Ernest Cañada: “Avui sostenibilitat o responsabilitat, en turisme, no semblen voler dir gaire”

Ernest Cañada (Barcelona, 1968) és investigador, comunicador social i coordinador d’Alba Sud, centre de recerca especialitzat en turisme responsable i treball digne; imparteix docència a la Universitat de Barcelona i és membre del Grup d’Investigació en Desigualtats a la Salut (GREDS) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i del Consell de Turisme i Ciutat de Barcelona. Entre 2004 i 2008 participa com a cooperant a Nicaragua amb l’ONG anglesa Progressio, i entra en contacte amb diverses experiències de turisme rural comunitari gràcies a la Fundació Luciérnaga. Entre 2004 i 2014 resideix a Nicaragua, des d’on analitza l’impacte del turisme a l’àrea de Centreamèrica, Mèxic i el Carib. La seva investigació està centrada en el treball turístic, el turisme comunitari, la conflictivitat turística i els béns comuns. Entre d’altres publicacions, destacam: Turismo residencial y gentrificación rural (Pasos, 2016), juntament amb Jordi Gascón; Las que limpian los hoteles. Historias ocultas de precariedad laboral (Icaria, 2015); Turismo comunitario en Centroamérica. Experiencias y aprendizajes (Enlace, 2014); Turismos en Centroamérica. Un diagnóstico para el debate (Enlace, 2013); El turismo en el inicio del milenio: una lectura crítica a tres voces (FTR, 2012), amb Joan Buades i Jordi Gascón; Turismo placebo (Enlace, 2011), juntament amb Macià Blàzquez; Turismo en Centroamérica: un nuevo escenario de conflictividad social (Enlace, 2010) i Viajar a todo tren: turismo, desarrollo y sostenibilidad (Icaria, 2005), juntament amb Jordi Gascón. En l’entrevista, parlam d’alguns temes que determinen el debat turístic a les Illes Balears, com la conflictivitat social, la massificació, els límits, el decreixement i la transició cap a un model de turisme responsable.

El debat turístic a les Balears està centrat en la massificació, la saturació i la necessitat de posar límits al creixement. Pensau que aquest debat està ben enfocat?

El debat sobre els límits del turisme en llocs fortament turistitzats com les Balears o Barcelona és imprescindible. El problema és que aquests límits són sempre variables, i el factor fonamental que ens ajuda a entendre si estem sobrepassant les capacitats d’un territori per assumir o no més turisme són les valoracions de la població que viu en aquest lloc; és a dir, tant la percepció ciutadana com les reaccions socials que suscita. Casos com el de Barcelona, que és on visc ara, són evidents. Per exemple, a la darrera enquesta d’opinió de l’Ajuntament de Barcelona, presentada tot just fa uns dies, la població identifica per primer cop que el principal problema de la ciutat és el turisme, amb més d’un 19% de les respostes. I en una enquesta anterior, del 2016, eren més els veïns i veïnes de Barcelona que pensaven que el turisme havia arribat a un límit que no els que pensaven que s’havia de continuar promocionant. A més, tens conflictes veïnals en molts de barris de la ciutat que reaccionen davant del turisme per motius diversos. Tot això són indicadors clars de com la població mateixa percep que aquests límits s’han sobrepassat.

Quina posició teòrica és la més adequada per abordar el problema dels límits del turisme?

En el debat sobre els límits del turisme, hi ha diversos corrents que han analitzat el tema des de diferents perspectives. Hi ha tradicions que aborden la qüestió des de l’enfocament de com afecta l’activitat turística els recursos naturals, que en un context de canvi climàtic adquireix renovades dimensions. D’altres posen l’accent en la viabilitat de l’activitat, el límit del creixement dependrà així de com afecti la continuïtat del negoci turístic. Finalment, hi ha també la tradició de base comunitària, promoguda entre d’altres pel geògraf finlandès Jarkko Saarineen i amb la qual m’identific, que subordina aquest límit a l’opinió de la població implicada i, per tant, defineix el límit com el fruit de la participació ciutadana i la negociació en situacions forçosament conflictives.

A quins reptes hauria de fer front la indústria turística de les Balears, si no vol morir d’èxit?

