Posteducació
El prefix post- ja s’ha convertit en una autèntica plaga. Vivim en l’era de la postmodernitat, la postveritat, la postcensura, però també de la “posteducació”, en la qual l’educació és entesa com un espectacle. Ho podem llegir a l’assaig 'La sociedad gaseosa' (Plataforma Editorial, 2017), d’Alberto Royo, professor de música a un institut de Navarra. El títol està en sintonia amb la famosa “societat líquida” amb la qual Zygmunt Bauman al·ludí a la dissolució dels principis tradicionals considerats fins ara estables.
Royo aplica les tesis del pensador polonès al món educatiu: “La mateixa cultura ha deixat de ser un conjunt consolidat de sabers per passar a rendir-se a la fugacitat i, finalment, a la vaporositat. La immediatesa, la recerca de la rendibilitat, la falta d’exigència i autoexigència, el menyspreu per la tradició, l’obsessió innovadora, el consumisme, l’educació placebo, l’arraconament de les humanitats i de la filosofia, l’autoajuda, la mediocritat assumida i la ignorància satisfeta fan trontollar allò que pensàvem que era més consistent”.
L’autor de 'La sociedad gaseosa' reivindica la formació intel·lectual dels professors a partir de la cita clàssica 'Primum discere, deinde docere' ('Primer aprèn, després ensenya'). A més, insisteix que només aquella persona que s’apassiona amb allò que ha estudiat és capaç de transmetre-ho amb entusiasme. Els alumnes, però, no han d’oblidar que aprendre implica esforç i que no sempre és divertit.
Sens dubte, el camí cap a la bellesa del coneixement es pot aplanar. Amb tot, Royo, sense ser tecnòfob, lamenta l’“homeopatia pedagògica” dels nous corrents educatius, que es preocupen més per entretenir que no pas per ensenyar. A Infantil i a Primària, té tot el sentit del món l’aprenentatge lúdic. A Secundària, en canvi, cal més disciplina acadèmica. No debades, és l’etapa en la qual s’ha d’aprofundir en els continguts i s’ha de vetlar més per la maduració intel·lectual de l’alumne.
La radiografia de Secundària que fa aquest professor de música és bastant alarmant: amb la rebaixa del nivell d’exigència s’incrementa el percentatge d’alumnes mediocres. Mentrestant, els més brillants són els grans damnificats d’una “posteducació” que ha convertit els instituts en centres terapèutics de la felicitat i no del coneixement. Royo manté que totes les persones han de tenir la mateixa oportunitat per accedir a l’educació. Recorda, però, que no totes arribaran al mateix punt.
Les reflexions de l’autor de “La sociedad gaseosa” em provoquen sentiments contraposats. A Secundària he pogut observar en persona els fruits del treball cooperatiu, de la feina per projectes. El grau d’implicació dels seus professors responsables és d’admirar. Celebr molt que ara, a les aules, es parli d’intel·ligència emocional i que les matèries s’enfoquin més des de la transversalitat per afavorir la promiscuïtat intel·lectual. La meva educació, en canvi, va estar presidida per l’individualisme, la rigidesa mental i el pensament acrític.
Jo també, però, com Royo, desconfii dels cants de sirena de la neoopedagogia, presidida per uns gurús abonats a un relativisme del tot estèril. Constat que s’han perdut els hàbits d’estudi, de concentració i d’estar en silenci. També trob a faltar la cultura de l’esforç i de la paciència, tan necessaris per assaborir els grans plaers del coneixement. El drama és quan els professors hem de desertar del nostre paper de transmissors de cultura davant d’uns alumnes massa sobreprotegits no només, però, per la família, sinó també pels mateixos educadors.
Hi ha sessions d’avaluació que fan empegueir. “La vida et suspèn o t’aprova una sessió d’avaluació”, vaig llegir fa poc a Can Twitter mentre discutíem si aprovar un alumne de segon de Batxillerat. La culpa, tanmateix, no és nostra, sinó d’un sistema educatiu que va a la deriva amb constants reformes que només responen a interessos partidistes i no pedagògics. No s’albira cap debat polític seriós sobre la preparació i l’aptitud tant de docents com d’alumnes. Les oposicions, així com estan plantejades, deixen molt a desitjar.
Enmig d’aquest desgavell ens trobam amb una societat que desconfia dels professors, però a la vegada delega en ells tota l’educació dels seus fills. Ara les escoles no només han d’ensenyar, sinó també educar. En temps de la “posteducació” cal, doncs, més seny i implicació per part de tothom. Ja ens ho riu Royo a 'La sociedad gaseosa': “Si entenem que a través de l’educació, del bon periodisme, dels bons llibres podem millorar la societat, faríem bé de protegir-la d’aquesta postmodernitat decadent”.
