Començar amb bon peu

“Tot i que el desenvolupament emocional d'un infant es realitzi en etapes posteriors a les que comprenen els primers mesos de vida, només quan es dona un bon començament pot ser efectiu tot allò que passi en les fases de creixement posteriors”, afirma la doctora Encarna Muñoz. Ha publicat el llibre El principio de la vida (Vergara, 2021), en què explica que cal prendre consciència del desenvolupament primerenc de la salut mental, la intel·ligència i els trets de personalitat dels infants. De fet, la doctora Muñoz reconeix que, per als psicoanalistes, aquest tema no és nou perquè acostuma a aparèixer en forma de símptomes en pacients adults, ja que els vincles deficitaris amb els pares durant els primers mesos de vida poden derivar més tard en diferents desajustos psicològics. “Tenir en compte aquest tema és important per conscienciar els pares, ja que el bebè no pot esperar a créixer per començar a relacionar-se. El vincle espontani forma part del creixement com l’aire que respira i la societat ho hauria de tenir en compte: la salut mental dels futurs adults depèn de les condicions en què es van desenvolupar durant la infància”.

Els tres primers mesos són un període crucial per al desenvolupament neurològic de l’infant. “Fins als sis mesos de gestació, les neurones es multipliquen de forma extraordinària i és a partir d’aquesta edat gestacional quan comença un altre període en què el que augmenta és la connexió neuronal. De totes aquestes connexions, només prevaldran les que s’hagin potenciat des de les percepcions del fetus i després quan, com a bebè de pocs mesos, en rebi de l’entorn. Es tracta d’un període de màxima plasticitat en què tot està per escriure. Després d’aquests primers mesos de vida, la plasticitat del cervell disminueix i el teixit neuronal es consolida i ja no admet canvis radicals en la seva estructura. És un moment únic que s’ha de protegir per afavorir el seu correcte desenvolupament”, exposa la doctora Muñoz.

A la vegada, remarca el fet que amb la biologia o l’herència genètica no n'hi ha prou per a un creixement saludable. “L’element més important per al creixement no és físic, sinó de naturalesa no orgànica, com l’afecte. L’amor i les cures dels pares, sobretot durant aquests primers mesos, deixaran empremtes físiques i bioquímiques que condicionaran la manera com l’infant reaccionarà davant situacions d’estrès i desenvoluparà les capacitats cognitives i altres aptituds futures”. En aquest sentit, l’autora també parla dels pares adoptius i del desenvolupament de la criatura segons l’edat d’adopció. “Quan l’edat de l’infant que s’adopta és superior als sis o als nou mesos i les carències han estat excessives al principi de la seva vida, les seqüeles són inevitables. Tot i això, fins i tot en casos extrems es podran atenuar els problemes que puguin sorgir durant la resta del període de creixement”, apunta la doctora Muñoz, que assenyala que com que la personalitat d’un menor està en permanent formació, sempre hi ha esperança. “L’amor fa miracles”, rebla.

Vincles en positiu

Els vincles emocionals i en positiu són una peça clau per al desenvolupament complet i satisfactori de la intel·ligència i de la personalitat del bebè. “Aquests vincles suposen un element essencial, encara que cal saber i tolerar que la relació amb el fill no serà mai perfecta, sinó que sempre hi haurà pedres en el camí del creixement que formaran part de la tasca de la criança. El vincle sempre està en constant evolució, tant per als pares com per als fills, i tots dos es transformen en aquesta interacció”, explica la doctora Muñoz.

De fet, El principio de la vida recorre diferents situacions que poden passar des del període prenatal i l’embaràs fins al naixement i durant els tres primers mesos de vida d’un infant. Repassa aspectes com la modificació del cervell matern durant els dos primers anys després d’haver donat a llum, l’activitat mental del bebè abans de néixer, els sentiments contradictoris que suposa un embaràs, els desequilibris emocionals invalidants després del part i les depressions postpart, entre d’altres. Però no només parla de com afecten tots aquests processos les mares, sinó també en el cas dels pares. “En el seu cas, els sentiments d’exclusió són inevitables. El que passa és que els tenen reprimits i els mostren transformats en moments de tristesa o amb canvis d’humor. La seva superació dependrà de la solidesa emocional que tingui el pare, ja que, per a molts, l’embaràs suposarà una desorganització psíquica que provocarà comportaments sorprenents”.

El llibre, de caràcter científic i divulgatiu, aborda aquestes situacions en positiu i amb el missatge que tot el que necessiten conèixer els pares no ho aprendran en cap llibre ni a internet, sinó a través de l’amor que sorgeix entre ells i els seus fills. “El que necessita el bebè que acaba de néixer és senzillament tot allò que la seva mare li pot proporcionar quan se sent tranquil·la i actua amb naturalitat”.