Jeroni Alomar Poquet: l'assassinat del capellà rebel

La matinada del 7 de juny del 1937, a la tàpia exterior del cementiri de Palma, Jeroni Alomar Poquet es va treure la sotana -diuen que no volia que es taqués de sang- i, amb els altres dos presos que l’acompanyaven, es preparà per ser afusellat per les forces colpistes de Franco, que des del primer moment de la guerra controlaven Mallorca. El públic va aplaudir mentre queia a terra. Ara, 80 anys després, en una reivindicació de la memòria històrica que permeti mantenir viu el seu record, l’Ajuntament de Llubí, el poble del Pla de Mallorca on va néixer i del qual era capellà vitalici, familiars i coneixedors de la seva història com Celestí Alomar han volgut retre homenatge en diversos actes a la vida i obra de l’únic eclesiàstic jutjat i afusellat pels franquistes durant la Guerra Civil.

Una lluita entre dues esglésies oposades i l’execució infal·lible de la policia i dels falangistes van determinar el destí del sacerdot “rebel”. Un cas fosc i mal d’entendre si recordam que a Mallorca la confrontació entre l’Església i els sectors anticlericals no era tan evident com les lluites despietades que sí que hi hagué a la resta de l’Estat. Enveges, paranys, traïcions i un dubtós judici acabaren escrivint la història d’un home de Déu, complex i obert al món.

El capellà de l’aigua

Jeroni Alomar Poquet se sentia pagès i senyor de la terra. Tal com s’explica en el llibre El capellà mallorquí afusellat pels feixistes el 1937, de Nicolau Pons i Llinàs, "era un enamorat del camp i d’aquí li vingué l’afició de trobar aigua com a saurí". "Moltes vegades endevinava i es diu que pertot arreu de Mallorca encara hi ha fonts que ragen i que foren detectades per Jeroni Alomar", s’hi pot llegir.

Del que no hi ha dubte és que Alomar era un home amb una forta curiositat pel món modern, d’aquí la seva passió per les telecomunicacions. Per això es va apuntar a un curs de ràdio per correspondència en anglès i va muntar una emissora per rebre comunicacions de Menorca i Barcelona, cosa que aixecà totes les sospites durant la guerra perquè d’aquesta manera obtenia notícies de les zones republicanes contràries al moviment franquista. Tot i que no hi ha constància que en fes propaganda ni difusió, aquest fet desencadenà tot un seguit de falses acusacions i tal vegada va determinar el seu propi destí.

Hi ha moltes versions contraposades sobre la seva posició política. Algunes cròniques afirmen que era un home de dretes i membre del Partit Regionalista de Mallorca (PRM), d’altres que era d’esquerres o fins i tot comunista. El cert és que Jeroni Alomar era una persona envejada al poble perquè era d’una família benestant, així com un sacerdot amb vocació humanitària. Entre els llubiners era considerat un bon orador i un avançat en la seva època.

Les sospites

El calvari de Jeroni Alomar va començar amb la detenció del seu germà Francesc Alomar Poquet -membre del comitè local d’Esquerra Republicana al poble de Muro-, arran del desembarcament de les tropes republicanes a Manacor. En una crònica escrita per l’historiador i polític Celestí Alomar s’hi diu: “El cap de la Falange a Inca, Canuto Boloqui; el capellà de Sa Pobla, Melcior Tugores, i el rector de Llubí, Llorenç Martorell, es varen convertir en els principals acusadors en la causa oberta contra Francesc Alomar, el germà petit de Jeroni. Cada acusació que es feia contra aquest anava, també, dirigida contra el germà”.

La detenció de Francesc Alomar va suposar un gran cop per a la família del capellà, per això Jeroni Alomar no va dubtar i va decidir presentar una denúncia per treure el seu germà de la presó. Una circumstància que li va valer un advertiment del bisbe Josep Miralles, que amenaçà de penalitzar-lo. Aleshores fou la mare dels dos germans, Isabel Poquet i Caimari, qui presentà la denúncia, cosa que provocà un avís d’excomunió per al capellà. Finalment, la denúncia va ser, també, retirada i Jeroni Alomar fou detingut i tancat al convent de la Missió de Palma.

