Catalina Rosselló: “Hi ha molts de joves que ni tan sols coneixen el conflicte del Sàhara”

PalmaCatalina Rosselló (Palma, 1948) és, des de fa 12 anys, la presidenta de l’Associació d’Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB), però hi està engrescada des que es va crear, l’any 1987. Fa més de tres dècades que l’Associació reivindica que acabi l’ocupació del Marroc, que es faci un referèndum d’autodeterminació i que els sahrauís puguin tornar a la seva terra.

Se us ha concedit el premi ARA Balears en la categoria d’Acció Social, per la vostra capacitat de sensibilització de la societat balear. Com s’ha materialitzat aquesta feina?

— Hem fet tot tipus d’actes, des de conferències a cicles de cinema i taules rodones. Però el que sempre té més impacte són els viatges. Feim una expedició anual al Sàhara, i tothom que ve torna com ho feim tots: cada vegada més enamorats del poble sahrauí i convençuts que no pot continuar així. Hi ha un abans i un després, en aquest viatge.

Quina significació té, aquest guardó, per a vosaltres?

— Agraïm moltíssim que se’ns hagi considerat mereixedors del premi. Ens anima i motiva perquè és un reconeixement a la feina que he fet i que farem durant molts d’anys, però també és un reconeixement a la lluita del poble sahrauí. Clar que de vegades estam cansats, perquè és una feina diària, però no podem decaure. Fins que resisteixin, nosaltres també.

Fa 36 anys que es va crear l’Associació. Com ha evolucionat, des de llavors?

— Durant els primers anys érem moltíssims més, però, amb el temps, ha partit molta gent. En alguns casos, desgraciadament perquè han mort i, en altres, perquè no ho podien compaginar amb família o feina. Ara bé, això no vol dir que se n’hagin desvinculat, sinó que estan en segona línia.

Diríeu que hi ha manca de relleu a l’AAPSIB?

— És molt complicat trobar gent que s’hi vulgui engrescar, voldríem tenir més joves, però sovint els costa compaginar-ho amb la seva vida. Per això feim els viatges i la feina de sensibilització, perquè ens adonam que molta gent jove ni tan sols coneix el conflicte del Sàhara.

Creis que no hi ha interès per part del jovent?

— No, però sí que crec que ara estan més centrats en qüestions més recents, que tenen més actualitat. El tema del Sàhara és un conflicte crònic, i que no surt als mitjans de comunicació. El Marroc té un lobby molt gran que impedeix que es faci pública la informació. Hi ha una guerra que no s’explica, hi ha hagut morts i el Marroc no en parla. La manca d’interès dels mitjans tampoc no la podem entendre perquè els sahrauís eren espanyols i són els nostres refugiats.

Parlau dels viatges. Com és la vida dels sahrauís?

— Els que han quedat al país, estan totalment controlats i vigilats. Els marroquins els persegueixen i, encara que no hi ha una violència física, sí que es pot palpar la tensió constant. La nota positiva és que des de fa quatre anys hem notat que els sahrauís han perdut una mica la por. Publiquen vídeos de manera clandestina on es veu el que estan patint. S’estan exposant contínuament i arrisquen la seva vida per manifestar-se i per reclamar la llibertat dins la seva pròpia terra.

I els que han hagut de partir?

— Poden viure amb total llibertat, però també amb mancances de tota mena. Fa prop de cinquanta anys, es varen instal·lar a Tindouf, una zona desèrtica d’Algèria, el país que els va acollir. Varen muntar cinc campaments de refugiats, primer només amb haimes, però ja fa uns anys que tenen casetes de tova.

Vacances en Pau és el vostre projecte estrella. Què significa per als infants sahrauís passar l’estiu a les Illes?

— Per a ells, és formació, educació, cultura, llengua... L’objectiu és que passin un estiu allunyats de les altes temperatures del desert, on s’arriba als 55 graus centígrads, i puguin gaudir d’unes bones vacances. Van a nedar a la mar, a piscines, tasten nous menjars, i, de la mà de les famílies acollidores, fan activitats que mai no han fet, com anar al circ, a veure una actuació de ballet o passar el dia en un parc aquàtic. Se’n van amb ganes perquè tenen una família on són molt estimats, però també amb el cor dividit, perquè en deixen a una que estimen molt.

Què considerau de la posició actual del president espanyol, Pedro Sánchez, que va donar suport a la proposta del Marroc i assegurà que l’autonomia era la millor via?

— Aquest canvi de posició va ser una traïció i ho consideram vergonyós, com a mínim. Cal tenir en compte que Espanya continua essent potència administradora del territori i té una responsabilitat civil, política i moral amb el poble sahrauí.

En canvi, Armengol es va posicionar en contra d’aquest viratge de Sánchez.

— Hem de dir que tant el Govern com el Parlament i molts socialistes sí que ens han donat suport polític i ho agraïm immensament. A més, el poble sahrauí també ho sap. Valoram molt que demanassin la rectificació del president de l’Estat, que es considera el més progressista d’Espanya, encara que ha quedat claríssim que no precisament arran de la seva posició sobre el Sàhara.