Divendres llarg

La Sigrun recorda un dia molt estrany de la seva vida, quan tenia 11 anys. Era el 1975, un divendres que ni ella ni la seva germana petita van anar a l’escola. A diferència dels altres dies, la mare es prenia el cafè tranquil·lament a la taula de la cuina amb la bata posada. El pare li havia fet l’esmorzar. Aquell matí no hi havia presses ni la mare estava traient el cotxe per anar a treballar. La Sigrun i la seva germana es van vestir i van anar a passar el dia a la feina del pare, que treballava com a administratiu. Abans de marxar de casa, els va demanar que agafessin algun joc i coses per dibuixar, per entretenir-se mentre ell treballava. La mare, aquell dia, no faria res: era el dia lliure de les dones.

El 1975, l’ONU va decretar que era l’any de la dona a Islàndia. Diverses associacions organitzaven actes per reflexionar al voltant dels drets de les dones i al Congrés es van abordar qüestions com la desigualtat salarial respecte als homes. Un col·lectiu feminista anomenat Mitges Vermelles va proposar que hi hagués un dia perquè es declaressin totes en vaga. La idea va quallar ràpid però es va suavitzar. No va ser una vaga, va ser un dia lliure, perquè creien que així guanyarien en acceptació popular i evitarien conflictes laborals. Es va pactar la data amb temps: 24 d’octubre del 1975, aquest dimarts farà quaranta-dos anys. Les dones volien visibilitzar el seu paper a la societat, també en les feines domèstiques. I un noranta per cent de les islandeses es van sumar a la iniciativa. La motivació no tenia tant a veure amb sindicats ni amb l’esperit de les vagues tradicionals. Tenia a veure amb elles mateixes, la necessitat de reivindicar-se personalment, que la societat valorés el seu paper i la seva implicació diària en tot el que feien.

Les escoles van haver de tancar, els hospitals van quedar sota mínims, es van cancel·lar vols per manca d’hostesses, les fàbriques de peix no van obrir perquè la seva mà d’obra era bàsicament femenina, el servei de telèfon era molt deficient perquè les telefonistes no van anar a treballar. Els comerços i els bancs funcionaven a mig gas, amb els amos i càrrecs superiors substituint com podien les seves empleades. Les oficines funcionaven amb poc personal, tot masculí, i van quedar envaïdes per criatures. Es van improvisar llars d’infants als despatxos animades pels mateixos pares, fent torns per treballar. El menjar preparat es va esgotar dels supermercats i els restaurants es van omplir de pares amb canalla.

Vint-i-cinc mil dones van ocupar els carrers de Reykjavík per manifestar-se. A Catalunya ens pot semblar poc, però és que en aquell moment Islàndia tenia una població de dos-cents tretze mil habitants.

El Morgunbladid, un dels diaris més llegits al país, va sortir l’endemà amb la meitat de pàgines i dedicat exclusivament al dia lliure de les dones.

Un any després, Islàndia va promulgar la llei que garantia la igualtat de drets entre homes i dones. Quatre anys més tard, una de les dones que estava en aquella manifestació, Vigdís Finnbogadóttir, es va convertir en la primera presidenta d’Islàndia. Es va considerar que aquella revolució tranquil·la va demostrar al país l’eficàcia i el poder de les dones.

El dia lliure de les dones es coneix popularment a Islàndia com a divendres llarg. El nom li van posar els homes. I és que aquell dia se’ls va fer molt però molt llarg.