Donzelles que no van de bromes

PalmaQuina pot ser la funció, a principis del segle XXI, d'una antologia de poesia escrita exclusivament per dones? ¿És cert que les escriptores del 2013 encara han de fer un sobreesforç per no ser invisiblitzades i perquè se les tingui en la mateixa consideració que als seus col·legues masculins? ¿Fins a quin punt la poesia escrita per dones presenta uns trets compartits, unes temàtiques comunes, unes lluites, passions, frustracions, desigs i entusiasmes que vénen determinats per la seva condició femenina i que són perceptibles fins i tot després de ser filtrats pel sedàs singular de la veu de cada autora? Totes aquestes qüestions i algunes més són les que suscita la lectura de Donzelles de l'any 2000. Antologia de dones poetes dels Països Catalans , publicat per l'Editorial Mediterrània. El títol, esplèndid, pren un vers que la llucmajorera Maria Antònia Salvà va dedicar el 1934 a les poetes que vindrien després d'ella.

Tal com expliquen a la introducció les curadores, Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig, l'antologia vol donar "una visió global del panorama poètic contemporani amb veu de dona". El volum inclou 27 dones poetes provinents de tots els territoris de parla catalana. Catorze són del Principat, sis del País Valencià i quatre de les Balears, mentre que Andorra, Occitània i l'Alguer hi tenen una única representant.

Com que l'antologia té com a referent -i pretén ser una continuació cronològica de- Paisatge emergent: Trenta poetes catalanes del segle XX (La Magrana, 1999), la coneguda antologia editada per Maria Mercè-Marçal, Montserrat Abelló, Neus Aguado i Lluïsa Julià, les "donzelles" aquí antologades varen néixer entre principis dels setanta i mitjan vuitanta. Per emfatitzar encara més el relleu generacional, les poetes estan agrupades territorialment i cada secció va precedida pel text de presentació d'una poeta més veterana. En el cas de les Illes Balears, les participants són les mallorquines Maria Antònia Massanet (Artà, 1980), Glòria Julià (Portocolom, 1983) i Maite Brazales (Sineu, 1977), i la menorquina Fàtima Anglada (Ciutadella, 1973). Antònia Vicens és la responsable de passar-los el testimoni. Entre les altres autores antologades, destaquen la catalana Mireia Calafell i la valenciana Begonya Pozo.

Experiència femenina

Segons Noèlia Díaz Vicedo, "un dels objectius de l'antologia és mostrar la producció poètica femenina de les noves fornades i mostrar-la en tots els accents". Preguntada per si totes les poetes comparteixen uns trets només pel fet de ser dones, Díaz Vicedo reconeix que "és una qüestió important i espinosa". Així i tot, gosa esbossar una resposta: "Jo diria que cada poeta té la seva pròpia individualitat, però que hi ha uns elements compartits: temes relacionats amb el cos, preocupacions com a mares i filles, o com a dones poetes…". Més contundent es mostra Maria Antònia Massanet, convençuda que moltes poetes treballen per "la reapropiació i ressignificació del cos femení, de la maternitat i la criança, la sexualitat, l'homoerotisme, la reescriptura de mites... I també", remata, "per trobar una expressió lliure del domini androcèntric per dir l'experiència femenina". Més sarcàstica, Fàtima Anglada es limita a exclamar: "Un dia algú va escriure que les dones podem escriure com els homes. Aaaagh?! Què?! Per a què?!?".

Per Díaz Vicedo, Donzelles de l'any 2000 "serveix per constatar la riquesa i la força de les noves generacions de dones poetes en llengua catalana. I també és útil com a prova d'una època concreta", diu, "perquè la majoria de poetes mostren les seves inquietuds polítiques, morals, socials". Massanet, en canvi, té clar que la funció d'una antologia com aquesta és molt menys neutral i innòcua. "Fa una aportació en diferencial femení a un cànon que, a excepció de Caterina Albert, Rodoreda, Pesarrodona i Marçal, ha estat androcèntric, i on les dones continuen sent considerades un element exòtic o per cobrir quotes".