EL SEXE, EN FEMENÍ

Barrera social: plaer i discapacitat

La sexualitat de les dones amb diversitat funcional s’amaga darrere d’una cortina de tabús i clixés

Neus Suñer
26/05/2017
4 min

PalmaLa sexualitat és, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), un aspecte central de l’ésser humà al llarg de la seva vida. Sentim plaer des que naixem fins que morim, i abasta dimensions tan diverses com la intimitat, l’erotisme i la manera de relacionar-nos amb la resta a través del cos. És, en definitiva, un pilar del benestar amb un mateix.

Vivim en una societat en què el sexe és pertot arreu: a les pel·lícules, a les cançons, als anuncis de perfum. Vivim en el que es coneix com a societat hipersexualitzada. Hi ha vegades, però, que la sexualitat incomoda, sobretot quan té a veure amb cossos que surten de la norma. És el cas de les persones amb diversitat funcional, concretament les dones. Triple tabú: dona, sexe i discapacitat.

“Sovint aquest tema s’ha vist des d’un enfocament mèdic o moral de reproducció, i poques vegades com un tema de desig, necessitat emocional i part indubtable de la vida adulta”, explica la doctora en Ciències de l’Educació Maria Femenías. Les dones amb diversitat funcional han estat tractades com a persones asexuals, àngels, nines eternes.

Se’ls nega la capacitat de sentiment o expressió sexual. I quan no s’actua així i se les considera persones sexuades, “es fa des d’un punt de vista de sexualitat desviada, per exemple, la manifestació sexual inadequada o la masturbació desmesurada”, apunta Femenías.

Un aspecte clau de la sexualitat és la dimensió social. I el problema bàsic a l’hora de tractar-ho des de la perspectiva de dones amb diversitat funcional és precisament aquesta dimensió. La sexòloga Teresa Ramos assegura que no hi ha consciència en l’àmbit social “ni de la sexualitat de les dones ni molt menys de les dones amb discapacitat”. A l’hora de plantejar dubtes o necessitats, aquestes dones es topen amb diverses barreres, entre les quals es troben les mateixes famílies i l’atenció professional que reben.

“A la família, li costa molt poder entendre per què necessiten la part sexual en la seva vida; això està molt relacionat també amb la por d’un embaràs no planificat”, explica Ramos. En molts casos, parlar d’aquest tema es veu com un element més que secundari, ja que els familiars són els encarregats d’ocupar-se de les tasques assistencials i dels controls mèdics.

Per altra banda, hi ha els professionals: “Hem de treballar una part nostra molt important, portam també la nostra motxilla a les sessions”, diu la sexòloga. Igual que en altres aspectes es parla de la necessitat d’independència o d’un canvi de feina o de medicació amb la família, el sexe no s’exposa d’una manera oberta. “Ni tan sols parlam directament amb la persona sobre sexualitat, igual que sí que ho feim sobre altres temes. Demanam menys decisions que en la resta d’àmbits”.

Sortir del gueto

Allò cert és, però, que la necessitat de reivindicar la vivència d’una sexualitat plena per part de les dones amb diversitat funcional és cada cop més visible. Una de les psicòlogues de la Plataforma Representativa Estatal de Persones amb Discapacitat Física, Bea González, explica que, encara que quedi molta feina per fer, el que han duit a terme diverses entitats i col·lectius a través de documentals com Yes, we Fuck! ha servit per posar-ho damunt la taula i començar un debat.

Per Teresa Ramos, en canvi, el problema és que aquesta feina sempre s’ha abordat des de les associacions i creu que “mentre sigui un tema que quedi dins els guetos i no passem la barrera social, hi ha haurà una mancança important”.

Per traspassar aquesta barrera fan falta dues coses: un canvi en la concepció de sexualitat i la visibilització no només de les dones discapacitades amb sexualitat, sinó de la diversitat en la manera de viure-la i expressar-la. “S’ha de lluitar contra la perspectiva reduccionista de la sexualitat, erradicar concepcions errònies”, diu Maria Femenías. “La sexualitat no és només penetració”, afegeix Ramos.

Encara s’associa el sexe amb reproducció, cosa que provoca que les dones moltes vegades no tinguin eines per desenvolupar l’autoplaer o que no vegin l’autoestima o la pròpia imatge com quelcom necessari per al benestar.

L’assistència sexual com a eina

Tal com diu Teresa Ramos, “la concepció de bellesa que tenim mitifica un tipus d’aspecte físic i deixa fora altres belleses”, per la qual cosa moltes vegades les dones es consideren persones sense atractiu i lluny del que s’entén com a persona sexualment capacitada. “La confiança sexual se centra tant en la bellesa i la independència, que se senten sense suports”, afegeix Maria Femenías.

Una de les figures que proporciona recursos per fomentar l’autoestima i l’autoconeixement és l’acompanyant sexual. A Suïssa, per exemple, està regulada per llei i s’ofereix com a servei públic, però a l’estat espanyol es una figura emergent. A les Illes encara no ha arribat, però a altres indrets com Barcelona i València es comença a desenvolupar a través d’associacions.

Segons explica González, l’assistència sexual és una feina especialitzada que no se centra en les relacions sexuals únicament, sinó en una “intervenció per millorar l’autoestima i proporcionar eines per al plaer”. A més, apunta, no s’ha d’entendre com una figura de la qual es depèn, sinó com algú que aporta coneixements per obtenir una major independència.

Les dones es tornen a trobar en segon pla a l’hora d’accedir als serveis o demanar per ells. Per Ramos, “el sexe en els homes s’ha vist sempre com una necessitat, però la sexualitat d’elles ha quedat relegada a un altre espai”.

stats