Guerra als referèndums
1. PATERNALISME. El Brexit està servint per posar en qüestió un dels procediments més clàssics de participació ciutadana: el referèndum. Com tot, els referèndums són fantàstics mentre donen els resultats desitjats -generalment, la legitimació del que mana- i són una irresponsabilitat quan trenquen els esquemes i no segueixen el guió previst. És innegable que un referèndum és una aposta delicada, en la mesura que es juga a cara i creu i deixa poc espai a les rectificacions. Vivim moments de gran desconfiança respecte a la política: la gent està tipa de votar uns polítics perquè en governin uns altres que no ha elegit ningú; els governants s’estan demostrant molt impotents a l’hora de posar límits als excessos dels mercats; els dirigents polítics es comporten cada cop més com una casta tancada que escup (marcant-los amb l’etiqueta de populistes) els que volen penetrar en el seu espai corporatiu, i la política ha perdut capacitat de crear sentit. En aquestes circumstàncies, el referèndum és una temptació: una oportunitat per als ciutadans d’esguerrar els plans oficials, de desafiar l’arrogància dels que anuncien escenaris apocalíptics si no es vota el que cal.
Si la Gran Bretanya s’hagués quedat a la UE estaríem celebrant-ho. El problema no és el referèndum, sinó que la gent es prengui la llibertat de trencar motlles quan se li dóna poder per decidir. Ara toca dir que serà un desastre perquè els que manen sempre tenen raó. I aquí hi ha el problema: darrere del qüestionament dels referèndums hi ha un paternalisme insuportable. El mateix que impedia a la majoria de la gent votar i que va negar el vot femení fins fa quatre dies. No estan preparats per decidir. Hi ha una cosa pitjor que la mitificació del poble: la mitificació dels experts i de les elits.
El qüestionament del referèndum va lligat al discurs del govern dels experts. Han de governar els que en saben. És evident que els ciutadans s’equivoquen. Ho fan sovint. Si no haguessin elegit George Bush fill com a president dels Estats Units, per exemple, avui segurament el món seria més segur. Però precisament van ser l’electe i els seus experts els que van fer els disbarats pels quals mai han hagut d’assumir cap responsabilitat. Als referèndums els ciutadans prenen una decisió en funció de la pregunta que se’ls ha plantejat, a les eleccions escullen el suposat expert que ha de decidir. Però en tots dos casos no és el ciutadà el que té la iniciativa: la pregunta i l’acció política estan en mans del que mana. El debat té trampa. Posant en dubte el referèndum el que es fa és seguir enfortint l’oligarquització de la democràcia i allunyant la ciutadania d’un règim en el qual teòricament li correspon la darrera paraula, encara que sigui per delegar-la.
2. ESPAIS DE SENTIT. A bodes em convides. El qüestionament dels referèndums va molt bé a Espanya per deslegitimar la pretensió de l’independentisme. La globalització s’ha convertit en la gran coartada de l’immobilisme: la capacitat de decisió és limitada, anem a espais polítics d’escala més gran, diuen. Les dificultats d’Europa i les incerteses de la mundialització haurien de fer reflexionar. No hi ha lideratge capaç de construir un sentit global que doni perspectiva a la ciutadania. La formulació d’espais de sentit locals des dels quals fer més assumible l’articulació amb institucions supranacionals compartides i amb una economia globalitzada es donarà cada cop més. El cas català n’és un exemple. El referèndum és una manera de desdramatitzar aquestes situacions, donant la paraula als ciutadans, amb una pregunta clara i unes condicions acceptades per tothom. Però el poder és coacció. I prefereix el conflicte als riscos d’una solució acordada, almenys fins que no li quedi més remei. Fa bé Puigdemont d’anticipar-se interpel·lant el nou govern amb el referèndum. Vénen moments d’alta tensió, però tard o d’hora la consulta serà sobre la taula.
