pons, publicat per Lleonard Muntaner el 2017), inclou un clàssic de la novel·lística catalana de les darreres quatre dècades, la novel·la Els carnissers, publicada l’any 1968 i reeditada per Club Editor el 2016. Però també èxits com La ruta dels cangurs, peces elegants com Un cor massa madur (Edicions 62, 1994) i els contes de La mort i la pluja (premi Mercè Rodoreda i Serra d’Or de la Crítica, publicat per Proa l’any 2007) o la recent i ja referencial Sicília sense morts, una d’aquestes novel·les que transcendeixen la seva condició de relat de ficció per convertir-se en document sobre una realitat social i política (la de la Mallorca d’aquests quaranta anys de postdictadura) i que enriqueix el debat i a la vegada en genera. Es qualifica com a autodidacte sense presumpció ni falsa modèstia, cosa que en el seu cas vol dir que treballa guiat per la intel·ligència, la intuïció i el sentit de l’humor, i impulsat per la capacitat d’observació, i la voluntat de comprendre les persones i el món que l’envolta. Els lectors de l’ARA Balears i els seguidors de la seva tasca com a cronista i crític d’art troben aquestes qualitats en els seus articles, amb la mateixa nitidesa que l’interlocutor les percep a la seva conversa.
Una molt bona excusa per parlar-hi és la notícia que Guillem Frontera té a punt una nova novel·la, que també serà publicada per Club Editor, el segell que va fundar Joan Sales i que ha reactivat amb brillantor la seva neta Maria Bohigas. La mateixa casa prepara una reedició d’un altre títol de Frontera, Tirannosaurus, que es va publicar per primera vegada l’any 1977.
-Somerset Maugham -m’explica, i no sé per què trob adequat que Guillem Frontera mencioni l’autor d’El filo de la navaja- té un llibre sobre les que ell considera les deu millors novel·les del món, i els seus autors. Estic rellegint aquestes obres.
-I quines són?
-Home, hi ha el Tom Jones de Henry Fielding; els Cims borrascosos d’Emily Brontë; una de Jane Austen, però ara no sé quina; El roig i el negre d’Stendhal; Madame Bovary de Flaubert; El pare Goriot de Balzac; Guerra i pau de Tolstoi; Els germans Karamàzov de Dostoievski; Moby Dick de Melville... Maugham explica que la majoria no eren grans genis, ni tan sols persones especialment cultes. Però sabien contar una història, sabien contar històries de la millor manera possible. Balzac mateix, per exemple, és tremendament descurat, és un desastre, però és un grandíssim novel·lista.
La inquietud lectora i relectora de Guillem Frontera és el motor de la feina com a editor que va fer als anys seixanta a l’editorial Daedalus (on va fundar i dirigir la col·lecció de poesia La Sínia) i que torna a fer actualment a Ensiola, el segell independent impulsat per l’impressor Miquel Campaner i que té la direcció literària de Frontera.
-Crec que jo seria més bon tutor que no escriptor. Hi ha una diferència molt important entre saber com s’escriu una novel·la i saber escriure una novel·la, i a mi em passa això: sé veure on fallen les novel·les dels altres, i en canvi no ho sé veure tan bé quan es tracta de les meves. És a dir: jo sé com es fa, una altra cosa és que després ho faci bé! Hi ha una altra diferència també molt important, i és la que separa una bona novel·la d’una gran novel·la, i el fet de superar aquesta diferència sovint té a veure amb matisos, amb decisions narratives que es podien haver pres d’una altra manera, i aleshores el resultat seria excepcional. Per exemple, aquestes novel·les que tenen 500 pàgines i que vas per la 35 i encara no saps de què va... D’acord que Déu va fer el món en sis dies, però el primer ja feia coses! I segurament, moltes de les més importants.
A més de dirigir una col·lecció de poesia, als anys seixanta Guillem Frontera va publicar dos llibres de poemes: A ritme de mitja mort i El temps feixuc. Eren dos molt bons llibres, però no varen tenir continuïtat.
-En algun moment em va semblar que l’escriptura de versos havia estat com una pigota juvenil, i ja no hi vaig tornar. Però diria que mai he renunciat a la vena lírica, sinó que l’he introduïda a la prosa, i que es pot trobar fàcilment a les meves novel·les. De vegades, mentre escric una novel·la, escric poemes des del punt de vista d’un o altre personatge, fent-lo posicionar-se davant una qüestió o altra, pot parèixer un exercici una mica absurd, però a mi m’ajuda a entendre els personatges. Hi ha un disc del 2015 que es diu Vent de tardor que són cançons compostes per Antoni Parera Fons i cantades per Joan Pons, el baríton de Ciutadella, amb lletres que són poemes d’en Ponç Pons i meus. Ningú n’ha fet ni cas, i ho trobo una llàstima. No pels meus poemes, sinó perquè en Parera Fons és un músic impressionant, en Joan Pons és un dels millors cantants del món en el seu registre i en Ponç Pons és un gran poeta. Però resulta que ni un disc amb totes aquestes persones té aquí la repercussió que li tocaria. No ens podem dir un país perquè no treim profit de la feina de les persones, els mecanismes de sumar no funcionen.
