Qui és en Pep Gonella?

PalmaSi miram al diccionari, trobam que gonella, procedent del gàl·lic gunna (‘túnica’), és una antiga peça de vestit que duien tant homes com dones; amb el temps, però, esdevingué un insult aplicat a un home o nin efeminat, mancat d’energia. I, convertit en malnom, tenim en Pep Gonella, protagonista de la popular cançó del folklore mallorquí: “En Pep Gonella té un ca de bou, el baratà amb un ou de xoriguer...”. Aquest fou precisament el curiós pseudònim que adoptà fa quaranta-dos anys el fundador del moviment anticatalanista a les Illes, el gonellisme, avui amb més força que mai i amb un aixopluc institucional insòlit.

El 30 de juny de 1972, a les acaballes del franquisme, la secció ‘Letras’ del Diario de Mallorca publicava el primer escrit de Pep Gonella. El signant reivindicava el llegat lingüístic de mossèn Alcover, impulsor de l’aplec de les Rondalles mallorquines i del Diccionari Català-Valencià-Balear. No qüestionava la unitat de la llengua catalana, però es queixava de l’estil massa “abarcelonat” que empraven entitats com l’Obra Cultural Balear -fundada el 1962- i certs gramàtics i escriptors insulars. Aleshores, per al·lusions, el filòleg Francesc de Borja Moll, deixeble d’Alcover, es veié obligat a contestar-li. Altres persones intervingueren en el debat manifestant-se a favor d’una posició o una altra.

Arribà un moment en què l’allau de col·laboracions espontànies fou tan desbordant que la direcció del diari decidí publicar només els escrits dels dos “protagonistes” inicials. El més sorprenent d’aquesta polèmica fou la seva gran duració (gairebé dos mesos i mig) i l’apassionament amb què el públic la va seguir. Moll mai no va saber el nom de la persona o persones que s’amagaven rere el pseudònim Pep Gonella. “Va molt bé -li replicaria- adoptar un pseudònim per dedicar-se a desorientar parlant de matèries científiques a les quals ni sap per on hi van. Procedint així com ho ha fet en Gonella, jo, que no sé més matemàtiques que les del batxillerat antic, podria dedicar-me a dir que Einstein era un ase, i sempre hi hauria qualque despistat que s’ho creuria”.

Noms sospitosos

Al pròleg del llibre La polèmica d’en Pep Gonella -que recollí tots els articles d’aquell intens debat-, Moll diria que el seu instigador podia ser “qualsevol de la A a la Z de l’alfabet”. A partir d’aquestes paraules, alguns interpretaren que amb la A es referia a Antonio Alemany, director en aquell moment del mitjà que publicà els escrits, i amb la Z, a Josep Zaforteza, aleshores president del consell d’administració del Diario de Mallorca. Amb tot, d’altres apuntaren a l’editor Lluís Ripoll, ja mort, que fins i tot participà en la polèmica signant amb el seu nom i llinatges. Ripoll, gran defensor de la “personalitat mallorquina”, no tenia gaires bones relacions amb Moll d’ençà que aquest li arrabassà els drets d’autor per poder reeditar les Rondalles d’Alcover.

En l’actualitat, l’ideari inicial de Pep Gonella és recollit per s’Acadèmi de sa Llengo Baléà, el Grupo d’Acció Baléà (GAB) i els acabats de crear Foment Cultural de ses Illes Balearsi la Fundació Jaume III -no deixa de ser curiós que un dels mentors d’aquesta fundació sigui Josep Zaforteza, un dels sospitosos de ser el vertader Pep Gonella. En canvi, l’entitat espanyolista Círculo Balear, nascuda el 1999 reivindicant “la defensa de la libertad y tolerancia”, no té res a veure amb el gonellisme. Per constatar-ho, basta consultar els documents d’aquella polèmica. Avui la seva relectura resulta fins i tot entendridora.

Intercanvi epistolar

Francesc de Borja Moll, en la seva primera resposta, contesta així la pregunta de Gonella sobre si es pot dir parlar en mallorquí : “I això demanau? És clar que sí, homenet! I ‘parlar es menorquí’ (que és el meu), i ‘parlar s’eivissenc’, i ‘parlar es felanitxer’. Qui ho ha discutit mai? El que no podem dir és ‘sa llengo mallorquina’ si volem significar la llengua com a conjunt estructural idiomàtic. Un sevillà pot dir ‘yo hablo andaluz’, però crec que no li passarà pel cap de dir ‘estudiamos la lengua andaluza’; ell sap que ‘la lengua’ pròpiament dita no és l’andalús, sinó el conjunt de totes les ‘varietats’ (sí, senyor, ‘ variedad ’ diu l’Acadèmia Espanyola) que formen l’idioma castellano o español ”.

Un Borja Moll dialogant

El filòleg menorquí mostra una actitud molt dialogant amb Pep Gonella: “No totes les coses que deis són disbarats. Per exemple, estic ben d’acord amb vós quan deis: ‘Certs catalans, que tantes de vegades se queixen des centralisme de Madrid, no són lo respectuosos que haurien de ser amb unes particularitats des xerrar mallorquí, menorquí o eivissenc, que, vulguen o no es sabios i les admetem o no, són autèntics purismes a devora es barbarismes i modernismes que ells, a la força, volen imposar a tothom’”. Moll, de tota manera, matisa que això és una cosa només de “certs catalans” que es mostren “apassionats o relativament ignorants de les coses insulars”.

En la seva tercera resposta a Pep Gonella, Moll ja comença a estar cansat del seu interlocutor, que es fa l’ofès per la quantitat d’insults que rep per part d’una sèrie de lectors: “Si un home que ha armat polèmica diu absurditats evidents, no l’ha d’estranyar que el considerin un poc anormal; i si en lloc de contestar a les objeccions fa l’anguila i surt a una altra banda per distreure l’atenció dels lectors, tampoc no l’ha d’estranyar que el tractin amb poc respecte. Qui no vol pols, que no vagi a s’era”. Amb tot, el filòleg menorquí no refusa continuar rebatent els seus arguments: “El senyor Gonella reclama que siguem feels a lo mallorquí amb un lema que diu: ‘Ni catalans ni castellans: mallorquins’. Davant això, no comprenc com aqueix senyor empra paraules que no s’usen ni s’han usat mai a Mallorca [...]. ¿I per què amolla castellanismes tan evidents com ‘se m’ha dit ’ en lloc de ‘ m’han dit ’?”.

Quaranta-dos anys després d’aquell acalorat debat, la societat illenca ha canviat molt. La substitució demogràfica -amb una immigració que representa prop d’un 50% de la població- ha donat ales a un anticatalanisme més virulent. L’editor Francesc Moll, fill de l’il·lustre lingüista, assegura a l’ARA Balears que el seu pare va morir el 1991 sense conèixer la vertadera identitat de Pep Gonella. Moll ajuda a contextualitzar els fets: “Crec que en aquells moments no hi havia tanta demagògia. Aquells gonelles eren més bona gent que els d’ara, els quals volen despersonalitzar les Balears”.