Tancant per defunció
Un adéu. Sona: “Si pogués dir-te tot el que penso. / Si pogués tenir-te al teu davant. / Vull escriure’t, però les paraules no vindran...” Adéu a un Amor d’estiu. El grup Tancat per Defunció es va enlairar al cel del rock català entre finals dels vuitanta i principis dels noranta. Després els van anar colgant de terra a palades d’incomprensió i maltractaments. Moribunds. Au, cap al calaix. Tot i no estar morts del tot. Aquesta mutació a zombis tan catalana. Morts vivents ballant la solidaritat de la desesperació. Tancat per defunció és també la banda sonora que sona a Unió Democràtica de Catalunya.
EL MEU CERTIFICAT de mort del partit ja el vaig estendre a l’ARA el 27 de setembre del 2015. Eleccions catalanes. Sí, no han mort però moren. L’olor d’all ja venia d’abans. Un tancar els ulls en gerundi: estirant la pota. Vindrà la mort i farà sonar el teu nom, diria el mestre campaner. I Unió sempre ha viscut entre ning-nangs mortuoris. ERC i Unió són els partits més antics de Catalunya. 1931. Unió va néixer bressolada per la incomprensió. Són d’esquerres? Són de dretes? ¿Es pot voler un estat per a Catalunya i a més ser cristià, i a sobre defensar la justícia social i estar al costat de la República? Ningú entenia res. Eren el futur abans que arribés el futur. La incomoditat de la normalitat. Eren “a quadrets”, com deia Pau Romeva, un dels seus dirigents. En plural. Perquè Unió no tenia un líder: tenia líders, un quadre de dirigents. No va acabar amb Unió la República, el menyspreu, la guerra, els assassinats, l’exili, la dictadura, la clandestinitat, les detencions, les hòsties... Ha sigut el partit que ha rebut més visites insistents de la mort. I no va morir. Però, ai, la paradoxa, és una veritat vista des de dins. Unió començarà a morir amb la democràcia.
LA MORT va esgarrapant amb ungles de substitució. S’elimina l’ADN de lideratges. Un únic líder amb llicència per tunejar. Un partit que acabava sent una medalla amb tots els mèrits existencials però que tothom l’exhibia i masegava per als seus interessos. Unió anava deixant de ser Unió. I la còpia de xapa i pintura substituïa l’original. Ningú ja coneix i reconeix la de veritat. El trilerisme és una victòria. Però el futur sempre arriba. És aquell demà que tenia dit, repetit, esgargamellat Unió des dels seus orígens, des del present continu lluitant contra la mort. Aquell futur que està escrit amb el neó enlluernador que ningú vol i ha volgut veure. Invisible per massa visible. Només dues idees que el futur sense temps constata. Manuel Carrasco i Formiguera el 22 de març de 1936: “Catalunya ha de lluitar fins a assolir constituir-se políticament, com a nació que és, en estat independent... No hem d’oblidar un sol moment que la sort de Catalunya només pot obeir a l’esforç i al treball dels catalans exclusivament amb independència dels contratemps i anècdotes de la política espanyola”. I potser la més important: “Hem de dir ben clar que no estem a la dreta, ni a l’esquerra, ni al mig. Això són expressions topogràfiques que no arribem a comprendre, perquè tampoc no podem capir que la Veritat, la Justícia i el Dret puguin estar a l’esquerra, al centre o a la dreta. Es troben allà on són, i allà on es troben la Veritat, el Dret i la Justícia allà ens trobem també nosaltres”. Pura revolució de futur. Pura veritat eterna.
NOSALTRES. Substitueixin d’aquest article la paraula Unió i posin-hi Catalunya. Tot queda igual. Unió és una metàfora d’aquest país. Sempre incomprès. Sempre atrapat per tots. Sempre tunejat. Sempre han intentat posar-hi fi. I, ara, és la democràcia la que l’està matant. I la gran ensenyança d’aquest tancant per defunció d’un partit que ja no és: no es pot deixar de ser qui ets. Perquè no es pot deixar de ser, perquè quan deixes de ser, mors.
