Manual de campanya electoral

Una font imprescindible per conèixer l’estratègia electoral d’un bon candidat a l’antiga Roma és Commentariolum petitionis (“Manual del candidat”). Es creu que Quint Tul·li Ciceró el va escriure a mitjan segle I aC per al seu germà Marc Tul·li Ciceró. El 63 aC aquest eminent orador i jurista aspirava al consolat de la República, la màxima dignitat a la qual un polític podia accedir. I les paraules de Quint li foren de gran ajuda per imposar-se a Catilina, que, en venjança, no trigaria a dur a terme un cop d’estat.

Segons aquest manual ciceronià, qualsevol candidat que vulgui guanyar s’ha d’enrevoltar primerament dels personatges més influents de la societat. A més, tot amic és vist com un vot: “Cal que el suport dels amics neixi dels favors i de les obligacions, de la vella amistat, de la bonesa i l’afabilitat de caràcter. En aquest cas, però, tractant-se d’una campanya electoral, la paraula amic ha de tenir un sentit més ampli que en la vida quotidiana. Hauries de comptar com a amics tots aquells que et manifesten alguna simpatia, alguna afecció, i que sovint compareixen per ca teva”.

“Després d’assegurar-te la devoció dels amics -continua Quint-, informa’t de les intencions i del tipus de detractors i adversaris que tens. N’hi ha de tres menes: els que has ferit, els que et tenen una antipatia inexplicable i els que són amics dels teus adversaris”. En tot cas, per guanyar, tot s’hi val, fins i tot les males arts: “Finalment, procura que tota la campanya sigui aparatosa, vistosa, magnífica, popular, que es desenvolupi amb aires de grandesa i dignitat, i també -si algun fet ho permet- que surti a la llum la mala reputació dels teus adversaris, resultat del seu comportament, es tracti d’un crim, de luxúria o de corrupció”.

Pel que fa a les promeses electorals, Quint considera que és millor una mentida que un refús: “Has d’estar sempre a disposició, de nit i de dia; no sols han d’estar obertes les portes de ca teva, sinó també la teva cara i el teu semblant, que és la porta de l’esperit [...]. A la gent, no sols li agrada que li facin promeses (molt més un candidat), sinó que també vol que siguin promeses generoses i que consideri un honor”. El germà de Ciceró hi insisteix: “Aquí s’exigeix de conèixer l’elector pel seu nom, de mostrar-se afalagador, persistent, generós, de ser sempre notícia i de provocar expectativa política”.