Machado a Macedònia
Aquests darrers dies hem pogut tornar a veure Antonio Machado a Macedònia, a l’estació de tren de Gevgelija. Els fets varen ocórrer un 22 de gener de 1939. Davant la imminent ocupació de Barcelona per part de les tropes franquistes, el poeta sevillà i la seva família iniciaren un dolorós exili cap a França. Igual que altres intel·lectuals com Carles Riba, serien escortats en tot moment pel govern de la República.
Al cap de sis dies, havent rebutjat ser traslladat fins a París, Machado, de 63 anys, va decidir baixar del tren a l’estació fronterera de Cotlliure. Gairebé ja no s’aguantava dret per culpa de la bronquitis crònica. Un mes després moria en una habitació d’un modest hotel de la localitat francesa “ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar”, com auguraven els seus versos. I al cap de tres dies, a la mateixa habitació, ho feia la seva mare, Ana Ruiz, de 84 anys, consumida pel dolor. Ambdós serien enterrats en un nínxol cedit per una veïna de Cotlliure, avui convertit en el memorial de la major diàspora de la història del nostre país.
Qui fou el més jove representant de la Generació del 98 es resistí fins al darrer moment a abandonar Espanya. Així ho deixà escrit: "Cuando pienso en un posible destierro, en otra tierra, que no sea esta atormentada de España, mi corazón se turba y conturba de pesadumbre. Tengo la certeza de que el extranjero sería para mi la muerte". Machado seria un dels prop de mig milió d’espanyols que, preveient dures represàlies del bàndol guanyador, travessaren la frontera amb Port Bou aquell plujós hivern de 1939. Molts d'ells, però, acabaren essent deportats pel govern francès a diferents camps de concentració de les platges del sud. El més inhumà de tots fou el d’Argelès, tal com constaten les colpidores fotografies de l’hongarès Robert Capa. Es va construir per a quinze dies i va estar obert dos anys.
Ja fa setanta-sis anys Europa també es va desentendre d’aquells exiliats republicans. Només Dinamarca, el Regne Unit i, sobretot, Sud-amèrica els varen obrir les portes. El cas més cèlebre fou el de Xile, on el poeta Pablo Neruda pressionà el seu govern socialista perquè mogués fitxa. El seu amic Rafael Alberti no deixava de relatar-li per carta les atrocitats que patien els seus conciutadans a França. Així, l’abril de 1939 el premi Nobel de literatura marxà cap a París com a cònsol especial per a la immigració espanyola. La seva missió era portar cap al país andí el màxim nombre possible de refugiats.
El 4 d’agost de 1939 fou el gran dia. Prop del port de Bordeus salpava el 'Winnipeg' amb prop de 2.400 passatgers. Aquell rescat havia estat a punt de ser avortat. A Xile la dreta a l’oposició no parava d’alertar del perill que suposava l’arribada d’unes persones que presumiblement –deien– anaven carregades de malalties i d’idees subversives. A més –hi insistien–, el país no estava en condicions de rebre’ls després de patir, vuit mesos enrere, el terratrèmol de Chillán. Tanmateix, Neruda no volgué amollar de cap de les maneres. I els fills del 'Winnipeg' li estigueren eternament agraïts.
Ara Europa titubeja a l’hora de liderar una altra aventura humanitària d’aquelles dimensions. Mentrestant altres milers de 'Machados', la majoria fugint dels horrors de la guerra de Síria, s’enfilen en una travessia perillosa cap a les estacions de Macedònia –s'estima que a finals d'any la xifra arribarà a 800.000. Confien a aconseguir un bitllet que els porti fins a Hongria, la porta d’accés a l’anhelada destinació final, Alemanya, amb millors expectatives laborals.
Després de l’aquiescència demostrada per Grècia i Itàlia –principals països de pas d’aquest nou èxode, el pitjor d’ençà de la Segona Guerra Mundial–, Hongria, però, ja ha ensenyat la seva pitjor cara construint a la frontera amb Sèrbia una tanca de quatre metres d’altura. És com si es tractàs d’una extensió d’un altre mur de la vergonya, en aquest cas natural: la Mediterrània. Rebatejada com a 'Mare Mortum', les seves víctimes, moltes procedents de Líbia, no aturen de créixer per culpa de la cobdícia d'unes màfies suposadament incontrolables.
L’espectacle no pot ser més dantesc i més vergonyós per a una covarda Unió Europea que ja no sap com justificar la seva raó de ser. El repte és majúscul per a un món que, per a segons què, no és tan global, ja que no està disposat a assumir les misèries dels més desvalguts. Des de la seva tomba, Machado ens torna a interpel·lar amb un dels seus punyents versos: “Poned atención: un corazón solitario no es un corazón”.