El parany

Després d’un temps al convent i "protegit" en certa manera per l’Església, Jeroni Alomar sortí de la Missió, però tornà a ser detingut, a finals de 1936, víctima d’una trampa encapçalada per Francesc Barrado, cap de la Policia de Palma i agent secret.

Alomar s’allotjava en una pensió situada al carrer de Miquel Marquès de Palma, propietat del seu amic Miquel Bosch, de Sa Pobla, molt freqüentada per republicans i persones contràries al franquisme. En un ambient d’incertesa i repressió, Alomar establí certes amistats, entre d’altres amb Joan Baldú, republicà i caporal d’infanteria. Baldú tenia la intenció de desertar, i fou aleshores quan va connectar amb un individu de Sencelles, conegut pel malnom d’en Trenes, perquè l’ajudàs en la fugida. En Trenes va convèncer Baldú que podria treure’l de Mallorca organitzant una escapada ben entrada la nit. Quan tot semblava establert, Joan Baldú va ser detingut. En Trenes era un confident de la policia a les ordres de Barrado.

Segons expliquen algunes versions dels fets, Jeroni Alomar s’assabentà tard d’aquesta detenció i proposà, també, a en Trenes que col·laboràs en la fugida d’un altre desertor, el soldat Martí Ros. Alomar, pensant que Baldú havia pogut escapar, no dubtà de repetir la mateixa operació i ajudar Ros a fugir de Mallorca. De nit, Martí Ros pujà a un cotxe i, també, fou detingut. Aquella mateixa nit la policia anà a la pensió on Alomar i altres republicans escoltaven Radio Madrid a l’espera de notícies. En aquell moment i sense tenir temps de canviar el dial de la ràdio tots els presents foren detinguts. El sacerdot ingressà a la presó provincial de Palma, la dels Caputxins.

El judici

El matí del 12 de maig de 1937, a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma tingué lloc el judici a Jeroni Alomar i set persones més: Joan Baldú, Miquel Bosch, Antoni Rosselló -que també era sacerdot-, Joan Sanxo, Gabriel Socies i Cristòfol Torres, per actes contraris al Moviment. Jeroni Alomar fou el principal encausat i les possibilitats de salvar-se eren escasses. Segons narren alguns testimonis, el caràcter d’Alomar va dificultar encara més la seva defensa, encarregada a un parent seu, Gabriel Alomar i Esteve. L’esperat indult sol·licitat pel bisbe Miralles arribà tard.

El fiscal va demanar la pena de mort de Jeroni Alomar per un delicte de traïció, sense circumstàncies modificatives, més vint-i-quatre anys de reclusió major per l’encobriment de dos delictes de deserció. La defensa admeté el delicte d’auxili a la rebel·lió i un altre de traïció, amb l’atenuant de “sentimentalisme”. La sentència el condemnà a pena de mort.

Sorprenentment, Alomar volgué veure la seva mare unes hores abans de morir, amb el desig de donar-li força. Tot i que el comiat resultà dramàtic, expliquen que Alomar mantingué la serenitat fins al darrer alè, quan va ser afusellat. Conten que, després de treure’s la sotana, les darreres paraules que pronuncià varen ser "¡Viva Cristo Rey!", curiosament el mateix crit dels afusellats a la zona republicana.

Francesc Alomar, el seu germà, fou tancat a la presó de Can Mir, però tingué més sort, perquè finalment fou alliberat després de nombroses peripècies i extorsions.

El cas de Jeroni Alomar Poquet és l’exemple de com en una societat catòlica i conservadora no es perdonava ningú que mostràs simpatia i complicitat amb la República. La reacció dins el clergat mallorquí de l’època, davant aquest afusellament, fou molt escassa. La crònica dels fets i els documents oficials demostren que la condemna i l’execució del capellà van ser l’exemple de la impunitat i l’abús de poder amb què operaven els actors principals en aquell context de guerra.

Una història tèrbola i de males casualitats que ha situat Jeroni Alomar Poquet en la categoria de “cas obert” i ha convertit la seva història en el paradigma del màrtir.