"El triomf de l'extrema dreta és la derrota de la globalització"

PalmaRamón Cotarelo (Madrid, 1943) és politòleg, escriptor i catedràtic emèrit de la UNED. Visita Palma per participar en l’escola de tardor del PSIB en una taula rodona sobre el futur de la socialdemocràcia.

En té, de futur?

Per descomptat. És la doctrina política més rica i més integradora. La prova és que és a la centralitat política.

Xerram d’una socialdemocràcia teòrica o del que tenim ara, una cosa més diluïda?

Sempre ho ha estat. Potser al principi hi va haver un excessiu optimisme per la part més radical de la socialdemocràcia. Però el capitalisme probablement no és superable perquè no és un mode de producció que s’hagi tret algú del cap, com li passa al comunisme, és una forma natural d’organització de les societats humanes des de fa centenars d’anys. És un sistema molt injust i requereix reformes i hi ha un sector de la socialdemocràcia que diu que el que s’ha de fer és ordenar el capitalisme, en un sentit d’igualtat. I això té moltíssim de futur perquè al capitalisme també li va bé.

Més enllà de la socialdemocràcia, l’esquerra europea està canviant.

No hi ha una esquerra europea, n’hi ha moltes. El mateix enunciat d’esquerra europea et desconcerta un poc perquè... De quina Europa estam xerrant? Hem tengut l’esquerra espartaquista, la revolució alemanya, la soviètica, el 68... Ara mateix, al Bundestag alemany hi ha un partit d’esquerres que es diu Die Linke, LA esquerra. Clar, és l’etern problema: els de Podem també diuen que els del PSOE no són d’esquerres i els de PSOE diuen el mateix dels comunistes.

Crec que les esquerres europees estan estupendament. D'altra banda, aquesta reacció de la dreta, aquest desgavell de l’extrema dreta triomfant demostra el fracàs de la ideologia de la globalització. Qui es carregarà la globalització són Le Pen, Trump... Han posat en marxa un monstre i ara se’ls menjarà perquè la globalització és la fi de l’estat nacional. Ens faran la feina.

Encara hi ha qui reivindica la internacionalització de l'esquerra, com Varoufakis. És un encert?

Això és antiquíssim, ja surt al Manifest Comunista. La idea era que la classe obrera s'internacionalitzaria, però finalment el que s'ha internacionalitzat és el capital. Seguim pensant en els límits de les fronteres dels nostres Estats i això és un fracàs per a l'esquerra.

El que és nou és la forma de fer política, potser ara sí que traspassa fronteres i interpel·la més directament la gent?

La ciberpolítica afecta tots els països. Les xarxes donen veu als ciutadans i obliga la classe política a actuar en un context de constant acció-reacció. Els polítics són a les xarxes per obligació, com Pedro Sánchez, qui piula cada dia. I clar, quan un piula s'exposa a que qualsevol li contesti. Les xarxes han establert un diàleg o 'multíleg' entre polítics i ciutadania.

Esmentava Pedro Sánchez. Què ha passat amb ell?

Demostra que algú es viu, que reacciona. Jo el compar molt amb la fabula del General della Rovere. Els alemanys estan lluitant contra la resistència italiana i maten el seu cap, el general della Rovere. Veuen que han ficat la pota perquè han mort una font d'informació i decideixen trobar algú que se li paregui, ficar-lo a la presó i fer que ell dirigeixi la resistència des de la presó per passar-los informació. Fan el tracte amb un estafador, que va a la presó i a poc a poc va veient que la resistència té una fibra moral molt forta. Acaba convertint-se en el General della Rovere de veritat i, fins i tot, es deixa afusellar pels alemanys. Això és el que li ha passat a Pedro Sánchez. Va entrar de la mà de Rubalcaba i quatre més que volien tapar-li el camí a Madina, però s'ha anat incorporant al paper del general. En el moment que el defenestren es creix.

De fet, ja va començar la seva campanya xerrant dels poders fàctics la mateixa setmana que el van fer dimitir.

