Jaume Subirana, escriptor i badoc

Jaume Subirana creu que bona part del més interessant que s’ha escrit en català al segle XX s’ha d’anar a buscar a l’articulisme, el dietarisme, l’assaig, la correspondència o les memòries. És a dir, a allò que en diuen la ‘no ficció’. El seu 'Cafarnaüm', publicat no fa res per Bromera, fa que ho puguem continuar dient, ben entrat el segle XXI. Subirana explica que és un “llibre de notes”, una definició que ens remet a l’escriptor que sempre duu a la butxaca llibreta i llapis, a punt per caçar al vol una observació de carrer, una reflexió sobre la vida cultural, un apunt de lectura o un pensament. Encara que la llibreta sigui electrònica: el seu Flux és un dels blogs literaris catalans més amorosament treballats. Guaitau-hi de tant en tant.

Subirana es defineix com a escriptor i badoc. El badoc, mot amb un aire carnerià i cosí del 'flâneur' baudelerià, fa de l’observació del món una manera de viure. En el benentès que l’observació inclou les lectures (i les músiques, i les pel·lícules) i inclou també les perplexitats de l’esperit. Com que el badoc és escriptor, després ho explica amb intel·ligència, gràcia i prosa de poeta. Les notes de 'Cafarnaüm' són les d’algú que s’estima més deixar constància de les espurnes de goig que dels racons foscos, algú que cerca allò que pot ser motiu de celebració. Sense ingenuïtat: mira de tenir “la paciència, la fe, la intensitat en la mirada i l’entrenament en l’alegria i sobretot en la decepció del pescador de canya”.

D’entre aquestes notes, n’hi ha un bon grapat que tenen la brevetat i la lucidesa esmolada dels bons aforismes. Un parell de mostra serviran, segur, per fer-vos venir ganes llegir 'Cafarnaüm'. El primer: “Com podem estar-ne segurs, que els llibres que llegim no són en blanc mentre no els llegim?”. I el segon: “Si l’amor és la resposta, la pregunta –com deia aquell– només podrà ser quina era la pregunta”.