Macià Blázquez i Iván Murray: “El principal laboratori de mercantilització turística a Espanya són les Illes Balears”

Macià Blázquez (Madrid, 1965) i Iván Murray (Sóller, 1970) són professors de Geografia de la Universitat de les Illes Balears que comparteixen el compromís públic amb els moviments socials, especialment amb la defensa del medi ambient, a través de la militància ecologista. Tots dos són socis i col·laboradors del Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB) i membres actius de l’associació Alba Sud. Macià Blázquez, a més, és membre del Grup d’Investigació en Sostenibilitat i Territori i dedica la seva activitat docent i investigadora a l’anàlisi de la planificació territorial i turística i a la geografia del desenvolupament desigual. Blázquez ha publicat nombrosos articles sobre turisme i territori, i l’exportació del model turístic balear, l’anomenada balearització global. És editor, juntament amb Ernest Cañadas, del llibre Turismo Placebo (Enlace, 2011). D’altra banda, Iván Murray és membre del Grup d’Investigació en Sostenibilitat i Territori i del Grup Transicions Socioecològiques, així com membre del consell de redacció de la revista Ecología política i del consell editorial de Geocrítica. S’ha interessat especialment per estudiar la construcció del capitalisme a les Balears, el capital turístic, la producció social de l’espai, el metabolisme social, els indicadors de sostenibilitat, els conflictes socioecològics i la petjada ecològica de les Balears. En els seus treballs integra diverses disciplines com la geografia radical, l’economia política, l’economia ecològica i l’ecologia política. Ha publicat el llibre Capitalismo y turismo en España. Del milagro económico a la gran crisis (Alba Sud, 2015), que es correspon amb un capítol de la seva tesi. A l’entrevista parlam de turisme, des d’una perspectiva social i ambiental crítica. És una entrevista realitzada en el marc del cicle radiofònic Ona decreixement, organitzat per Ona Mediterrània amb el patrocini de l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament i Solidaritat (OCDS) de la UIB.

Existeix massificació turística a les Illes Balears o és només una percepció subjectiva?

Macià Blázquez: Aquesta és la qüestió. Hem de pensar que el 2016 varen arribar a les Balears més de 15 milions de turistes i feim camí de batre rècords. Estam patint una situació de sobredesenvolupament turístic que té impactes de caràcter ecològic i social en els llocs públics, a Ciutat, a les platges, que es manifesta en l’increment del consum energètic i d’aigua o en la saturació de les carreteres i que afecta també a altres llocs, com Barcelona.

Sovint s’afirma que aquesta situació de massificació és circumstancial, que té a veure amb la inseguretat que pateixen altres destinacions turístiques que competeixen amb les Balears.

Iván Murray: Jo crec que això és cert. La crisi geopolítica causada pels conflictes a l’altra riba de la Mediterrània ha estat aprofitada pel capital transnacional per redirigir els seus fluxos cap a les potències turístiques del nord i la part occidental de la Mediterrània. En aquest escenari global, l’Estat espanyol i les Illes Balears n’han sortit beneficiats, però també hauríem de tenir en compte que s’han sobrepassat els mil milions de turistes a escala planetària i la ‘piscina’ mediterrània acull aproximadament el 67% de tots aquests turistes. A més a més, la crisi ha servit com a excusa per aplicar tota una sèrie de polítiques d’ajustament que han permès desplegar multitud d’iniciatives encaminades a la mercantilització turística de l’Estat espanyol. I, com sabem, el principal laboratori de mercantilització turística a Espanya són les Illes Balears. Per tant, sí que hi ha hagut una sèrie de confluències, però acompanyades d’una política orientada a impulsar el turisme com a via d’acumulació del capital.

Amb l’ampliació de l’aeroport, s’està fent més grossa la principal porta d’entrada del turisme a Mallorca. Sembla clar que l’aposta política no és pel decreixement ni per l’estabilitat, sinó pel creixement. En quin percentatge podria incrementar el nombre de turistes aquesta ampliació i a quin escenari socioambiental duria?

M. B.: Avui en dia, quin és el repte? Evitar que s’ampliï l’aeroport. Cal ser valents i frenar el creixement d’aquesta porta d’entrada. El que passa és que és difícil aturar l’ampliació de l’aeroport perquè s’està semiprivatitzat, i el criteri de gestió és de rendibilitat i, a més a més, és una infraestructura gestionada per l’Estat, com el port de Palma. Podem arribar a pensar que la solució implica aleshores demanar les transferències a Madrid, però per mi la solució és demanar el decreixement.

