La Feixina com a símptoma
Són molts els símptomes que demostren que Espanya encara no sap assumir les vergonyes del seu passat feixista. Un d’ells és la controvèrsia generada al voltant del monòlit de la Feixina de Palma dedicat al ‘Baleares’, un creuer franquista que el 1938 va ser enfonsat davant les costes de Cartagena per l’armada republicana. Les prop de 800 persones que hi moriren –molts eren joves mallorquins enrolats a la força– foren homenatjades amb un monument sufragat per subscripció popular. El mateix Franco es desplaçà en persona fins a la capital balear per inaugurar-lo el 1947 enmig d’un entusiàstic acte multitudinari que immortalitzà el NODO.
El 2010 la batlessa socialista Aina Calvo aprovà reciclar el monument de la discòrdia en una maniobra que alguns consideraren poc valenta. Aleshores se’n retiraren els símbols franquistes i s’hi col·locà una inscripció per a “no oblidar mai els horrors de les guerres i les dictadures”. Ara, però, el nou consistori presidit pel socialista José Hila, antiga mà dreta de Calvo, troba que aquella acció va ser del tot insuficient. És per això que està decidit a esbucar el polèmic monòlit. El Consell de Mallorca, tanmateix, li acaba d’aturar els peus de manera temporal a l’espera que es resolgui el recurs interposat per l’Associació de Veïnats i Amics de Santa Catalina contra l’acord pres per la Comissió insular de Patrimoni Històric. Aquesta comissió es negà a declarar Bé d’Interès Cultural l’obra feixista que presideix la badia de Palma per falta de valors patrimonials.
La suspensió cautelar de la demolició de la Feixina ha coincidit aquesta setmana amb una altra notícia relacionada amb la memòria històrica. Els ciutadans de Tortosa (Tarragona) han aprovat en una consulta popular “mantenir, reinterpretar i contextualitzar” el monument franquista que commemora la victòria del bàndol nacional a la Batalla de l’Ebre. Els més crítics amb la decisió no han dubtat a evocar les paraules de Buenaventura Durruti, anarquista lleonès mort el 1936 en esclatar la Guerra Civil: "Al fascismo no se le discute, se le destruye".
Tot plegat passa quaranta anys després de la mort del dictador, que avui descansa en un altre monument del tot polèmic, el Valle de los Caídos, construït per presoners republicans. A Alemanya, el búnquer on se suïcidà Hitler fou destruït durant els bombardejos de les forces alidades. D’altres construccions del règim, en canvi, es preservaren. És el cas de l’estadi olímpic de Berlín, que en els Jocs de 1936 serví d’exaltació de la “raça ària”, o la Tribuna Zeppelin, a Núremberg, des d’on el ‘Fürher’ arengava les masses els anys previs a la Segona Guerra Mundial. En aquests casos, però, se n’eliminaren les esvàstiques o qualsevol altre símbol nazi com les àguiles imperials.
No fou fins al 2007 quan Espanya començà a plantar cara a la seva incòmoda herència franquista. Aleshores el govern socialista de Rodríguez Zapatero aprovà la Llei de memòria històrica, que només salva de la purga aquells vestigis feixistes que tenguin un cert valor arquitectònic o artístic. Tractant-se, però, d’una norma que no comptà amb el vistiplau de totes les forces polítiques, la seva aplicació fins al moment ha estat bastant irregular.
Tanmateix, la contestació a certs punts de la Llei de memòria històrica no només ve dels hereus del franquisme que pilotaren la transició. També hi trobam intel·lectuals de la talla de l’hispanista anglès Paul Preston, gens sospitós de ser un nostàlgic del règim. Preston és partidari de mantenir les restes feixistes “com a instruments d’educació”, sempre que comptin amb una placa explicativa del que representen. Al seu parer, aquesta operació ha d’estar regida per un procés complet de “desfranquització”. No debades, a Espanya tristament encara s’autoritzen manifestacions de grups neonazis exhibint banderes feixistes. Així ho estableix el Codi Penal: “Si [aquesta conducta] no va acompanyada d’una conducta activa pròpia d’un crim d’odi”. A Alemanya, on els feixistes perderen la guerra, tal despropòsit es castiga amb penes de presó.
Tot plegat és prou simptomàtic de la democràcia tan acomplexada que tenim. Per ventura, seguint l’exemple d’Alemanya, el manteniment de monuments franquistes com el de la Feixina seria una bona forma de començar a assumir, amb esperit crític, la tragèdia que suposa una guerra civil. Ara, per sort, a casa nostra, el relat dels fets s’acabarà de completar amb l’obertura de les fosses comunes on hi ha un gran nombres de desapareguts del bàndol dels vençuts. A la fi les víctimes oblidades de tanta ignomínia ja podran descansar en pau. Ens queda, però, una assignatura pendent: encetar un debat social seriós sobre el nostre trist passat perquè així les noves generacions no s’atrevesquin a banalitzar-lo.
