Autòcton, nadiu, local o indígena

EnòlegCom he anat suggerint en diversos articles, des de fa uns anys ha augmentat la demanda de productes elaborats amb varietats autòctones, unes varietats que als anys 80 i 90 varen quedar arraconades a favor de varietats d’origen francès com ara chardonnay, cabernet sauvignon, syrah o merlot, que es varen fer famoses arreu del món. Actualment el mercat està saturat d’aquesta mena de vins i molts bevedors ja estan avorrits de sentir els mateixos aromes i gusts: tenim ganes de descobrir nous perfils, apreciar noves singularitats. Des de fa un temps vivim un moment de reivindicació dels productes de proximitat que donen una diferenciació molt preuada en un moment que trobam una gran quantitat de vins tecnològics de bona qualitat. Aquesta dèria és compartida pels grans aficionats del vi, pels consumidors habituals i també pels ocasionals, pels pagesos, els elaboradors, els prescriptors i els distribuïdors. Sembla estrany i contradictori, però les varietats autòctones semblen ser les més desconegudes de casa nostra i, en canvi, són el nostre futur més preuat.

Pel que fa a les Illes Balears, tenim una gran riquesa de raïms locals. Segons l’Institut de Recerca i Formació Agrària i Pesquera de la Conselleria d’Agricultura actualment n’hi ha unes 40, però durant el segle XX moltes d’elles han anat minvant, alguns han acabat desapareixent, d’altres s’han convertit en minoritàries o quasi a punt de la desaparició per diferents factors. N’hi ha que donen raïms amb grans grossos i poc sucre, més adequats per al consum a taula que no per a l’elaboració de vins, d’altres tenien el desventatge de produir poc -i durant una llarga època els pagesos cercaven varietats molt productives, ja que era l’única manera de guanyar un jornal acceptable- i d’altres donaven poca graduació o tenien unes característiques que no eren dels gusts d’aquell moment. Tot això va fer que moltes varietats anassin en decadència i, realment, excepte el prensal, callet, fogoneu i mantonegro, la gran majoria han estat o estan en perill d’extinció. Actualment només n’hi ha vuit que estan autoritzades per fer vi i per poder comercialitzar-lo -aquest és un tema ben interessant que tractarem en pròxims articles. Aquestes 8 varietats són el prensal o moll, la malvasia i el giró ros en varietats blanques, i en negre el callet, mantonegro, fogoneu, gorgollassa i escursach.

Si agafam el diccionari i buscam la definició d’autòcton ens diu: “Originari del mateix país, lloc o àrea en què viu”, però en una societat com l’illenca, on el comerç i l’intercanvi de materials era, i segueix sent, una activitat principal han passat per casa nostra molts tipus de ceps i algunes d’aquestes varietats autòctones no són tan antigues com creiem. En el cas del vi de Mallorca tenim 2 exemples ben clars: tant el callet com el mantonegro no apareixen documentats a cap escrit d’abans de la fil·loxera i segur que ara vos vénen al cap molts d’altres aliments que actualment considerem ben nostrats i que fa uns quants segles no teníem per les nostres contrades. Per tant, fins quan hem de tirar enrere per considerar que un raïm, o un aliment, o un fet cultural és autòcton ? Segurament qualsevol varietat de cultiu que ja era usat pels nostres repadrins el podem considerar com a producte autòcton, però si anam més enrere segurament trobarem moltes castes de raïms que ja no hi són o que són ben desconegudes pels viticultors actuals.

La primera ressenya d’una varietat de raïm local a les Illes la trobam en el llibre Lo Crestià, de Francesc Eiximenis, escrit entre els anys 1381 i 1386. En aquesta obra crea la figura literària d’un monjo golafre, un veritable gourmet medieval, que explica al seu metge què menja perquè li digui si el seu règim és el més adequat o si l’ha de modificar. En un moment determinat podem trobar aquest fragment: “ Dels vermells de la terra no puix beure, per tal bec d’estiu calabresc de Sant Honoret, túrpia o trilla, picapoll de Mallorca, rosset o dels clarets d’Avinyó.”

En l’actualitat no conec ningú que tengui una planta de picapoll a Mallorca. De ser un vi mallorquí que enamorava un dels grans gourmets del segle XIV, ha passat a no quedar-hi res. Si voleu tastar picapolls, haureu de viatjar a Catalunya, on encara hi ha zones en què es pot trobar tan el picapoll blanc com el negre. Llegint aquest document un pot fer volar la imaginació i preguntar-se quina serà la varietat local de la Mallorca d’aquí a un parell de segles?

Vi recomanat

Collbaix blanc, celler El Molí (DO Pla de Bages)

Descobrirm un tipus de raïm i de vi, el picapoll, que ja no es cultiva a ca nostra, però que, afortunadament, no s’ha perdut. És considerada la varietat local del Pla de Bages, una petita DO del centre de Catalunya. Collbaix és un celler petit i relativament nou, amb 15 hectàrees de vinya, i amb un enòleg, Gerard, que coneix bé Mallorca. Estam davant un picapoll amb una mica de macabeu, un vi blanc fantàstic per quan arribi “el caloret” de l’estiu, fàcil de beure, fresc, amb bona acidesa i ben persistent, amb aromes de fruites blanques com la pera, però també florals com la flor de taronger, i notes d’herbes aromàtiques.