WSSE

La necessitat quotidiana de comunicació entre persones de llengües diferents és, avui, superior a fa no gaire anys. En freqüència i en nombre d’implicats. Són moltes les persones que regularment entren en contacte amb dues o més llengües, ja sigui de manera productiva o receptiva.

Però encara és lluny de ser un fet tan general com alguns volen fer creure. Els membres de comunitats lingüístiques extenses solen tenir més poc contacte amb altres llengües que els que són de comunitats més petites. D’una banda, perquè tenen un ventall més ampli de recursos materials i humans en la seva llengua; de l’altra, perquè quan han d’interaccionar amb individus de comunitats lingüístiques més petites, solen ser aquests els que abandonen la seva llengua per a comunicar-se amb ells. No hi ha dubte que això és un privilegi i un avantatge. Però, ben mirat, també té un costat negatiu, ja que els ferma més estretament al monolingüisme, que, com més va, més handicap és. En una altra ocasió ja vàrem veure que els europeus més poliglotes són els d’aquells estats que tenen com a oficial una llengua de dimensions mitjanes o petites, mentre que els de grans llengües són a l’altre extrem. La necessitat i l’oportunitat, en aquest cas, són dues cares del mateix aspecte.

Les llengües compleixen diverses funcions en el terreny individual i el col·lectiu. En alguns casos són funcions sobretot identitàries, cohesionadores, integradores... en altres casos són més funcions d’intercanvi d’informació. Quan Nadal Batle -ja deu fer més de vint anys- va provocar aquella sacsejada i, segons a quins redols, irritació amb les declaracions a favor d’un bilingüisme català-anglès, tenia en ment el doble vessant de les funcions lingüístiques. Les del primer grup, qualsevol llengua les pot complir íntegrament en el marc de la seva comunitat; les del segon, solen, més o menys, depèn dels casos, necessitar el reforç d’una altra llengua.

En el cas del català, és clar que a més de ser part de la nostra identitat, de ser un element cohesiu entre els qui el sabem i l’usam i d’integració, també ens permet relacionar-nos amb l’exterior. Tot i que, de vegades, no l’aprofitam tant com podríem (per ignorància, per peresa o per por). En català podem viatjar, participar en fòrums, gaudir de molta música, de bona literatura (original i traduïda), d’accedir a mitjans de comunicació, de fer i aprendre ciència... Tot això ho podem fer sense haver d’abandonar el català. Però és cert que, a través del castellà, tenim més possibilitats i ofertes en tots aquests camps. Però no tantes com en anglès. Ara bé, l’anglès obre moltes de portes, però no totes. Només amb l’anglès ens quedaríem sense aprofitar experiències, properes o llunyanes, que també poden ser-nos enriquidores i plaents. Un fet anecdòtic, però il·lustratiu: si consultau qualsevol llibre científic originalment en anglès veureu que la bibliografia, quasi segur, és exclusivament en aquesta llengua; en canvi, quan el llibre és en una altra llengua, la bibliografia és, en general, multilingüe.

D’altra banda, l’ús massiu i extens d’una llengua genera problemes específics. Aquest és, per exemple, el cas de l’anglès. La necessitat d’intercomunicar-s’hi persones de cultures i geografies tan diferents fa que, en general, l’anglès que parlen habitualment no els serveix en determinats fòrums internacionals, perquè no s’hi entenen o perquè es generen massa interpretacions errònies. David Crystal ho explica al llibre English as a Global Language (2003) i parla també d’un nou estàndard anglès per a la comunicació a nivell planetari, el WSSE (World Standard Spoken English), que ha de superar altres estàndards com el British, l’American English..., i que els parlants d’anglès que es mouen en aquests àmbits hauran d’ aprendre, encara que l’anglès sigui la seva llengua familiar.

Quan en parla, d’aquest supraestàndard, diu que l’objectiu no és substituir els parlars locals, sinó fer-ne de suplement. I afegeix que la gent que pot utilitzar les dues varietats està en millor posició que els qui només són capaços d’utilitzar-ne una (tenen una varietat que els permet continuar expressant la seva identitat i una varietat que els garanteix la intel·ligibilitat internacional, quan ho necessiten, i que els permet moure’s entre l’atracció d’una fresca i idiosincràtica forma d’expressar-se i una de més freda, objectiva i neutra que els fa completament comprensibles). Aquesta situació no és rara en cap comunitat lingüística (encara que n’hi ha que volen que aquí ho sigui). Cal cercar l’equilibri entre les demandes d’intel·ligibilitat, neutralitat i d’identitat. Un equilibri fàcilment sensible als canvis socials. I mentrestant des de la Conselleria d’Educació, ja sigui per obra directa de la consellera o no, continuen ampliant el particular nomenclàtor educativocultural (en totes les llengües TIL), si abans havia estat el Sueños Espadas, The Sword Sleep, el Trepitja, sa Moma o AIXÒ, ara ha tocat a la cambra d’ESO.