De Noè fins al TIL

Ara que fa poc que Noè -amb cara de Russell Crowe- ha ocupat les pantalles, no serà debades recordar que la Bíblia i les rondalles mallorquines ens fan saber que aquest personatge té l’honor d’haver estat un dels primers gats, si no el primer, del món. Una gatera de “suc de parra”, en diuen les rondalles (tom V de l’edició popular), que el fan responsable que els romeguers aferrin amb tanta facilitat. De llavors ençà n’hi ha haguts molts més, de gats i d’efectes col·laterals, no sempre negatius.

Segons les dades que de tant en tant podem consultar sobre coneixements de llengua catalana (sien de tot el territori català o només de les Illes Balears, com les darreres d’IBESTAT referides al 2011), el nombre de persones capaces d’expressar-se en català va creixent (actualment n’hi ha més que mai). Però resulta que, d’aquestes, n’hi ha una part que no ho fan mai o quasi mai (en general són persones que l’han apresa com a segona llengua, o L2). Sembla clar, per tant, que no basta que un sàpiga una llengua perquè s’hi expressi. Sobre aquesta qüestió hi ha publicacions diverses que tracten de quins són els factors que afavoreixen el desig de comunicar-se en una L2 (vg. Willingness to Communicate in the Second Language de P.D. MacIntyre o La voluntat de comunicar, objectiu de les classes de llengua, editat per M. Strubell i I. Marí). Aquests factors són múltiples, entre els quals la competència gramatical és sols un més. També hi apareix el grau d’autoconfiança, en un mateix i en el domini de la llengua en qüestió. Aquest factor explica per què, per exemple, normalment ens amollam més a parlar en una llengua estrangera quan no som davant coneguts amb qui tenim poca confiança, o per què ens retenim més en intervencions públiques, situacions en les quals sovint optam pel silenci.

L’alcohol -tothom ho sap i molts ho hem experimentat qualque vegada- actua de desinhibidor en situacions en què necessitam reforçar la nostra autoconfiança. En aquest sentit, és bo fer present que, ja fa més de quaranta anys (1972), un grup de recerca format per A. Z. Guiroa i altres psicòlegs i psiquiatres va publicar un curiós article en la revista Comprehensive Psychiatry (vol. 13. núm.5) en què demostraven que ingerir alcohol afavoria la fluïdesa en la pronúncia d’una llengua estrangera (la prova es va fer amb estudiants de la universitat de Michigan als quals feien pronunciar paraules en idioma tai, també anomenat siamès, que -mirau per on- és alhora una classe de moix, és a dir, de gat ). Com més alcohol bevien, en quantitats raonables, més habilitats demostraven.

Comentant aquest experiment a The Study of Language, G. Yule proposa, irònic, el foment de l’aprenentatge d’idiomes amb l’ajut de la beguda típica del lloc on es parlen (cursos de rus amb vodka, de francès amb conyac...). Llàstima que sigui mal vist promoure el consum d’alcohol entre els infants perquè, potser, seria un mètode que la Conselleria podria posar en pràctica per a la millora dels resultats del TIL. Així podria afavorir que l’aprenentatge de l’anglès fos més exitós acompanyat amb glopets de whisky, del castellà amb anís de Chinchón i, en el cas del català, amb la sort de poder fer l’adaptació a les modalitats: “apreneu mallorquí amb palo, menorquí amb gin i eivissenc o formenterer amb frígola”. Fins i tot, a força de rasques, podríem arribar a la modalitat felanitxera. Potser un mètode com aquest no seria tan perjudicial per als escolars com algunes mesures de les que han pres. Així i tot, sempre es pot començar experimentant amb adults; encara que convindria delimitar el nombre d’idiomes que es poden aprendre (o prendre ) alhora. Perquè, això sí, el mateix estudi demostrava que superat el límit òptim d’alcohol la fluïdesa expressiva queia de cop (i si se supera molt, fins i tot, pot caure, alhora, la fluïdesa i el parlant).

¿Qui sap si quan l’exportaveu Miguel A. Rodríguez va tenir l’accident o quan el regidor madrileny Ignacio Uriarte va envestir un altre cotxe aturat a un semàfor o quan el jutge Enrique López amb la moto i sense casc va passar un semàfor en vermell venien d’una classe d’idiomes i no de llocs menys acadèmics? ¿I si quan J. M. Aznar, aquell que no volia que ningú li digués quantes copes podia beure, va recitar allò de “l’entelament dal món a l’obaja dels mots” ho feia empès per un excessiu zel en el preescalfament idiomàtic? Seria interessant, d’altra banda, saber quin és el resultat si els qui es preparen amb aquest mètode, en lloc de ser els aprenents, són els dissenyadors dels programes educatius. ¿Qui ho sap? Potser és que, poc després de superar el límit òptim, redacten coses semblants al TIL o a la LOMCE i, en lloc de salvar-nos del diluvi, ens hi fan naufragar de ple.