La polèmica de l’‘Atlante’ aboca Maó a reviure la divisió passada

Maó“Et sents impotent”, “ho veus com una clara injustícia”, “no pots evitar que la ràbia torni a aparèixer”. D’aquesta manera, descriuen Matilde Gomila, Albano Gómez i Jacint Prieto el que varen sentir quan es varen assabentar de la intenció de l’Ajuntament de Maó d’instal·lar en un espai públic de Cala Figuera una escultura en memòria dels presoners del vaixell Atlante afusellats el 1936 a mans de republicans. Si no es produeix un canvi de darrera hora, la recreació d’aquells fets serà una realitat a final d’aquest mes.

Des del respecte a les famílies que varen patir “un episodi que mai no hauria d’haver ocorregut”, aquests fills de víctimes del franquisme consideren que el govern municipal, que presideix la popular Águeda Reynés, ha errat en tot: en el motiu, que creuen “excloent”, malgrat que el vulguin fer extensible a tots els morts de la Guerra Civil; en les formes, que rompen amb el consens polític i social que seria desitjable en una matèria tan sensible; i en el moment, especialment complicat per a molts maonesos i que, afirmen, hauria de fer-los repensar una despesa de 16.200 euros.

La memòria desigual

Els tres coincideixen a assenyalar que la memòria pública “no ha estat igual per a tots”. Ni, òbviament, en els quaranta anys de dictadura, ni tampoc en democràcia. A Maó, de fet, encara aguanta dret a la plaça de l’Esplanada el monòlit construït per presos republicans i fins fa poc dedicat ‘A los caídos por la patria’. No és l’únic símbol franquista a Menorca, però potser sí que és l’únic que a dins guarda un discret homenatge als vençuts: un llistat amb el nom i llinatges de tots els que varen participar en la seva construcció.

Preocupats per la deriva d’un Partit Popular que veuen cada cop més pròxim a l’Església i als sectors més conservadors, aquests fills de la República se senten, de nou, desenganyats. Ara, més que mai, dubten que l’efectiva reconciliació entre les dues meitats sorgides del conflicte hagi estat realment assolida i apunten a un procés de transició excessivament indulgent amb el règim anterior.

De poc ha servit que l’Organització de Nacions Unides hagi reclamat en reiterades ocasions al govern central que derogui la Llei d’amnistia de l’any 1977 i investigui els crims i les desaparicions forçades de la Guerra Civil i de la dictadura, tal com estableix el conveni europeu de drets humans ratificat per Espanya el 1979. Lluny d’això, la passivitat política s’ha fet encara més patent.

Llei de memòria històrica

Sis anys després de la seva aprovació, la Llei de memòria històrica acumula dos exercicis -el passat i aquest- sense dotació pressupostària. Poc abans, el 2012, Mariano Rajoy ja havia decidit suprimir l’oficina de víctimes de la Guerra Civil i de la dictadura, dedicada a coordinar les exhumacions dels cossos que, encara avui, s’amunteguen per milers a les centenars de fosses comunes repartides arreu de l’Estat. “Ni un sol euro per recuperar el passat”, va assenyalar en aquell moment el president.

El pare d’Albano, Manuel Gómez, es troba en una d’aquestes. El seu cas és particular, ja que a Menorca no es té constància d’un gran nombre de desapareguts. Afusellat el 20 de març de 1939 a la fortalesa de la Mola, el seu cos podria descansar en una fossa comuna al cementeri municipal, tot i que el seu fill, que tenia tres mesos quan va morir, no n’està del tot segur. “Més d’un cop he pensat d’obrir-la”, se sincera. Aquesta incertesa l’ha perseguit durant molt de temps. Fa poc va decidir dir-li adéu en un enterrament simbòlic a la Mola. El seu pare és un dels 636 menorquins que varen perdre la vida durant la guerra, 251 dels quals pertanyien al bàndol nacional i 385, al republicà.

La història de Matilde és menys dolorosa, però igualment estigmatitzant. Ella, “filla de la postguerra”, sí que va conèixer els seus progenitors. Francisco Gomila, sergent republicà, i Francisca Juanico, dona de cultura i militant del Partit Comunista, varen ser condemnats a mort en un judici exprés. Al final, però, les penes quedaren en dos anys i mig per al seu pare, reclòs a La Modelo, i quatre i mig per a la seva mare, encarcerada en una de les presons de dones més dures del país: la de Palma.

Allà conegué la dirigent comunista Matilde Landa -“diuen que era la seva mà dreta”, explica la seva filla que, curiosament, duu el mateix nom- i allà mantingué un activisme que mai no va deixar de banda. “La mamà era una dona de conviccions i no va callar mai, però record que sempre ens deia: ‘Del que he dit aquí, al carrer res”, rememora Matilde. El silenci, necessari per sobreviure en aquells anys de dura postguerra, sembla que sempre ha acompanyat els vençuts.

La reacció de la mare de Jacint Prieto quan va saber del nou projecte de l’Ajuntament de Maó és també una mostra d’aquelles ferides mal curades. “L’ha remoguda moltíssim aquest tema”, reconeix el seu fill. Antònia Carreras Triay té ara 91 anys i encara guarda el trist record del dia en què va haver de deixar ca seva per seguir el seu pare. Amb ell i 448 menorquins més es va embarcar en el vaixell britànic Devonshire la matinada del 9 de febrer, el mateix dia que les tropes de Franco ocuparen Menorca. La destinació fou Marsella, des d’on els derivarien després a camps de refugiats on malvisqueren durant mesos.

Les vides de Matilde, Albano i Jacint, com les de moltes altres víctimes i familiars de víctimes d’un bàndol i l’altre, són història viva d’aquest país i guarden una lectura universal que no hauria de ser menystinguda. Ells són la veu d’un silenci.