L’experiència artística de Hartung i Bergman reviu a Menorca

MaóAvui obre les portes al Museu de Menorca, a Maó, l’exposició Els fantasmes de la cala. Organitzada per l’Institut d’Estudis Baleàrics amb el suport de la Fondation Hartung Bergman, la mostra forma part d’un projecte ambiciós a través del qual es vol “reinterpretar amb una mirada contemporània la història que Hans Hartung i Anna-Eva Bergman van viure a la Menorca dels anys 30”, explica la comissària d’art Magdalena Aguiló.

La mirada la posen Claude Queyrel i Pascale Stauth, una parella d’artistes francesos encuriosida per les influències que es generen entre els processos creatius de dues persones que viuen i treballen en un mateix espai. D’aquí l’interès per explorar el triangle format per Hartung, Bergman i Menorca. “És una trobada amb un moment de la vida d’aquests personatges i de nosaltres mateixos”, comenta Stauth. La trobada en si, la física, es va produir l’abril passat, quan Queyrel i Stauth van interactuar amb els espais que els dos artistes freqüentaren en els anys de preguerra.

Hans Hartung i Anna-Eva Bergman, ell alemany i ella noruega, van arribar a Menorca el 1932 amb la idea d’haver trobat el paradís que els permetria viure i pintar en llibertat. I, en efecte, la curta estada a l’illa, primer a Fornells i després a cala Tirant, on van construir una casa seguint els cànons del racionalisme -possiblement, la primera mostra d’arquitectura contemporània de Balears-, va esdevenir “una experiència molt intensa”, comenta Aguiló. Tant, que va resultar determinant per a la trajectòria artística posterior de tots dos. I també per a la vital.

Aquestes paraules de Bergman, escrites arran de la seva partida obligada el 1934 després de ser acusats d’espionatge, en són il·lustratives: “I va ser així com Adam i Eva abandonaren el paradís, un plat de peixos i dues pomes a la mà, conscients que havien abastat la seva part de l’arbre de la saviesa”. Aquella plenitud, aquell despertar creatiu, quedaria sempre en un racó de la seva memòria. “No s’han d’intentar retrobar els paisatges de la felicitat. Sols el record els és fidel”, anotaria anys després un septuagenari Hans Hartung.

Llenguatge propi

La petjada de Menorca en l’obra abstracta de Hartung és molt més notòria que no en la de Bergman. Abans d’arribar-hi, explica Aguiló, “no havia descobert el seu propi llenguatge, vivia obsessionat per les avantguardes europees i va ser aquí on va recuperar dibuixos seus dels anys 20 i va crear la seva pròpia forma creativa”. A l’exposició es poden veure vuit gravats representatius de l’etapa madura de l’artista de Leipzig, adquirits recentment pel Museu de Menorca, que comparteixen espai amb material gràfic i una instal·lació realitzada a quatre mans per Queyrel i Stauth.

En el cas de Bergman, la influència de Menorca és més subtil, tot i que plana en tota la seva producció posterior. “Ho va enregistrar tot a la seva memòria”, assenyala la comissària de la mostra, “per després assolir un llenguatge que deixa entreveure la confluència dels paisatges de Menorca i Noruega”. Els menorquins tenen, doncs, l’oportunitat d’acostar-se a l’obra d’aquests dos grans artistes del s. XX i, sobretot, d’entendre el paper protagonista que sempre hi jugà la seva illa.