Foc

Arran de l'incendi d'Andratx-Estellencs he sentit defensar dos tipus d'argumentaris interpretatius de perfils ideològics suposadament diferents: els dels progressistes i els dels conservadors. Els primers plantegen que les retallades del Govern i la permissiva política urbanística d'Andratx, tot permetent tantes parcel·lacions, pot haver influït en el succés. Els segons diuen que si no fos pels "verdes " (sempre en castellà), que "no deixen tallar cap arbre", no hauria passat el que ha passat; fins i tot n'he sentit un que donava la culpa a la Unesco que, "molt protegir la serra de Tramuntana, però a noltros no mos protegeixen", "no mos deixen posar ni una teula".

Ambdós tipus de comentaris són, per dir-ho suaument, raonaments de circuit curt. És com si, amb la calor i el foc, s'acudís irreflexivament al calaix de raonaments ràpids: els progressistes al calaix dels raonament progressistes i els conservadors a calaix dels raonaments conservadors. No sé si és ara el moment de fer reflexions de fons -el primer és aturar el foc-, però convé no perdre de vista quins són els factors decisius que expliquen la periòdica encesa dels nostres boscs, convé tenir clar a què ens enfrontam.

Hi ha dos tipus de vectors de fons que ajuden a entendre la freqüència dels nostres incendis: uns de tipus natural i uns altres de caire politicoeconòmic. Quant als naturals, s'ha de dir que l'incendi és consubstancial a la Mediterrània, al clima mediterrani. La successió dels períodes humits, productors de biomassa (combustible), amb altres de secs i càlids és la norma al Mare Nostrum. Això fa que, periòdicament, els incendis s'encarreguin d'eliminar l'excedent de llenya. Fins i tot hi ha plantes que s'han adaptat al foc (les piròfites). Les sureres són un bon exemple d'adaptació al foc: se'n protegeixen cobrint-se el tronc de suro. Contra les causes naturals, òbviament, no s'hi pot fer res, només intentar conviure amb el foc, ajudant el bosc a eliminar l'excedent que no pot digerir per si mateix i evitant la sobreacumulació de biomassa. Això era el que feia l'autàrquica societat agrària mediterrània tradicional abans que les exigències de l'economia capitalista fessin disminuir el nombre de pagesos i, consegüentment, la relació del pagès amb el seu entorn agroforestal es veiés radicalment transformada.

Connectem aquí amb el segon vector explicatiu dels incendis, el que té a veure amb decisions de tipus politicoeconòmiques d'abast general i que els estudiosos en diuen "sistèmiques". Abandonar l'economia d'autosubsistència (ni que fos parcial) per la d'exportació (de productes agraris, industrials, d'estades turístiques o de revaloritzacions immobiliàries) té conseqüències devastadores per a l'entorn que feia de suport al model abandonat. De la mateixa manera que els canvis estratègics en la indústria automobilística nord-americana han devastat el paisatge (urbà) de Detroit, els canvis a favor del model econòmic turisticoimmobiliari devasten el nostre paisatge (agroforestal). Els boscs secularment s'havien explotat extraient-ne l'excedent de biomassa i, de sobte, s'abandonen. Tanmateix, han continuat produint la biomassa que se'ls extreia tot just abans de l'abandó, com si les fàbriques de Detroit continuassin produint els cotxes que exportava la ciutat abans del canvi neoliberal en la política econòmica nord-americana a favor del sector tecnològic i de la desconcentració productiva. L'acumulació de cotxes, com la de biomassa no extreta, segur que tard o d'hora produiria un gran incendi.

Ens és més fàcil la lamentació davant les fàbriques i carrers abandonats de Detroit que davant el sementer envaït pels pins ja que, a diferència dels pagesos, entenem millor com funciona un cotxe i un carrer que un sementer i la crema del seu rostoll. Però som davant del mateix fenomen, l'abandó d'una determinada activitat, ja sigui agroforestal o industrial. No és com tancar el llum de casa nostra: un cop abandonat tot l'ecosistema (agroforestal o industrial), s'ha de readaptar el nou escenari i això, sense gestió de la transició, produeix excedents de producció que tard o d'hora exploten, s'incendien...

Els bocs sobrecarregats de llenya i les urbanitzacions del darrer boom sobrecarregades d'adossats deshabitats tenen una cosa en comú: són paisatges fallits, abandonats, que s'inflen i s'inflen com una bombolla, fins que exploten... us sona? Els paisatges "lunars" de després d'un incendi o el paisatge social de després de l'esclat de la bombolla immobiliària de 2008 són paisatges de després de la batalla. La primera batalla la guanyà el turisme i, com un dels efectes de la seva victòria, va fer abandonar el tradicional model agroforestal, va fer abandonar el camp a la majoria de pagesos. La segona la guanyà la política de revalorització immobiliària, que s'afegí a la d'explotació turística. Això va arraconar definitivament els darrers pagesos que, per vells, per manca d'alternatives o per romanticisme, havien resistit l'envestida turística de les dècades de 1960 i 1970.

Quan sento els motors dels Canadairs que volen cap a Estellencs, em vénen al cap els treballadors socials que van en auxili dels "cremats" per la crisi immobiliària. Potser és en això que hauríem de pensar i no improvisar amb embullosos raonaments de circuit curt.