Mauro Bolmida: “Als nins se’ls dóna cada vegada més poder i, és clar, l’exerceixen”

PalmaLes dificultats amb les quals es troben mares i pares, i també els docents, davant infants amb baixa motivació per a l’estudi, infants que no es comuniquen, infants que mantenen actituds desafiants contra qualsevol que representi una autoritat, infants que no volen menjar o, entre altres altres problemes, infants que no saben estar quiets, solen trobar una solució amb una psicoteràpia estratègica breu, segons assegura Mauro Bolmida. Aquest psicòleg, fundador de l’Instituto de Psicologia Avanzada amb seus a Madrid, Barcelona i València, serà aquest dissabte, dia 24, a Palma per impartir, juntament amb Helena Alvarado, directora del Centre de Desenvolupament Infantil Creix, un curs en el qual, amb el títol 'Intervenció emocional i de conducta en les dificultats d’aprenentatge', posen sobre la taula algunes solucions a aquests problemes quotidians.

En el programa del curs que impartireu a Palma, parlau de "solucions senzilles per a problemes complexos". Si les estratègies a seguir per a tots aquests problemes quotidians i freqüents fossin senzilles, no creis que tothom ho tindria solucionat?

En l’especialitat de psicoteràpia estratègica breu i en els cursos que impartim, el que donam són estratègies conductuals, eines pràctiques per tenir estratègies a l’hora de treballar amb infants amb dificultats. Vull remarcar que parl de dificultats i no de patologies. I sovint passa que en les relacions amb els fills o amb els alumnes els problemes s’enquisten i la situació es bloqueja, perquè això és un sistema que es retroalimenta. Es tracta de donar als pares i mares, i també als docents, eines diferents de les que sovint es fan servir i que ja hem vist que no funcionen i fan que la situació conflictiva es bloquegi. I es tracta de donar les eines des de la definició de problemes concrets i casos pràctics.

De quins problemes parlau? Ens en podeu posar un exemple?

Hi ha molts infants i adolescents que tenen una actitud desafiant, a vegades fins i tot agressiva, tant a casa amb els pares com a classe i aconsegueixen esvalotar-la. I passa amb molta freqüència que els pares i els mestres cauen en el desafiament i, en comptes d’aconseguir solucionar el problema, persisteix i s’agreuja perquè desgasta tothom. Hauríem de tenir clar que per fer canviar els infants han de canviar els adults.

Almanco, donau-nos un exemple també de l’estratègia a seguir.

Els menors que desafien, o que insulten, el que esperen és que l’adult s’enfadi, que li digui que això no es pot fer, que se li prohibeixi i/o que se’l castigui. Si tenim la reacció que el fill o l’alumne espera, cada vegada que pretenguin que ens enfadem, ho tornarà a fer, i més fort. Se li està donant poder, perquè ell o ella sap que pot provocar una reacció determinada. Ara bé, si l’adult no s’enfada, si manté el control i, sobretot, si reacciona de manera inesperada, el menor no sabrà què fer. En el moment que l’adult canvia d’estratègia, paralitza tot el sistema aquest que es retroalimenta.

No sou, doncs, partidari del càstig?

No vull dir que no en sigui partidari, depèn. El que pretenc explicar és que si un càstig no ha funcionat perquè el problema es torna a repetir, vol dir que el càstig no serveix de res. Amb els nins, les solucions que no funcionen es converteixen en si mateixes en un problema. I les prohibicions solen provocar un augment d’allò que es prohibeix. Si jo ara us dic que no penseu en un cavall blanc, el primer que fareu és pensar-hi. I si us ho repetesc deu vegades, no deixareu de pensar-hi.

Què voleu dir, que els adults perdem massa sovint els nervis o que no en sabem prou per dominar les situacions?

Els adults tenim les nostres dificultats i les nostres febleses, cosa absolutament normal. A més, per això mateix, sovint no mantenim la serenor davant els conflictes i tampoc solem mantenir una fermesa amb les estratègies. I és molt important mantenir l’estratègia. Perquè, a sobre, quan un adult, sigui pare, mare o professor, sap que té estratègies i recursos, se sent molt més fort. I el menor ho nota de seguida.

La permissivitat dels pares i mares i, fins i tot, dels docents és una font de problemes?

L’excessiva permissivitat sí que ho és, un problema. Volem fer una família 'democràtica', i el mateix a l’escola. Però una família i una escola democràtiques han de tenir, com a tota democràcia, un govern, un parlament i fins i tot un cos judicial. I es tracta que guanyi la majoria, i no que sempre guanyi el nin. Les famílies que no tenen regles converteixen els infants en dictadors. Un altre problema és el de la família superprotectora, molt freqüent també, perquè llavors els infants senten que els pares no confien en ells. I això es transmet també a l’escola. De fet, els professors es converteixen en més permissius i més protectors per no haver-se d’enfrontar als pares. I així, els nins tenen cada vegada més poder i, és clar, l’exerceixen.