Vigilem el que ens diem que ens ho creurem
EL QUE ENS DIEM o diem als nostres és perillós, perquè ens ho acabem creient. Em comença a preocupar el discurs que fem dient que els joves d’avui són la generació més preparada i la que té menys oportunitats. Hi ha una base estadística, l’índex d’atur i el nombre de títols que acumulen ho podrien confirmar. Però cada jove és un cas individual. I me’n començo a trobar que de tant sentir-ho s’ho han cregut, i es resignen. És més, me’n trobo que no estan tan ben preparats com els diem i que tenen oportunitats, però accepten el destí de perdedors que els hem escrit i no s’hi maten gaire.
Quan hi parlo miro de dir-los el contrari: que ni van tan sobrats de preparació com els diem ni seran una generació tan desafortunada. Ho tenen millor que el meu pare i el meu avi, encara que de moment pitjor que la meva generació, pel que fa al marge de progrés.
I es podrien preparar més, sobretot en l’acció. Fent de voluntaris, buscant feinetes a l’estiu, experimentant i vivint. Ens convindria a tots plegats un pelet més d’optimisme i de context. Pels instituts hi haurien de passar joves de tot el món amb històries exemplars per parlar-los, estimular-los, i situar-los sobre el món global en primera persona. Nens del carrer que se n’han sortit, joves de països emergents que han entrat a les millors universitats preparant-se en locutoris, refugiats que han viscut de tot... No perquè es consolin veient que hi ha gent que ho passa pitjor, sinó per entendre que les circumstàncies no sempre marquen el destí. I per entendre que el que els passa no és un cas de mala sort individual, és que els toca viure -i tenen l’oportunitat i la responsabilitat d’arreglar- en un món globalitzat injust. Injust amb ells i amb molts més. I si es preparen bé i s’arremanguen bé, ho poden canviar.
