El sentit tràgic de la història
La història l’escriuen els pobles. Al segle XVIII el filòsof alemany Herder ja distingí entre ‘Volksgeist’ (“esperit del poble”) i ‘Zeitgeist’ (“esperit del temps”). Ambdós conceptes esdevenen el motor del progrés de la humanitat. Segons el ‘Gènesi’, el missatge que Déu donà a Adam i Eva fou molt clar: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la”.
Tanmateix, el camí cap a la prosperitat s’inicià fa 12.000 anys amb la Revolució Agrícola. Així ho recorda l’escriptor Yuval Noah en el seu interessant llibre ‘Sàpiens’: “Va ser el punt d’inflexió, diuen, en què els sàpiens van perdre la simbiosi íntima amb la natura i es van precipitar cap a la cobdícia i l’alienació. Portés cap on portés, el camí no tenia marxa enrere”.
Després de la Revolució Científica del segle XVI, el salt definitiu cap a l’abisme es produiria al segle XVIII amb la Revolució Industrial. Aleshores, però, tal com ressalta Noah, la majoria de cultures no creien en el progrés: “Es considerava impossible que els coneixements humans poguessin servir per superar els problemes fonamentals del món. Si fins i tot Mahoma, Jesús, Buda i Confuci –que sabien tot el que s’ha de saber– havien estat incapaços d’eliminar la fam, les malalties, la pobresa i la guerra del món, com podíem esperar que ho féssim nosaltres?”
La Revolució Industrial comptà amb l’escalfor de la Il·lustració, que pecà de supèrbia en pensar que els avenços tecnològics guiats per la raó implicarien un perfeccionament de la pròpia humanitat en tots els aspectes: tots seríem més feliços en un món millor. Amb tot, aquest optimisme intel·lectual lligat al progrés és una quimera. El crit d’alarma el féu el 1818 l’escriptora Mary Shelley amb l’obra ‘Frankenstein o El modern Prometeu’. El protagonista, el doctor Frankenstein, és presentat com el famós tità de la mitologia grega que, per ordre de Zeus, modelà amb fang els primers homes. El seu objectiu és crear una criatura que fregui la perfecció. L’intent, amb tot, li surt malament perquè dóna vida a un ésser molt lleig, però molt amorós, que es rebel·la contra el rebuig que li manifesta la gent pel seu físic.
La història del doctor Frankenstein va veure la llum en un moment històric en què l’home començava a sentir per primera vegada el perill de fer un dany irreparable amb els seus propis invents. Segur que avui Mary Shelley no estaria tranquil·la amb totes les revolucions que hi ha hagut: des de les armes nuclears fins a l’enginyeria genètica, on les lleis de la selecció natural de Darwin han estat substituïdes per les lleis del disseny intel·ligent d’uns mortals que juguen a ser déus.
Ara, en un món amb més benestar, tenim més esperança de vida, però no tenim molta d’esperança en el futur de l’espècie humana. Vista la nostra trajectòria, queda clar que progrés tecnològic no implica necessàriament progrés moral. D’això ja se n’han encarregat a bastament les novel·les distòpiques, aquelles que imaginen un futur indesitjable.
Els més pessimistes ja reclamen una segona Il·lustració més catàrtica per combatre l’actual degradació espiritual de l’home. La història –diuen– té els dies comptats si no hi ha un fort canvi de timó en aquest món tan complex que va a la deriva. Poc es podia imaginar l’Homo sàpiens el recorregut que tendria la seva aventura intel·lectual. De l’eufòria hem passat al desencís. Aquest és el sentit tràgic de la història: qui han volgut canviar el món són qui l’han degradat. Déu encara no se sap avenir de l’ordre que donà a Adam i Eva. Amb tantes guerres, injustícies socials i hecatombes ecològiques encara estam esperant el final feliç del bondadós progrés. Abans, però, ja haurà arribat el dia del Judici Final.