El principal repte del turisme ara mateix és apostar seriosament per la qualitat, i aquesta no té res a veure, com habitualment es vol fer creure, amb ampliar el nombre de turistes d’alt poder adquisitiu, que generen un altre tipus de problemes, com major consum d’aigua i territori o dinàmiques de gentrificació, sinó amb una millor integració d’aquesta activitat en el seu entorn. La integració en l’entorn, en les zones més turistitzades, requereix necessàriament reduir el pes del turisme, reequilibrar l’economia fent créixer altres sectors i reduir les externalitats negatives que s’estan generant, a banda de millorar les condicions laborals del sector. Si el turisme no és capaç de desenvolupar-se generant un retorn social molt més elevat, això vol dir que hi ha alguna cosa que no funciona bé i és inevitable que les autoritats públiques compleixin amb el seu deure i desenvolupin polítiques públiques al servei de la majoria. I això, avui en dia, implica el decreixement turístic i garantir la qualitat laboral.

Aleshores, defensau la necessitat de decréixer en nombre de turistes? Heu pensat quines conseqüències socials i econòmiques podria tenir apostar pel decreixement turístic?

El decreixement no només és desitjable, sinó que a aquestes altures és ja imprescindible. Cal sortir de la lògica del creixement il·limitat, com si fos positiva en si mateixa. Més que batre rècords, del que es tractaria és que el turisme pogués desenvolupar-se com una activitat més en equilibri amb d’altres, en una lògica de major diversificació i complementarietat, més que l’especialització que estem vivint, que a les Balears resulta dramàtica. Les dades estadístiques dels municipis d’Espanya segons la seva renda, publicades recentment, ens haurien de posar en alerta sobre aquesta dependència del turisme. Que municipis com Torrevella o Benidorm estiguin entre els deu més pobres del país, amb tota l’especialització turística que han viscut, és un clar exemple que més turisme no significa necessàriament més benestar col·lectiu. Continuar batent rècords de turistes, pernoctacions o rendibilitat per habitació no és en realitat signe d’una economia sana, més aviat són indicadors del desequilibri i dependència pel que fa a aquesta activitat i de la sobreexplotació dels seus treballadors i treballadores.

Quines mesures podrien afavorir el decreixement turístic i com es podria decréixer de manera sostenible?

El decreixement té a veure amb la necessitat de reequilibrar les economies i reduir-ne la dependència pel que fa al turisme. Això s’aconsegueix de múltiples maneres: cessant l’activitat de promoció de certes zones, com ja fan per exemple en ciutats com Amsterdam; posant control i limitant els desplaçaments massius tant per via aèria com en ports; zonificant i restringint en certes àrees determinades activitats turístiques; enfortint un parc públic d’habitatge de lloguer; incrementant el control sobre les activitats irregulars de les empreses turístiques; incrementant el control sobre les activitats de les noves plataformes de l’economia col·laborativa; reduint les expectatives de benefici desmesurat del conjunt del sector; incrementant la fiscalitat sobre aquestes activitats i, en especial, la fiscalitat de caire ecològic, i el seu retorn social, per l’ús que estan fent dels béns comuns sobre els quals se sosté el seu negoci; i com aquestes mesures, en podríem afegir moltes més.

A través del vostre compromís investigador, heu defensat amb insistència la necessitat de dignificar les condicions laborals de les cambreres de pis i d’altres col·lectius que treballen en el sector turístic. Quines millores laborals proposau introduir?

Des del punt de vista laboral, cal actuar sobre les condicions laborals que generen les activitats turístiques, perquè estem davant d’una situació dramàtica de pobresa laboral i extrema explotació. Per tant, és imprescindible un pla integral en múltiples àmbits de l’Administració contra la precarietat i l’explotació laboral, amb la derogació de la reforma laboral i la prohibició de les externalitzacions en les ocupacions troncals de les empreses; augmentant la presència i actuació de la inspecció laboral o facilitant que la clientela d’un determinat servei turístic pugui saber si aquella empresa compleix o no amb determinats estàndards de qualitat laboral, que serien equiparables al concepte de treball decent formulat per l’Organització Internacional del Treball (OIT).

Existeix el risc de l’aparició d’actituds de turismefòbia? Seria una reacció justificada davant la turistització del territori i l’encariment del lloguer?

