Miquel Rayó i les paraules essencials

Un dels signes de l’edat que avança és la nitidesa cada vegada més gran amb què ens arriben les intimations of mortality (retocant un títol de Wordsworth): els recordatoris de la nostra condició mortal. O la rotunditat amb què comprenem que la vida iba en serio. Amb l’edat també miram cap enrere i ens tornen imatges i sensacions dels primers anys. Una cosa va amb l’altra: l’edat madura pot ser aquella en què ens tornen a assetjar les pors del nin que vàrem ser. Tot això ressona en un bell poema de Miquel Rayó, de només dos versos: “La fosca és a prop. / La por, la duc de la infantesa.” Pertany a Llibre de minúcies, un quadernet de vint-i-quatre peces brevíssimes, en què l’evocació de vogamarins, càrritx i torrenteres pren alhora aires orientals i un alè visionari heretat de la tradició simbolista.

A Miquel Rayó el coneixíem sobretot com a autor de literatura infantil i juvenil i de divulgació naturalista, amb alguna incursió feliç en la narrativa per a adults. Ara apareix com a poeta, amb dos llibres gairebé simultanis, com si, després d’escriure milers de pàgines, necessitàs la poesia per dir-nos, o per dir-se, les coses més essencials. Al costat de l’esmentat Llibre de minúcies (Rata Cultura Expandida), ens arriba La nuesa del silenci (El Gall Editor). Es tracta, en aquest cas, d’una mena de dietari en forma de 122 fragments de prosa poètica. Una mirada atordida, corpresa per la consciència de la nostra precarietat, registra paisatges, emocions i pensaments. Construeix atmosferes de misteris amb una prosa tersa. Una sensació sembla guanyar-lo: la de la futilitat de l’intent de cercar les paraules exactes per expressar el desassossec. El silenci nu del títol s’imposarà. O, com diu un dels fragments més breus, que també és un magnífic aforisme: “Cerco explicacions i només trobo paraules”.