Va dir altres coses...! Li van demanar si Catalunya era una nació i ell va dir “sí”. S'ha llançat a una piscina plena de taurons!

Hi pot haver un president del govern que defensi el dret a l'autodeterminació?

Clar. És el que passa, però no s'atreveixen a dir-ho. És obvi que Catalunya és una nació: el 70% de la població vol un referèndum i el 50% vol la independència. Si no és una nació, què és, una pedania?

Sánchez també deia que hauria d'haver pactat amb Podem. Li hauria beneficiat?

Sí, però no era possible. Podem mai ha cercat l'aliança amb el PSOE, sinó destruir-lo. I això és un error.

Hi ha territoris on governen junts, com a Mallorca. Podria funcionar a nivell estatal?

Mentre la cosa siguin peculiaritats locals és possible, però hi ha un eix central, que és la concepció leninista que batega al fons de les propostes dels dirigents de Podem, bàsicament el sector que diuen pablista. Allà hi ha una idea centralista, bolxevic, jacobina que des del primer moment va veure el PSOE com una cosa a destruir.

Ha criticat obertament la figura d'Iglesias, és ell la gran errada?

Si li caus malament a la gent quan li demanes el vot, la culpa és teva i un 50% de la població diu que mai votaria Podem. Però l'errada principal és la mateixa constitució de Podem, basada en l'oportunisme que és tractar de constituir-se en els hereters del 15M per després recuperar el vell discurs comunista leninista. A més, Podem és fruit d'una casualitat. Si a les primeres eleccions a què es van presentar no haguessin estat les europees, no haurien sortit. Són unes eleccions on el col·legi és nacional i la gent vota per molestar. Com que eren els freakys, els van votar i ells, tot i ser politòlegs, acabaren pensant que tenen un suport que no tenen.

Els ha vist néixer. Va ser professor d'Iglesias, Errejón i Monedero. Què els va fer llançar-se a per les europees?

La idea que tant l'esquerra comunista com la socialdemocràcia havien fracassat i que ara venien ells a donar una resposta que encara està pendent. La resposta podria sortir del PSOE. Si Sánchez demostra tenir un valor, pot plantejar una lluita per les sigles i reorientar el PSOE o formar un partit com Die Linke. Crec que no té capacitat, però s'està envoltant de gent que sí que la té. Hi ha un aburgesament de la socialdemocràcia molt clar: falta significar-se.

A l'última campanya, Podem va definir-se com a socialdemòcrata...

Sí, però era una mentida pablista. La socialdemocràcia té una capacitat per teixir enteniments entre les societats que no tenen altres ideologies. Però no deixa de ser una impostura, sobretot si dius que el teu referent intel·lectual és Anguita.

Politològicament tenia sentit voler crear un moviment aglutinador i populista, de les classes populars?

Ja estam amb el populisme. Populista era Theodore Roosevelt, Berlusconi, Perón... Què tenen en comú? Res. Què és el populisme? Res. Un calaix de sastre. Funciona allà on, com i quan funciona. No es poden trasplantar els models com qui trasplanta geranis.

Preveu una legislatura curta o llarga?

Curtíssima.

I què passarà a les noves eleccions?

Depèn de quan es convoquin. Si el PSOE es recompon i ho fa bé (amb una secretaria general que doni seguretat i confiança, amb un programa clarament d'esquerres...) veig un resultat bastant acceptable per al PSOE, un estancament del PP i un retrocés de Podem.

Tornaríem al bipartidisme?

Ningú vol sortir del bipartidisme. Els de Podem que se'l volen carregar en realitat volen carregar-se el PSOE i ser ells la segona part del bipartidisme. Però que té la gent contra el bipartidisme? S'ha de ser ignorant! Alguns dels països més importants del món són bipartidistes. A un país multipartidista pots tenir un partit on tots pensin com el cap, però a un país bipartidista tendràs dos partits que en realitat seran dos conglomerats. La riquesa de les manifestacions polítiques no té res a veure amb el nombre de partits.