Cal anar amb molt de compte amb certs conceptes que, més que aclarir, confonen i dificulten la comprensió dels fenòmens socials. Jo, per exemple, mai parl d’’invasió turística’, perquè posa el focus d’atenció en el turista, en la persona, i no en la indústria i en l’acumulació que uns pocs estan fent sobre els béns comuns explotant per als seus negocis la ciutat o l’entorn natural. El mateix passa amb el terme ‘turismefòbia’. La turismefòbia és un espantall, no existeix més enllà de manifestacions anecdòtiques sobredimensionades, però reflecteixen l’existència d’un conflicte real que s’ha volgut amagar. Alguns acadèmics i certs mitjans de comunicació, empesos per la patronal turística i els seus lobbies, han volgut construir una imatge de turismefòbia per desprestigiar i deslegitimar qualsevol crítica als efectes provocats pel turisme. El que es produeix actualment és el legítim malestar i empipament de molta gent que es veu desposseïda de la seva ciutat, dels seus barris i de les seves cases per una indústria que, a més d’explotar per al seu benefici privat uns determinats béns comuns, genera una ocupació de mala qualitat que ens empobreix a tots plegats encara més. Això de la turismefòbia és un engany construït des dels mitjans de comunicació per evitar el debat real sobre el que està suposant aquest tipus de turisme.

Heu dedicat un dels vostres llibres més divulgatius, Viajar a todo tren, a tractar el tema del turisme responsable. Podríeu explicar quina és la vostra concepció d’aquest tipus de turisme i en què es diferencia del turisme sostenible?

Davant certes concepcions del turisme responsable com a un simple nínxol de mercat, que el relaciona amb viatges que tenen un cert tipus de valors ètics o amb l’aplicació de bones pràctiques voluntàries de les empreses, l’any 2005, amb Jordi Gascón, vàrem proposar apropiar-nos del terme i entendre’l com l’acció social necessària per avançar cap a formes de turisme més sostenible. Nosaltres apostam per construir moviment social i incidir en el conjunt dels actors presents a la cadena turística. El problema és que les paraules estan constantment en disputa. Avui sostenibilitat o responsabilitat, en el context turístic, no semblen voler dir gaire cosa a causa del mal ús que se n’ha fet. Però el mateix pot passar amb el concepte de decreixement, perquè en un context de sobremassificació turística l’empresariat també comença a proposar com seleccionar els turistes que més li interessen, en aquest cas els de major poder adquisitiu per així ‘decréixer’ en altres segments. Per tant, més que les paraules, el que m’interessa és tenir clares quines propostes polítiques fem.

L'aposta pel turisme responsable com a moviment social

El turisme responsable és aquell turisme vinculat als interessos de la població amfitriona, que engloba totes les iniciatives que afavoreixen la col·laboració entre turistes i residents en la sostenibilitat del medi ambient i l’economia local. El turisme responsable és respectuós amb el manteniment de la cultura i les tradicions i les formes d’organització social de la comunitat receptora. No existeix un únic model de turisme responsable amb validesa universal, sinó una gran diversitat d’experiències que funcionen en entorns concrets. Ernest Cañada i Jordi Gascón conceben el turisme responsable com un moviment social a favor del turisme sostenible. Aquests autors defensen la responsabilitat dels moviments socials en el desenvolupament turístic sostenible. El compromís social es desenvolupa de moltes maneres: realitzant campanyes i accions de denúncia davant situacions d’injustícia social o ambiental, o mitjançant el compromís amb poblacions del sud, i organitzant viatges solidaris. Els viatges solidaris són viatges promoguts habitualment per ONG que tenen com a destinació països del sud i que solen estar lligats a accions de cooperació. En general, són positius perquè donen a conèixer la situació real dels països empobrits i contribueixen a sensibilitzar sobre les desigualtats globals. Però tenen l’inconvenient que, a vegades, els viatgers elegeixen aquest tipus de viatges no per compromís social, sinó com una forma barata i alternativa de viatjar. L’aposta pel turisme responsable suposa també el compromís de tots els agents implicats en el procés turístic. Així, els turistes que vulguin viatjar de manera responsable hauran d’anticipar i valorar els impactes ecosocials de les seves estades turístiques, mentre que les empreses turístiques hauran d’adoptar polítiques de responsabilitat social corporativa en les seves activitats a través del compliment de codis ètics i decàlegs de bones pràctiques. Els partidaris del turisme responsable defensen també el desenvolupament d’iniciatives de turisme comunitari en entorns rurals, a petita escala, controlades i gestionades pels residents, de manera que el turisme es converteixi en un motor de cohesió social i en un estímul per avançar cap al comerç just i el consum de productes locals, ecològics i de proximitat.