'Ten little rubber ducks', d'Eric Carle

Eric Carle (Nova York, 1929), l'autor de la petita erugueta que passa de ser petita i estar afamada a ser una hermosa papallona, presenta al 2005 'Ten little rubber ducks', publicada per Kókinos al 2006 sota el títol 'Diez patitos de goma'. Tot comença dins una fàbrica on dos treballadors es troben enfeinats pintant el bec i els ulls d'una fila infinita d'ànecs de goma que, de deu en deu, es col·loquen dins capses per ser transportats a bord d'un vaixell mercant de nom 'Bobbie' fins no sabem on. A mig camí una tempesta fa trebucar una de les capses dins l'immens oceà i deu dels aneguets que havien estat fabricats per fer companyia a un desconegut durant la intimitat del bany acaben empesos pels corrents oceànics, acompanyats de dofins, foques, óssos polars, flamencs, etc.

L'àlbum presenta un vocabulari visual i textual que és cent per cent Eric Carle. Per una part, la utilització de la tècnica mixta en què predomina la utilització del 'collage' de papers prèviament pintats amb estampacions, grafismes i pinzellades amples dóna lloc a imatges de fàcil lectura per als més petits amb figures molt planes, força estàtiques i presentades en espais bidimensionals. Per altra banda, el text es pot dividir fàcilment en tres parts diferenciades que es corresponen amb la clàssica divisió introducció, nus i desenllaç. A la introducció i desenllaç, text i imatges es disposen ocupant el total de la doble pàgina, mentre que en el que podríem considerar el nus, es romp aquesta estructura i cada pàgina correspon a un episodi diferent, fet que en certa manera facilita l'enumeració i la presentació de cada ànec en un espai particular.

En aquest sentit 'Diez patitos de goma' és una lectura més que recomanable per als més petits, tant per llegir en veu alta en grup com per gaudir d'una lectura més íntima, ja que permet treballar els números, les quantitats, els animals, les direccions i un llarg etcètera de qualitats que en fan una lectura realment divertida i agradable.

No obstant això, el que més m'agrada de tot és que, al contrari del que he dit al principi “tot comença dins una fàbrica”, tot comença molt abans del 2005. De fet, cal remuntar-nos fins al 1992. Un vaixell de càrrega havia d'anar des de Hong Kong fins a Washington, el seu objectiu era dur fins allà no sé quantes capses plenes de joguines de goma: tortugues, granotes i, ja us ho podeu imaginar, ànecs, molts d'ànecs. Un total de 29.000 ànecs que, després de caure a la mar i fer voltes i més voltes per oceans de tot el món, van acabar, alguns, al fons de la mar, d'altres en mans de col·leccionistes i d'altres per qualque costa de Hawaii o d'Alaska. Els més afortunats encara fan voltes.

Oliver Jeffers (Austràlia, 1977) sorprèn el món de l'edició de llibres infantils amb l'aclamadíssim àlbum il·lustrat 'Lost and Found', publicat per HarperCollins al mateix 2005 i aquí per Andana Editorial al 2011. Tot comença quan un nin troba un pingüí plantat a la porta de casa. El pingüí el segueix a tot arreu i ningú, ni a l'oficina d'objectes perduts, ni els ocells, ni l'ànec de goma, no en sap res. De ben segur que el pingüí s'ha perdut i vol tornar a casa...

És una història senzilla, tendra i emotiva sobre la soledat, la indiferència i sobre el que significa ser amics. Jeffers hi posa de manifest un gran domini del llenguatge dels àlbums il·lustrats, és a dir, el que implica text, imatges i la seva combinació en un tot que abasta des de la coberta fins a la contracoberta passant per l'arquitectura interna de la doble pàgina, amb un llenguatge que també és cent per cent Jeffers sobretot pel que fa a la importància de l'espai en blanc i del sentit de l'humor.

I ara, què tenen a veure Eric Carle, els ànecs, Oliver Jeffers i el pingüí? Anem per parts. Com 'Diez patitos de goma', 'Lost and found' parteix també d'un fet real i igualment curiós: el robatori d'un pingüí per part d'un nin al zoo de Belfast. Sí, la realitat supera la ficció! I els ànecs, què hi pinten els ànecs? Si heu estat atents, més amunt he parlat d'un ànec, un ànec que no vol saber res del pobre pingüí i que serveix a Jeffers per enllaçar amb l'obra de Carle, un dels autors més estimats per Jeffers i del qual destaca la influència en diverses ocasions. Al 2008 'Lost and found' es va presentar en un curtmetratge animat d'uns 20 minuts, aprofit per recomanar-vos-el de totes totes, en el qual Jeffers fa un petit homenatge als 29.000 ànecs que van servir d'inspiració a l'obra de Carle.

La relació existent entre obres de diferents autors, en aquest cas hem parlat de les obres d'Eric Carle i Oliver Jeffers, a més de la relació de les obres amb fets reals, en aquest cas en concret l'accident del vaixell de càrrega i el robatori d'un pingüí, formen part de la història mateixa de la literatura, del cinema, de la música, del teatre, de la pintura, de l'art en definitiva. La història de la història de l'art, sobretot d'aquell que s'anomena postmodern, és un conte que s'explica al llarg del temps en forma d'homenatges, referències, autoreferències; una mena de joc en el qual el creador, ja sigui aquest pintor, escultor, músic o creador de literatura infantil, proposa al lector-espectador que jugui amb ell a intentar descobrir els seus secrets: saps d'on surt aquesta camiseta de ratlles?, i l'ànec? i aquest gest, aquest anunci, aquest ball? Saps per què el meu protagonista s'anomena Mickey? Jugues? Jugau?