Francesc Fàbregas i Marina Feliu: “Els amics són el millor regal que ens ha fet el Formentera Fotogràfica”

PalmaEl Formentera Fotogràfica és molt més que un festival de fotografia: és un espai on s’hi està a gust, amb família, com si fos un gran dinar de cosins; un lloc on s’aprèn culejant, mirant, fent i sentint les veus de fotògrafs reconeguts en l’àmbit estatal i internacional. Durant una dècada, ha estat un festival de referència que ha traspassat les fronteres de l’Estat, i que ha apostat per una manera de fer allunyada dels focus, el glamur i les golden hours de Formentera que omplen Instagram. 10 anys d’una cosa petita però ambiciosa, familiar i professional. Una autèntica fita cultural, es miri per on es miri, que el Consell de Formentera ha decidit perdre. En parlam amb els organitzadors: Francesc Fàbregas i Marina Feliu.

Dijous vau recollir el premi Toni Catany de Fotografia de l’ARA Balears per al Formentera Fotogràfica, una trobada que s’ha fet durant una dècada.

— Francesc Fàbregas: 10 anys es diu ràpid. Hem estat treballant en un projecte que ens il·lusiona en una illa que coneixem de fa més de 40 anys. El Formentera Fotogràfica era com un retorn de tot els que ens havia donat la pitiüsa, i què millor que compartir-lo amb altres persones. Rebre aquest reconeixement per part de l’ARA Balears, i que sigui un premi que porta el nom de Toni Catany, és un privilegi per molts motius, especialment pel que ha representat a escala internacional.

Després en parlarem, però la desena edició del festival va ser la darrera, en principi. D’aquests 10 anys, què us n’enduis?

— F.F.: Al final, amb els anys, venia gent de tot arreu, sobretot de l’Estat. Es va crear una comunitat molt maca, hi havia gent fixa: del País Basc, Madrid, molta gent de Mallorca... Nosaltres ens emportem molts records i satisfaccions, des de les persones que s’hi inscrivien any rere any fins als professionals que van acceptar participar en el Formentera Fotogràfica. Els amics són el millor regal que ens enduem; haver pogut conèixer, en primera persona, gent de qui admires el treball, alguns de renom internacional, i fer amics.

— Marina Feliu: Jo, moltíssim, perquè no vinc del món de la fotografia, sinó de la docència d’adolescents. Aquests anys de festival han estat un aprenentatge constant, i m’ha entusiasmat tot tant que l’any passat i l’anterior em vaig apuntar a una escola de fotografia de Barcelona, El Observatorio. El meu objectiu, aquests anys, ha estat adquirir cultura de la fotografia, i el Formentera m’ha obert una porta molt gran.

Un dia vau començar a organitzar l’onzena edició i poc després el Consell de Formentera va decidir que no promocionaria el festival. Com vàreu encaixar aquest cop?

— F.F.: Per com han anat les coses, estem bastant decebuts. A hores d’ara, el Consell de Formentera no ens ha dit res i no entenem gaire el que ha passat. Encara espero tenir notícies, que se m’expliqui bé tot, perquè ningú ho ha fet.

— M. F: La veritat que és decebedor com ha anat tot, no s’han donat motius concrets. Sempre sembla que tot va bé, que tot va bé… i, de sobte, ja no hi va.

Ningú us ha donat cap motiu concret?

— F.F.: No. M’ho puc imaginar, però vull que m’ho diguin. L’última cosa que se’m diu a mi, que penso que són unes formes desencertades, és “quan vinguis a Formentera en parlem”. I si no vinc? No sé si és l’expressió, però ho trobo de mala educació. Que després de 10 anys fent el Formentera Fotogràfica les coses no es facin d’una manera més professional és decebedor. És surrealista el tracte que hem rebut per part del Consell, crec que mereixem una altra atenció. El que aprecio de les persones és que siguem clares, transparents i que les coses es puguin parlar.

Entre els que hi han vingut, i els que l’organitzau, sempre es destaca la proximitat, la familiaritat.

— M.F.: És una cosa innata en la nostra manera de ser i de viure. Ha estat una cosa espontània, no ho vam provocar nosaltres, però el fet que hi hagués molta gent que venia any rere any va generar una bona dinàmica. Per això, globalment, es respirava una bona sintonia. Jo m’he anat encarregant dels inscrits durant aquests anys, i tinc molt clar qui repeteix, quines cares fan… Això permet que et refereixis a la gent amb un nom, amb una identitat.

Talment una família.

— M.F.: Així és. La proximitat que hi ha hagut sempre ha generat lligams afectius entre les persones que fèiem el festival i les que s’hi inscrivien.

Què recordau amb més emoció?

— F.F.: A la darrera edició, per exemple, vam tenir un dels fotògrafs més reconeguts de l’estat, Emilio Morenatti, parlant amb Santi Palacios, en un debat que moderava Juan María Rodríguez. Els tres són personatges interessantíssims. Ara que hi penso, la darrera edició va tenir molt nivell, vam tancar, sense saber-ho, el Formentera Fotogràfica amb una edició de gran qualitat. Va venir Ramon Massats, una persona de 92 anys, fotògraf clau de la segona dècada del segle passat i imprescindible per entendre la fotografia d’avui. Va oferir una xerrada espectacular. D’altres edicions, per no parlar només de l’última, recordo l’enyorada Joana Biernés, fotoperiodista; i també el divertit i trampós Joan Fontcuberta, que sempre sap donar una volta de més a les coses. I l’anglès Martin Parr!, home reconegut mundialment, prestigiós. Encara em sobta pensar que no em va costar gens que vingués, que de seguida va acceptar.

Algun fotògraf que se us hagi resistit?

— F. F.: Per dir-ne dos, Cristóbal Hara i Javier Vallhonrat.