Francesc Roca i Hernàndez, l’apòstol del socialisme mallorquí

EscriptorEnguany s’escau el centenari del traspàs de Francesc Roca, un dels fundadors del PSOE a Mallorca i de la Federació de Societats Obreres de Palma, i gran protagonista de les primeres dècades del partit a l’illa.

Francesc Roca i Hernàndez neix el 8 de gener de 1851 a Palma. Sempre viurà al barri de Sant Jaume, al centre de Palma. Home de formació autodidacta, comença a treballar de nin. D’ofici sabater, s’especialitza a tallar les pells i les peces que han de formar les sabates.

Cap a l’any 1872, s’associa al Centre Federal de Societats Obreres de Palma, adherit a l’Associació Internacional dels Treballadors o Primera Internacional, un dels més actius de tot l’Estat i també un dels primers que són perseguits.

L’historiador Pere Gabriel ha explicat que el nucli internacionalista de Palma del període 1870-1873 no va poder superar la repressió i la situació creada amb l’adveniment de la Restauració borbònica; amb tot, Roca encara es relacionà amb la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola entre 1885 i 1887.

És el primer secretari de l’Ateneu Obrer Mallorquí (1890) i un dels fundadors de l’Agrupació Socialista de Palma (maig de 1892, amb uns tretze anys de retard respecte de les agrupacions que constituïren el PSOE a Madrid), de la qual serà president.

Després d’uns anys de llanguiment de l’Agrupació Socialista de Palma i la Federació Local de Societats Obreres, el desembre de 1900 funda, dirigeix i administra el setmanari socialista ‘El Obrero Balear’, responsabilitat per la qual serà processat unes quantes vegades. A més, al cap d’uns dies de la tempestuosa manifestació del Primer de Maig de 1901, l’industrial sabater Josep Rubert l’instarà a abandonar la militància, Roca s’hi negarà i l’empresari l’acomiadarà. Llavors Roca treballava dotze hores diàries al taller.

És el primer regidor socialista a l’Ajuntament de Palma arran de les eleccions del novembre de 1901, guanyades pels republicans, però presidit per batlles liberals. Cal considerar que el PSOE només va aconseguir una trentena de regidors a tot l’Estat en aqueixes eleccions, amb presència significativa tan sols a Bilbao. En la primera sessió Roca pren la paraula i demana que la sessió setmanal, prevista per al migdia, sigui a les set del vespre, «porque de lo contrario él como obrero no podría asistir». Roca fou adscrit a la Comissió Permanent de Bombers i a la del Quintar. Va exercir el seu mandat fins al novembre de 1903 i després d’uns quants intents frustrats es presentà a les eleccions del desembre de 1909 amb una coalició liberal, republicana i socialista, i fou elegit.

L’1 de gener de 1913 va presidir el congrés de la constitució de la Federació Socialista Balear i la continuà presidint. Així mateix, va presidir la societat de socors mutus La Humanitària, el Centre Instructiu Obrer, la societat de sabaters La Igualtat i la Cooperativa Social Obrera, i exercí de vocal en les juntes locals i provincial de Reformes Socials, organismes d’inspecció de treball. Paral·lelament, en els seus articles i discursos insistirà en la necessitat de millorar la salut, la higiene i la instrucció de la classe obrera.

D’ençà de la seva sortida de l’Ajuntament de Palma el novembre de 1913, va viure retirat de la primera línia política, substituït en el lideratge socialista per Llorenç Bisbal, i fundà una petita fàbrica de rajoles.

Roca va morir el 19 de març de 1917 de grip amb hemiplegia. Tenia 66 anys, estava casat i deixava tres fills.

El 19 de juny de 1931 l’Ajuntament de Palma va rebatejar un carrer del barri del Puig de Sant Pere amb el nom de Francesc Roca i Hernàndez; després, l’any 1941, el consistori franquista el substituí pel del nacionalsindicalista Onésimo Redondo.

A Francesc Roca li correspon el mèrit d’haver liderat, juntament amb Pere Pasqual al principi, la creació i la consolidació de l’espai socialista a Mallorca, d’haver contribuït d’una manera decisiva al creixement del PSOE i d’haver afermat el societarisme de resistència. La figura de Roca s’acosta a la de Pablo Iglesias i altres companys seus que foren qualificats d’apòstols, tots ells obrers conscients, models d’honradesa, activistes infatigables, lliurats en cos i ànima a la millora de les condicions de vida i de treball de la classe obrera i a l’objectiu final de l’emancipació humana.