Paraules viatgeres
HI HA PARAULES QUE ESTAN ENIGMÀTICAMENT lligades a un gest. Quan això passa, és el gest qui els dóna el seu caràcter i, fins i tot, el seu sentit. I aleshores el significat de les paraules, que fàcilment podem trobar al diccionari com si fos un fòssil immutable, queda desbordat i modelat pel gest en què aquelles arriben a ser allò que, finalment, són. No sempre som conscients de com els gestos poden matisar el sentit de les paraules. Basta, però, el simple acte d’enregistrar una conversa i transcriure-la després a sobre d’un paper per descobrir que el que, potser, era vívid, loquaç i intens esdevé, quan només queden les paraules transcrites, una mena d’esquelet sense cos: s’ha perdut el que feia, d’aquelles paraules, expressió viva.
És fàcil adonar-se de la importància del gest, en les paraules, quan ha desaparegut o està desapareixent. Passa, per exemple, amb un gest amb vint-i-cinc segles d’història que ara està en via d’extinció. Penso en el gest de posar paraules per escrit en una carta. Encara no fa pas gaire era habitual, de tant en tant, rebre a la bústia de casa un sobre i, dins, un full, de vegades uns quants, escrits a mà per algú que entrava així en la nostra intimitat domèstica.
Les paraules d’una carta, produïdes per aquest gest a distància, sorgien d’un cert protocol. Algú, en la calma del seu lloc propi, de vegades envaït per una preocupació, de vegades simplement per desig de dir alguna cosa, significativa o banal, interrompia el ritme de la seva quotidianitat, s’asseia en algun lloc, prenia un paper, quelcom amb tinta, i es decidia a escriure a algú. “Tenint un parlar -es preguntava María Zambrano-, per què escriure?” I deia que, a diferència de quan parlem, que ens desprenem de les paraules per deixar-les anar, sense que siguin del tot nostres, escrivint les retenim, ens les fem pròpies, perquè ens demorem, amb paciència, en espera de la paraula que ens reculli, que digui a algú el que volem dir.
Tots els nostres actes de coneixement, sostenia Edmund Husserl, un dels filòsofs més importants del segle XX, són intencionals : és a dir, són més del que són, perquè apunten a una altra cosa de la qual depenen. Potser les cartes són els objectes intencionals per excel·lència, perquè aquelles paraules produïdes en una solitud paradoxal, perquè inventa el seu destinatari, encara que no hi sigui físicament present, només són el que són perquè són adreçades a un altre. Per això no hi ha imatge més brutal de la fallida d’aquest gest que una carta retornada al seu remitent: és el que passa en aquella escena esborronadora de Clint Eastwood a Million dolar baby, quan guarda dins d’una capsa de cartró de sabates, una rere l’altra, les cartes adreçades a la seva filla que el carter li retorna.
Les paraules d’una carta sempre diuen un secret nascut d’una certa urgència. La necessitat de dir-li a algú una cosa que necessita ser dita, encara que sigui només una salutació, una pregunta per la salut, una notícia inesperada, una confessió, un neguit o una alegria. En una carta, no hi ha paraules irrellevants ni sobreres. Perquè cadascuna porta un univers amb ella: un món que es desplaça des del lloc de qui escriu fins al lloc del destinatari. La desaparició d’aquest gest, que posa el viatge i el desplaçament en el cor de les paraules, abans que siguin desades dins d’un sobre, no pot ser considerada, per molt que ens fascinin les noves tecnologies, com un progrés. Amb la inutilitat de la carta desapareix una forma de conversa, l’horitzó d’una socialitat possible, i ressonàncies que només amb aquest gest arribaven a emergir.
