‘Homo videns’ en construcció
Per a molts, una imatge ja val més que mil paraules. En l’actual era digital, l’‘Homo sapiens’ (“l’home que raona”), fruit de la cultura escrita, ha mutat en ‘Homo videns’ (“l’home que veu”). El terme va ser encunyat fa denou anys pel respectat politòleg italià Giovanni Sartori, que morí la setmana passada als 92 anys. Ell augurava una humanitat ‘postparaula’, entregada al poder hipnotitzador i totalitzador de la imatge. Va ser massa apocalíptic.
Premi Príncep d’Astúries de les Ciències Socials de l’any 2005, Sartori abordà les conseqüències negatives de la nova societat visual en el seu assaig ‘Homo videns. La sociedad teledirigida’ (1998). Sense estar en contra del progrés, el savi de Florència lamentava que, amb l’hegemonia de la televisió i d’Internet, haguéssim perdut la nostra capacitat d’abstracció i de reflexió que ens caracteritza com a ‘Homo sapiens’. Considerava que, ja de petits, els nins van perdent progressivament la visió crítica de la paraula escrita, que sempre requereix més esforç de comprensió. Es creen així éssers videodependents que engoleixen imatges sense mastegar, sense passar pel filtre de la raó. D’aquesta manera, l’evangeli segons Sant Joan s’hauria de reactualitzar: “Al principi existia la ‘Imatge’ i la ‘Imatge’ estava amb Déu, i la ‘Imatge’ era Déu”.
Sartori insistia que avui la informació es troba desvirtuada pel sensacionalisme, per estímuls impactants que només pretenen captar l’atenció de l’‘apàtic’ ‘Homo videns’. Aquesta situació s’agreuja sobretot amb el predomini de notícies descontextualitzades i manipulades en base als interessos econòmics d’empreses privades o als interessos polítics dels governs de torn. Així, segons l’intel·lectual italià, tendríem una societat teledirigida amb individus que viuen alienats al voltant de l’aura de veracitat que posseeixen els mitjans audiovisuals. Al seu parer, aquesta progressiva ‘idiotització’ de la societat podria desembocar en la mort de la democràcia: “Ens trobam davant un ‘demos’ debilitat, no només en la seva capacitat de tenir una opinió autònoma, sinó també en clau de pèrdua de comunitat”.
L’autor d’‘Homo videns’ era realment pessimista amb la dictadura de la imatge: “La ‘paidea’ del vídeo farà passar a Internet analfabets culturals que ràpidament oblidaran el poc que aprengueren a l’escola; seran analfabets culturals que mataran el seu temps a Internet, en companyia d’‘ànimes bessones’ esportives, eròtiques o de petits hobbies”. Abans de la irrupció de Facebook, Twitter i Instagram, Sartori també ja parlava del que més tard es coneixeria com a ‘infotoxicació’: “L’excés de bombardeig ens porta a la atonia, a la anomia, al rebuig de la indigestió; i d’aquesta manera, tot acaba concretament en una nimietat”.
Sens dubte, Sartori exagerà massa en l’anàlisi que fa denou anys féu de la revolució multimèdia. Bé és cert que la televisió i avui les xarxes socials han canviat la nostra manera de sociabilitzar-nos. Per ventura, però, són més els seus beneficis que no pas els seus inconvenients. Com tot, depèn del bon ús que en facem.
Segons el politòleg italià, els mitjans visuals provoquen una atròfia de la nostra capacitat cognitiva. Això està per veure. Som indefectiblement animals simbòlics. Els nostres cervells transcendeixen la realitat gràcies a la força d’abstracció de la paraula. També, amb tot, podem enlairar-nos a través de les imatges. Tenc un amic d’una gran sensibilitat a qui no li agrada llegir. Ell pensa en imatges i no en paraules. És capaç d’estar-se hores i hores assegut al banc d’un aeroport o a la barra d’un bar, observant el comportament de les persones que circulen davant dels seus ulls. És el cine en directe, una forma més de llegir, de copsar la bellesa i els matisos de la vida. De fet, avui gran part del geni literari nord-americà s’ha traslladat a la petita pantalla, on podem veure sèries d’una alta qualitat narrativa.
Tampoc no podem passar per alt que, abans de l’aparició de la televisió i d’Internet, la societat tenia ben pocs canals d’informació. Ara n’hi ha a balquena i també estam igual de teledirigits, però podem triar i contrastar. S’han acabat els messiànics líders d’opinió d’antany que no permetien cap mena de refutació. En l’actual societat interconnectada, la cultura s’ha democratitzat i l’intercanvi d’idees és més fluid d’una part i l’altra del món. En mans de cadascú està no caure anestesiat en l’immens oceà de la informació.
Per analitzar l’abassegadora era cibernètica, cal, doncs, defugir les visions catastrofistes com les de Sartori, que pecava d’etilisme cultural. Som en un moment d’impàs. Encara estam aprenent a gestionar la nostra nova condició d’‘Homo videns’, el perfecte complement de l’‘Homo sapiens’. També, però, a dins nosaltres habita un ‘Homo audiens’, una persona que escolta. Bé ho saben els músics, dotats d’un talent especial per percebre els sons del món.
Som éssers polifònics, polièdrics i calidoscòpics, de visions, cares i sensibilitats múltiples. Així doncs, sense caure en la tecnolatria, un dels principals reptes de l’escola del segle XXI és trobar l’equilibri entre la paraula escrita i la imatge, dues formes precioses d’evasió, d’alienació, juntament amb la música. El futur passa per la transversalitat de coneixements, per la promiscuïtat intel·lectual, sensorial.