-Ho dius per Mallorca o també per Catalunya?
-Parlem clar, ho dic per Mallorca. Catalunya és una altra cosa, i als que critiquen la capitalitat cultural de Barcelona els diria que sort n’hem tingut i en tenim. Que s’ha de passar per allà? És que hi ha llocs per on s’ha de passar quan una obra val. Picasso, Miró, no quedaven a Espanya: anaven a París, perquè, si et dedicaves a l’art, era per on s’havia de passar, on s’havia de ser. És així, tot i que per fortuna ara a Catalunya també hi ha focus de creativitat molt potents arreu del país. Però Barcelona continua sent la capital per als que escrivim en català i ho ha de continuar sent, de la mateixa manera que París continua sent el punt de referència de l’art. No amb la mateixa força que abans, perquè París ha volgut imitar altres referents i no ha sabut mantenir la seva autoritat. Però encara avui, si un artista vol exposar en una bona galeria de Nova York, el que valoren allà és que abans hagi passat per París.
-Ciutats que són centres irradiadors.
-Sí, perquè l’art sempre circula en totes direccions. Aquí, els llenguatges contemporanis arriben per una finestra que és Eivissa. En Vicent Calbet i en Tur Costa són extraordinaris, autèntiques forces de la naturalesa. I també en Portmany, que pintava al mercat que es posa a baix de la Porta de ses Taules. Solia omplir un forat de la barana amb tinta, encara se’n pot veure la taca. Jo la vaig fer sortir en una guia de viatges com a lloc de visita [Guía secreta de Baleares, publicada el 1975]. El llibre d’en Tur Costa sobre la Guerra Civil [ Un al·lot eivissenc a la Guerra Civil ] és una cosa magnífica, s’ha de llegir. I era important també el seu germà Gabriel, que era ceramista i que ja en el seu moment trobava que Eivissa havia tornat insuportable i es va instal·lar a Formentera. Vivia a la Mola amb les gallines i els porcellets, i un gall que nomia Felipe. Els hippies l’anaven a veure i ell els donava conversa.
-Sempre has posat en valor els estrangers que han vingut a les Balears. Hans Hartung, Erwin Broner, Walter Benjamin, Alan Sillitoe...
-Mira, amb n’Alan Sillitoe vàrem ser amics, una vegada vàrem anar a veure plegats La soledat del corredor de fons, la pel·lícula de Tony Richardson basada en una de les seves novel·les, en unes projeccions que organitzava en Vicenç Matas, el fotògraf, a La Protectora. Era el temps del cinema d’art i assaig que es feia a molts països europeus, també de l’Est, dels ‘joves irats’ del teatre anglès... De manera precària, si vols, però Europa funcionava com una comunitat cultural per on circulaven les pel·lícules, els llibres, l’art... Potser més i tot que ara, que se suposa que la UE vetla per aquesta circulació de la cultura, però només acaben arribant els productes més anodins, els menys interessants. És una altra forma de censura, basada no tant en la prohibició, sinó en els criteris de mercat. Basta veure quines pel·lícules programen les televisions. És una llàstima que els joves d’ara no tinguin pràcticament l’oportunitat de veure La diligència de John Ford, per posar-ne un exemple.
I parla de la sèrie B francesa i italiana, dels films de Mario Soldati i del mític Un maledetto imbroglio, de Pietro Germi, amb Claudia Cardinale, que li fa pensar en Stefania Sandrelli, per qui Gino Paoli va abandonar la família i va compondre Sapore di sale... Tot un món de referents, en què la cultura popular i l’alta cultura, per fer servir denominacions convencionals, acaben sent una mateixa cosa. Un món que Guillem Frontera descobreix poc després d’haver viscut en un altre, el del seminari de la Porciúncula, dels franciscans.
-Aquells frares eren justament l’antítesi de sant Francesc i de la seva manera de veure el món. Els dec que ens fessin escriure un diari, que era una manera de controlar-nos, però que va ser la meva manera de descobrir la ficció: escrivia mentides per tenir-los contents. Ara, aquell ambient era sufocant. Un d’aquells frares, un que nomia Jaume Genovart, quan vaig dir que me’n volia anar, em va explicar que ma mare estava molt delicada del cor i que si me n’anava la podia matar del disgust. Era mentida. Però fins que no ho vaig saber, em va tenir segrestat un curs més.
-No hem parlat de com serà la teva nova novel·la.
-És que només te’n puc dir dues coses: que és una novel·la d’amor i que és molt, molt obscena [riu]. Ara bé, per mi, una de les millors escenes eròtiques de la història de la literatura és aquella de Madame Bovary en què Emma Bovary i el seu amant se’n van a voltar en un cotxe de cavalls. No t’explica què fan, només que aquell cotxe fa voltes i voltes, i tu t’imagines la resta. Aquesta escena és una bomba!
