Deu anys són molts o pocs?

PalmaLa pregunta del titular pot arribar a ser capciosa. Fa deu anys érem deu anys més joves, això per començar. Els que hem perdut en aquest temps no havien mort encara, i teníem, amb tota probabilitat, expectatives o projectes o fins i tot somnis bonics que encara no s’havien fet malbé. En la vida d’una persona, deu anys són, quantitativament, molts, perquè tampoc en vivim tants. Després hi ha l’experiència o la trajectòria o el recorregut vital de cadascú, que cadascú s’ha d’explicar a si mateix.

En la vida pública, però, les coses les expliquen els periodistes: aquesta és la seva feina. Ens podem fer una idea de la vida d’un país a través dels temes, o les imatges, o els personatges, o els discursos sobre els quals els periodistes d’aquell país centren la seva atenció en cada moment. Fa deu anys, per exemple, era conseller de Turisme del Govern de les Balears un individu que sortia retratat amb els testicles sangonosos d’un cérvol damunt el cap. Aquesta imatge la vaig veure en un diari que no era l’ARA Balears, perquè l’ARA Balears encara s’estava coent, i havia d’estar tres o quatre mesos a sortir al carrer. Fullejava aquell diari que no era l’ARA Balears a l’aeroport de Son Sant Joan, que és un altre dels protagonistes indiscutibles de la nostra vida col·lectiva. En trobar-me amb la imatge del conseller amb el cap decorat pels collons ensangonats d’un animal mort en una d’aquestes caceres que solen organitzar els rics, un somriure estúpid al rostre i els dits fent el senyal de la victòria, vaig pensar que era una imatge que resumia perfectament l’esperit del Govern de José Ramón Bauzá, que en aquell moment es trobava a mitja legislatura: agressivitat, irracionalitat, obcecació, una idea aberrant de la tradició cultural, elitisme, classisme i tot el bagatge històric de l’extrema dreta ultranacionalista, que a les Balears és dens, fort i dolorós. Després hi tornarem.

'May you live in interesting times’ és una expressió que als anglesos els agrada incloure en tasses, sobrets de sucre i galetes de la fortuna. Es diu que ve d’una altra frase popular xinesa de significat equivalent (’que visquis temps interessants’ en seria la traducció al català), i té un sentit irònic, perquè els ‘temps interessants’ sovint són durs de viure. Fa deu anys ens trobàvem encara de ple dins la crisi del 2008 (la de les preferents, o la dels bancs: quan els banquers ens van arruïnar a tots la vida, se’n pot dir), que no arribaria a la seva fi oficial fins a l’any 2016, tot i que va deixar al darrere un procel·lós rastre de ciutadania perjudicada que no tornarà a aixecar el cap, o que l’ha pogut aixecar amb prou feines, entre precarietats i abusos laborals de tota casta. Després n’han vingudes dues més, de crisis, lligades a una pandèmia i a una guerra dins Europa, dues coses que ens pensàvem cert i segur que ja no veuríem. De fet, tradicionalment se suposa que, quan una generació ha viscut una d’aquestes dues catàstrofes, es pot considerar que en queda marcada. Les persones que pertanyem a les diferents generacions que conviuen ara mateix a les Balears, per tant, estam marcades pels dos genets de l’Apocalipsi de la malaltia i la guerra. Molts viuen atemorits pel genet de la fam, o de la pobresa, dins la qual es continua trobant al voltant d’un 17% de la població d’aquestes illes. Una de les generacions esmentades va néixer, també, poc abans, o durant, o poc després de la Guerra Civil espanyola, i va créixer durant la seva crua postguerra, dins la foscor del franquisme.

A les Balears, el covid ha deixat fins ara 1.604 morts (dada actualitzada el passat dia 25); al món, el nombre de persones que van morir de coronavirus ha superat els quinze milions, i no és possible ser gaire més exactes perquè tenim poques dades, i poc fiables, dels països dits pobres, que són la gran majoria. Això, sense comptar el nombre de malalts que el van superar però que viuen amb les seqüeles de la infecció, que sovint són greus. La guerra d’Ucraïna, per la seva banda, ha produït un nombre també indeterminat de morts, però les xifres més freqüents es mouen al voltant dels 240.000, uns 8.000 dels quals són població civil. També es calculen uns vuit milions de refugiats, que s’han escampat arreu d’Europa i del món. Així mateix, la guerra (que és de la Rússia de Putin contra tot Occident, amb Ucraïna com a primera víctima) ha donat força a les crisis energètica i alimentària que ja arrossegàvem, i al mateix temps ha disparat la despesa mundial en rearmament i ha tornat a donar aire a les polítiques de blocs i la Guerra Freda.

La guerra ens va agafar de sorpresa perquè ningú pensava realment que Putin s’atrevís a atacar Ucraïna. La pandèmia també ens va agafar del tot desprevinguts, però durant les setmanes de confinament vam formular i compartir els millors propòsits d’esmena: vam dir i repetir que aquest era un avís que ens havia de valdre per rectificar el rumb desbordat de la nostra existència capitalista, i hi va haver una petita onada de persones que van expressar la voluntat d’anar-se’n a viure a foravila, o si més no de sembrar unes albergínies al corral de casa, per anar practicant l’autoconsum sostenible. A la pràctica, hem contestat al sotsobre bèl·lic i pandèmic amb més turisme. No tan sols les Balears, perquè de fet el planeta sencer s’ha convertit en destinació turística: des del nord d’Àfrica fins al sud-est asiàtic, des de París fins a Beijing, des de Txernòbil fins a l’Afganistan passant pel cim de l’Everest, hem arribat a la conclusió que qualsevol indret és turistitzable. Però les Balears, més. Mallorca és un aeroport, Eivissa és una discoteca, Menorca és la promesa frustrada que un altre turisme és possible. Dins l’ordre global, dins les previsions de les institucions locals i internacionals, el seu paper en el futur a mitjà i curt termini és servir de lloc d’esbarjo per a turistes i nous propietaris cada vegada més rics. La desestacionalització i el turisme de qualitat, tan pregonats, han acabat sent la darrera trampa.

Hem esmentat al començament el llegat històric de l’extrema dreta a les Balears: un llegat de por, difamació, repressió, tortures i assassinats, molts assassinats a sang freda de persones innocents. Les polítiques de memòria històrica i d’obertura de fosses que s’han dut a terme en els darrers anys a Mallorca són una fita democràtica d’enorme importància, pesi a qui pesi. Els crims que va cometre la dreta nacionalista espanyola (no l’esquerra) són horrorosos, tant per la quantitat com per la crueltat, i, a més, són molt recents: vuitanta o noranta o cent anys vol dir despús-ahir, en termes històrics. Vol dir que aquests crims ens afecten encara directament, i que posar-los en evidència desmenteix d’una vegada per totes la fal·làcia segons la qual aquí no hi va haver guerra ni repressió, o que n’hi va haver poca, o que per les dues bandes es van cometre excessos. Aquí hi va haver una guerra salvatge a càrrec d’un sol bàndol d’assassins despietats, que de vegades eren fanàtics, altres vegades actuaven per interès i en altres ocasions eren simplement estúpids. El següent deure democràtic és evitar que l’ARA Balears hagi de dur en portada la formació d’un govern del PP i Vox, que no condemnen, o directament reivindiquen, aquells que van omplir de cadàvers aquestes fosses que ens han mostrat d’on venim.