El gerent de la Trapa: "He plorat, però tornarem a començar"

PalmaL'avís d'incendi a primera hora de l'horabaixa de divendres no va agradar a Joan Juan, gerent de la finca de la Trapa. Una vintena de persones s'havien instal·lat a la reserva biològica, com tants estius, per fer-hi activitats de voluntariat. En aquest cas, el camp de treball tenia una orientació més arqueològica, però en moltes d'altres ocasions els mateixos voluntaris eren els que sembraven petits arbustos per recuperar del tot la finca d'aquella tragèdia de foc de 1994.

Joan Juan ja treballava per la Trapa l'any del gran foc. I per això divendres no estava gens tranquil. El foc havia començat a la zona de la Coma Calenta i, per tant, semblava difícil que pogués arribar a la Trapa. Però el vent era canviant, variable, "i són aquests dies que un foc esdevé molt perillós", diu l'experimentat naturalista. En col·laboració amb els responsables d'emergències del Govern, els coordinadors del camp de voluntariat decidiren evacuar. Cati Pons i el seu marit, voluntaris del GOB des de fa molts anys, eren al camp de treball i recorden que "no hi hagué cap problema, recollírem les coses essencials i baixàrem". El grup obeí i partí resignat.

Per descomptat, Joan Juan no ho féu. Quedà a Sant Elm, nerviós. Pujà a la finca i des d'allà mirava l'incendi. Es veia poc, perquè continuava centrat a l'altra banda d'Andratx, tot i que una mica més a prop.

En contacte permanent amb els equips d'extinció, el gerent de la Trapa continuava neguitós. El foc s'acostava. "Parlàvem uns quants veïns. Tothom estava molt preocupat, perquè tant la Trapa com les finques de devora, ses Basses per exemple, són zones poc habitades i, com és natural, els equips de bombers prioritzen les persones i els béns materials com les cases, de manera que sabíem que, si s'acostava, era el final", afirma.

Via Twitter i WhatsApp, començava a escampar-se la preocupació. Voluntaris, simpatitzants i directius del GOB contactaven amb el responsable de la Trapa per oferir-li ajuda. "Era la sensació d'impotència més gran que havia tingut mai. Les flames s'acostaven a poc a poc, a bufades, però no podies fer-hi res. Els voluntaris volien venir i els havies de dir que no a tots. Era només qüestió de creuar els dits i d'esperar", conta.

Aquella nit, la de divendres a dissabte, va ser terrible. Joan anava i venia. Les notícies no eren bones. Encara amb fosca, va enfilar per les pistes forestals fins al coll de la Trapa. "Només es cremava una trinxa als puntals de la Trapa i semblava que, si el vent no girava, no aniria a pitjor".

De retorn cap a Sant Elm, Joan envià un missatge als col·laboradors, que tampoc no havien dormit: "Vaig intentar tranquil·litzar-los, perquè en aquell moment encara estava controlat", recorda. El foc continuava covant i amb les primeres llums del dia Joan tornà a la finca. "Ja entrava pel forn de la Trapa i per cala Sanutges. Vaig recordar la pena de 1994. La impotència era màxima. Veus com es crema davant els teus nassos. Els avions no tiraren ni una descàrrega i no els pots culpar. Havien de protegir altres prioritats, vull pensar. Només sé que no oblidaré mai aquest dissabte". El segon informe ja no va ser tan optimista: "Al·lots, lament dir-vos que se'ns torna a cremar la Trapa".

En unes hores, un 80% de la Trapa va quedar calcinada. Només la zona de les cases, una petita àrea on hi ha pins joves i el mirador se salvaren. Les finques veïnes, com ses Basses i es Rajolí, també quedaren cremades.

Joan hagué d'apagar el mòbil. Tot eren cridades i missatges. Plorava sol a dalt del coll de la Trapa, contemplant com la feina de 20 anys quedava desfeta. "Vaig bramar una bona estona. Després, ja més tranquil, vaig baixar a Sant Elm i em vaig dir: tornarem a començar".

Ahir, Santiago, Laura, Núria i Adolfo quedaren com tants de diumenges a Sant Elm. "No podem estar ni un minut més sense veure la finca. Sabem que és un drama, però ho volem veure". Tant hi insistiren, que el gerent de la Trapa els pujà amb el 4x4. És el camí que fan dos diumenges de cada mes, alguns, com Núria, des de 1994. Dins el cotxe, gairebé ningú no parla. "Em puc imaginar el que ens trobarem", diu un d'ells. Joan el mira pel retrovisor i calla.

Arriben al coll. Encara ningú, a excepció del gerent, hi havia pujat per raons de seguretat. El panorama es desolador. Les llàgrimes brollen amb força. "Quin desastre", exclamen. La Trapa torna a ser cendra.