I. M.: L’estratègia per part de l’Estat és clara, consisteix a alimentar aquelles vies que li garanteixen una entrada de capital per sostenir la maquinària pròpia de l’Estat i l’economia. A més, hem de tenir en compte que AENA és un dels monstres estatals, però que està en procés de privatització i que qualsevol decisió en aquest sentit alimentarà els Florentino Pérez, Klopowitz, etc. Aquí, si realment volem apostar per un altre tipus d’organització social i econòmica, hem de plantejar-nos no només no ampliar les portes d’entrada, sinó començar a reduir-les. Hem de reduir la capacitat de l’aeroport, però també la de les infraestructures portuàries, que també s’estan privatitzant. Si les portes d’entrada es redueixen, ens anirem adaptant millor a un futur de petroli més escàs o postpetroli.

Davant aquesta situació, el decreixement turístic a les Balears és avui una reivindicació justa i necessària? Sense posar límits al turisme de masses, les Balears no tenen futur?

M. B.: Si demanes a algú del carrer si hem de decréixer turísticament, et dirà que sí, que hem de decréixer en turisme d’espardenya i en turistes que fan balconing, però que hem de créixer en turisme de qualitat. Jo no ho tinc tan clar. El turisme de qualitat què ve a fer aquí? Ve a llogar cases a fora vila amb jardí i gespa i piscines i consumeix sis vegades més aigua que els turistes amb menys poder adquisitiu. És un turista que no es limita a fer una estada de quinze dies, sinó que fa moltes estades de cap de setmana distribuïdes al llarg de l’any, que consumeix amb els seus desplaçaments gran quantitat d’energia, que multiplica per cent la que consumeix un turista d’espardenya. En el turisme hi ha una qüestió de classe que complica decidir per on s’ha de retallar: s’ha de reduir el turisme de major poder adquisitiu, el turisme que promou els camps de golf, els spas o els beach clubs? El tema clau del decreixement turístic és evitar el malbaratament de recursos i el turisme escandalosament luxós.

I. M.: Ara que parlam dels límits, que sense límits no hi ha futur, uns dels límits clars que no se sol plantejar és el límit a la riquesa. Una persona no hauria de poder tenir vint cases, per què les ha de menester? Si algú volgués tenir tantes cases, se li hauria d’aplicar una fiscalitat progressiva. Els límits no només han d’existir en política turística, sinó en molts altres àmbits.

Una part important de la població no accepta cap crítica al turisme, perquè entén que el seu futur vital va associat al nombre creixent de turistes. “Tots vivim del turisme” és una frase que s’utilitza per acceptar els impactes del turisme i fins i tot per negar-los. Pensau que existeix un discurs ecologista capaç de combatre el negacionisme dels problemes turístics?

I. M.: Jo no crec que existeixi un negacionisme dels problemes turístics. La meva sensació és que hi ha una reflexió crítica bastant estesa, compartida per molta de gent, fins i tot per aquells que fan feines relacionades amb el turisme. El que sí és cert és que la gent no és crítica amb el turisme en abstracte, sinó amb el turisme en concret, el d’ara i aquí. Escolt al carrer veus molt crítiques queixant-se dels sous cada vegada més baixos, d’haver empitjorat les condicions de vida o del fet que les coses més bàsiques, com tenir un lloc per dormir-hi, es fan cada vegada més difícils. Els qui no volen que aquest discurs avanci són les elits, les classes dominants, perquè posa en risc el seu statu quo. I què fa aleshores el poder per silenciar aquestes veus crítiques? L’estratègia del poder és dimonitzar les veus que reclamen un altre turisme, acusant-les de turismefòbia. Malgrat això, aquestes veus crítiques s’estan organitzant.

M. B.: Malauradament dins la Universitat hi ha molt poques veus crítiques amb el turisme. Tots sabem que hi ha acadèmics que fan anàlisis favorables al creixement i a l’increment de l’afluència turística i de capitals, que s’han deixat convèncer molt fàcilment de les bondats de la indústria turística, amb càtedres pagades per grans cadenes hoteleres. Amb relació al que deia Iván, coincidesc que hi ha moviments crítics a Balears i Barcelona i que ens fan mantenir l’esperança.

Quina seria la causa de l’increment de les resistències socials a la massificació turística?

