Sapere aude?
Pensar és una tasca feixuga. En aquest cas, i mai millor dit, l'etimologia pesa. El verb deriva del llatí 'pendeo' ('pesar') i al·ludeix al temps en què es col·locava la mercaderia sobre un platet d'una balança per estimar-ne el preu. Així doncs, avui, quan pensam, el que feim és pesar les nostres idees per valorar-les. El raciocini, unit a la parla, és precisament el que ens distingeix de la resta del món animal. En el llibre 'Sic isti nostri sunt', l'il·lustre santanyiner Cosme Aguiló afirma: "Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra".
No manquen els intel·lectuals que alerten que assistim a un procés accelerat de vulgarització de la cultura, la qual s’hauria transformat en 'curtura'. D'aquesta manera, el terme no provendria del llatí 'colo' ('conrear', en el sentit de conrear l'esperit), sinó de curtor –els més cínics reflecteixen el descrèdit actual de la cultura recorrent a una etimologia popular més escatològica: cul. El nostre 'Molt honorable' president autonòmic, corrupte prescrit, Gabriel Cañellas, ho tenia clar: "Tanta cultura arriba a fer oi". Ell, però, home de camp, s'oblidava de les arrels agrícoles d'aquesta paraula, a qui alguns, tanmateix, erròniament, li volen donar una connotació elitista. Julio Anguita, exlíder d'Izquierda Unida, és l'autor d'una de les seves millors definicions: "La cultura no és saber moltes coses, la cultura és captar tot allò que la humanitat ha anat produint. Un home culte no és una persona envoltada de llibres, sinó una persona que mira el món amb mirada independent i lliure".
La capacitat de pensar depèn necessàriament del nostre lliure albir. Sovint, però, ens hi resistim. 'Sapere aude' ('atreveix-te a saber!') afirmà al segle XVIII el filòsof alemany Immanuel Kant, rescatant de l'oblit una famosa màxima d'Horaci. Avui aquest lema hauria de ser el nostre crit de guerra. No debades, vivim en una societat endormiscada on el mite de la caverna de Plató és més vigent que mai. Al segle IV aC, al llibre setè de 'La República', el filòsof atenès relatà per boca del seu mestre Sòcrates l'existència d'uns homes que, des de ben petits, es troben lligats de cames i coll a l'interior d'una fosca cova. Donen l'esquena a un mur rere el qual hi ha un foc encès. Per sota del mur transiten un homes que, amb un pal, eleven tota mena d’objectes, les ombres dels quals entretenen els captius –la imatge recorda una pantalla de cinema per on es belluguen ombres xineses. Així, els captius, que no poden girar el cap a causa de les cadenes, s'arriben a creure que allò que veuen no són ombres, sinó la mateixa realitat.
Plató es planteja la possibilitat que un d'aquests captius sigui alliberat i pugui sortir al món exterior. En un primer moment tendria greus dificultats per adaptar-se a la llum encegadora del sol. Amb el temps, però, s'adonaria que pot contemplar amb nitidesa les coses i apreciar-les millor. Aleshores l'expresoner es veuria en la necessitat de tornar a la caverna per informar del seu descobriment. Allà, però, es riurien d'ell i el tractarien de boig. En cas de voler alliberar els seus antics companys per fer-los veure la veritat, el més probable és que aquests el matassin, abduïts pel seu engany.
Actualment també són molts els individus que prefereixen viure encadenats com els presoners de la caverna de Plató. No interessa descobrir que la realitat que ens presenten la majoria dels mitjans de comunicació és una gran mentida que obeeix al discurs totalitzador de la maquinària institucional i empresarial d'aquest món tan global. Aquesta ceguesa mental, però, és volguda: no tothom pot suportar la veritat. Això explicaria la gran oferta de programes de televisió i llibres d'evasió que, a manera d’opi, anul·len el nostre esperit crític. És la mateixa política que retratà al segle I dC Juvenal amb la seva cèlebre exclamació 'panem et circenses' ('[el poble demana] pa i circ'). Amb aquestes paraules el poeta satíric llatí criticà que els romans només exigissin als seus governants pa i espectacles de franc per tal d'entretenir-los i de, retruc, distreure'ls dels problemes reals de l'Estat.
Mentrestant, a les institucions ja els va bé tenir-nos com a dòcils esclaus sense pensament que diuen "amén, amén" a tot. Se sap que el pitjor enemic d'un govern és un poble culte. Si avui ressuscitàs, Plató quedaria astorat de veure que, en ple segle XXI, el seu mite de la caverna s'ha fet realitat. Alguns, però, tal com passà en aquell relat, ja s'han començat a rebel·lar contra tanta resignació. No ho tenen fàcil. Mentre malden per desfer-se d'unes cadenes massa feixugues, reben les crítiques dels seus companys sedats i alienats pel discurs políticament correcte de l''statu quo'. En sortir de la caverna, hauran d'anar alerta. La veritat ens pot fer més lliures, però no necessàriament més feliços. Aquest és el perill del 'Sapere aude' d'Horaci.
