Recepta per fer països

–Mon pare, els països, com es fan?

– Saps que n’hi ha de receptes... I no dic que n’hi hagi cap de millor que les altres, ni que la nostra sigui millor que la resta. Però ja saps que no hi ha res com els plats que cuinam a casa, perquè el costum ens avesa el gust.

– I com és la nostra recepta, mon pare?

– Necessitaràs un bocinet de terra, no cal que sigui gaire gros, just que basti. Un polsim de paisatge per estimar. I la paraula, la llengua, sense tàperes ni taperots, la llengua purament. Però no oblidis mai que l’ingredient principal i imprescindible per fer països és la gent, les persones. No has de cuinar mai contra ningú, sinó a favor de tothom. I has de saber modular el foc com ho fan els bons cuiners. Primer amb la paella ben calenta i l’oli fumejant, sense cremar-lo. Després li abaixaràs el foc, hi afegiràs l’aigua, si pot ser de la mar millor que millor, i a fer glec-glec.

– Glec-glec?

– Sí, xup-xup, a cocció lentíssima, perseverant, sense grans escarafalls, ni grans esquitxotades. Una cuina l’has de tenir sempre neta, si vols enllepolir els comensals que van arribant.

– Sempre lenta, la cocció, però?

– No. En tirar-hi l’arròs, apuja-la, pega-hi un cop de foc decidit.

– Un cop de foc? Què vols dir?

– Els cops de foc són imprescindibles per donar una textura atractiva al país, per fer-lo mengívol i perquè la gent, l’ingredient principal, s’agomboli dins el brouet bullent amb ganes de revolució.

– No t’entenc. Me’n poses un exemple?

– I tant! Els nostres cops de foc foren els 11S o les eleccions del 29N, la consulta del 9N...

– Ja t’entenc, però amb un cop de foc així no corres el risc de cremar una part de la paella i que l’altra et quedi crua?

– Sí, per això s’ha de mirar bé quan es dóna el cop de foc i on tens el centre de la paella. És ver que amb aquells cops de foc que t’he dit potser sí que se’ns va aferrar una mica l’arròs, però en canvi n’hi ha d’altres que varen ser magistrals.

– Explica’t, mon pare!

– Sí. Són les accions cíviques i culturals, aquelles que generen empaties i energies, aquelles que creen vincles on ens pensàvem que no n’hi havia. Aquelles que inventen, si cal, quan cal. Perquè cal! En una paraula, aquelles que ens fan ser millors del que som i descobrir-nos com un país valent de gent que sap estimar. Te’n recordes d’allò del poble unit, alegre i combatiu?

– Oh, sí, Estellés! Com l’enyoram!

– Estellés, Llompart, Martí i Pol, Maria-Mercè Marçal... Són els poetes de la paraula escrita. Però hi hagué una revolució que no esperàvem. Mai ens hauríem imaginat que a l’era dels xips i els bits i els gigabytes viuríem aquella festa de paraula viva, oral, desfeta i mesurada, festiva i emocionada.

– Que guapo, mon pare, però no sé de què em parles.

– La glosa, filla, la glosa improvisada. Allò sí que va ser un cop de foc, que repartia escalfor a cada racó de la paella, capaç d’aportar tots els gusts i totes les aromes, amb la mesura necessària de llengua pura, amb la terra fent créixer arrels cap als peus, amb aquell punt de coent necessari i imprescindible, el que feia revoltar els adormits i els letàrgics, el que molestava els políticament correctes, el que denunciava i feia de despertador de consciències. Oh! Aquelles dotze hores que férem cada any! Fent país a Palma, a València, a les Terres de l’Ebre, a Sabadell, a Ferreries i a Berga, a Manacor i a Maó. Països Catalans, filla! Ens aferràvem a la tradició, recuperàvem les tonades dels nostres padrins i ens adaptàvem al nostre temps, ens hi avançàvem. Transmetíem valors i cuinàvem país, així el cuinàvem. Però tots, perquè qualsevol era capaç d’assolir aquell aprenentatge, d’amarar-se d’aquella llecor gustosa.

– Mon pare, plores!

– És que ploràvem sempre perquè ho vivíem a flor de pell. Veneràvem i homenatjàvem els nostres referents, formàvem i encoratjàvem els nostres joves, cantàvem les injustícies, ens enamoràvem i ens dèiem les passions, les atraccions irremeiables. Les veritats! Amb la glosa sabíem fer festa, i sabíem fer dol. Sabíem cantar la ràbia, i tot l’amor. Si em demanassin què em va arribar més endins de tots aquells anys per arribar a ser i a sentir el país que tenim ara, diria que va ser allò, aquell cop de foc de la paraula improvisada. Per això, filla meva, escolta sempre aquest consell perquè la feina que férem nosaltres, vosaltres no l’heu de deixar perdre: “No atureu de cantar i de fer tan bona feina, perquè la glosa és una eina sobretot per estimar”.