I. M.: Cada vegada queda més clar que s’està produint una creixent polarització social i, si abans tothom guanyava amb el turisme, ara la distribució dels mals associats al capital turístic esdevé més desigual, més desproporcionada, i recau majoritàriament en les classes populars i treballadores.

M. B.: Les circumstàncies polítiques internacionals que comentàvem al principi estan afavorint un increment del nombre de turistes que venen a les Balears. Juntament amb aquest augment, s’ha produït una evolució del model turístic dels primers booms. Del turisme de resort, que no interferia amb la població local i que es mantenia dins espais de ciutat monofuncional, hem passat a una major mercantilització de l’espai. Ara, els turistes ja no romanen únicament dins el resort, sinó que cerquen altres coses, sigui la natura, els pobles o els fars. Els nous turistes surten dels establiments turístics reglats i ocupen habitatges. Ara et trobes que el racó més perdut de Mallorca, que estaves acostumat a gaudir en solitari, s’omple de gent. Hi ha una escampadissa més gran de visitants que fa que la percepció de saturació sigui major.

Com valorau aquesta proliferació de l’oferta de lloguer turístic des del punt de vista econòmic, social i ambiental? És preocupant aquest fenomen?

I. M.: Jo crec que ens hi hem de preocupar moltíssim. Ara bé, hi ha una part importantíssima de la població local que no participa en el lloguer turístic, és la població que viu al carrer o a pisos d’acollida, els desnonats i la gent a qui li ve just pagar el lloguer o que té grans dificultats per accedir a un habitatge. Els qui realment participen en el lloguer turístic són una minoria social amb una posició privilegiada, aquells que quan va esclatar la crisi ja tenien habitatge o bé que varen prendre part en la bombolla immobiliària, perquè varen accedir als circuits financers i al crèdit. La major part dels qui lloguen amb Airbnb estan llogant el seu segon, tercer, quart o cinquè habitatge. I aquesta situació ha estat provocada per la manca de polítiques públiques per aturar les noves fórmules especulatives sobre l’habitatge.

U na política turística que realment persegueixi la sostenibilitat social i ambiental hauria d’actuar més sobre l’oferta o sobre la demanda?

M. B.: Entenc que els espais turístics a les Balears s’han generat a partir de l’interès del capital per produir oferta, així és com apareixen en el seu moment la platja de Palma i Magaluf i així és com s’està promovent el lloguer turístic d’habitatges. Al meu entendre, el mercat de lloguer turístic acabarà sent controlat per fons d’inversió, immobiliàries o fins i tot pels hotelers, que tenen l’avantatge de conèixer la manera de comercialitzar i de disposar dels canals per poder-lo promoure. Es diu que el lloguer turístic és turisme col·laboratiu, però això és fals, de col·laboratiu no en té res, perquè no deixa de ser una manera de mercantilitzar un bé més.

I. M.: Si pensam la política turística només en termes d’hotels i turistes, no anam enlloc. Una política per la sostenibilitat hauria d’incidir sobre molts d’elements a la vegada, especialment sobre aquells que generen conflicte. El que s’hauria de fer és controlar les portes d’entrada del turisme, no per ampliar-les sinó per reduir-les, i actuar sobre l’oferta turística en format d’allotjament. Una altra política turística prioritària hauria d’estar centrada en la gent que hi fa feina. S’hauria de fer una política d’habitatge, basada en la desmercantilització. I s’haurien de posar moltes traves perquè l’habitatge no es converteixi en la nova gallina dels ous d’or.

Habitualment, quan es parla dels problemes que genera el turisme, l’alternativa que es planteja amb més insistència és la de la desestacionalització. Es podria interpretar aquesta proposta com una forma de negar el problema i de no pensar a fons les solucions als impactes turístics?

I. M.: El tema de la desestacionalització ha estat sempre dins l’agenda política. El que hauríem de pensar és qui i com es construeix l’agenda política, els temes i la forma d’abordar-los. El tractament que es dona als temes sempre ha estat més o manco el mateix, perquè és molt difícil deixar de banda les relacions de poder que hi ha a darrere. Per això, la política turística ha seguit sempre les directrius dels grups turístics dominants. Qui governa té clar que la seva tasca és resoldre els problemes del ‘sector’, és a dir, els problemes del capital turístic, però no els dels treballadors. Jo crec que s’hauria de fer explotar l’agenda política per desterrar temes com el de la desestacionalització, perquè no ens duen enlloc.