L’atractiu de la Venus imperfecta
FA UNS QUANTS ANYS -el 2008- va haver-hi a Londres un petit escàndol perquè la companyia que administrava el metro de la ciutat havia rebutjat la reproducció d’una Venus que servia per anunciar una exposició de la Royal Academy of Arts. El cartell era una dona nua que es cobria únicament amb una gasa transparent. Tenia el cap gros, les cames llargues, els pits petits, un pentinat sofisticat. Només li faltava un gran barret per no deixar cap dubte sobre la identitat del pintor que s’exposaria. Els arguments contra el cartell eren que la nuesa podia ferir la sensibilitat dels usuaris no europeus del metro.
El pintor era, naturalment, Lucas Cranach el Vell, un artista inconfusible des de tots els punts de vista, però sobretot pel singularíssim cànon de bellesa que havia atorgat al cos femení. No sabem si els censors coneixien la biografia de Cranach i la seva religiositat. Amic de Dürer i partidari de la Reforma, Lucas Cranach va fer un dels conjunts d’il·lustracions més belles de la Bíblia que s’han fet mai.
No obstant això, Cranach era també un entusiasta del nu femení, amb una influència evident de la pintura italiana, en especial de Giorgione. En visitar els museus d’Europa no és difícil topar-se amb el peculiar cànon creat per Cranach i impulsat pel seu activíssim taller. En un principi semblen estranyes aquestes dones hieràtiques i iròniques, de proporcions distorsionades. Després es descobreix el seu erotisme: Venus és més atractiva quan va vestida de nuesa.
