"Ara ja puc dir que amb el pàdel em guany la vida; no sempre ha estat així"

PalmaComençà amb només sis anys i sense cap pretensió més enllà de divertir-se: “A la zona comunitària de casa hi havia una pista on el meu pare jugava i jo vaig començar així, amb ell”, relata el campió de les Balears i actual número 111 en el rànquing mundial Adrián Marqués. Un any després, als set, ja començava a entrenar i no ha aturat des d’aleshores. Fins fa poc només era una passió, però amb esforç i constància, el pàdel s’ha convertit en la seva feina: “Ara puc dir que és amb el que em guany la vida, però no sempre ha estat així”. No és ben bé com una jornada laboral normativa, però hi dedica bona part del dia i, com tot, la vida que ha escollit té llums i ombres. Ens ho explica.

Les renúncies. Compaginar la joventut amb el ritme de vida d’un esportista d’elit no li ha resultat fàcil. Ha renunciat a la festa i als amics, a celebracions familiars o a acabar els estudis ‘d’hora’, entre altres coses. “Has de treure temps d’on sigui per arribar a tot allò que és important per a tu. Jo he estudiat en vols d’avió i en moments en què els altres descansaven”. Aquest esforç extra no l’atura i diu que ho té molt clar: “Ha estat una elecció meva”.

La família. Per a ell, el sacrifici més gran ha estat partir de casa: “Tenia clar que si no me n’anava, no podia prosperar, però va ser una decisió molt complicada”. Suposà deixar enrere el seu pilar: la família. Si li demanes on acudeix quan tot cau no ho dubta, anomena els seus pares i la seva parella: “En els moments bons em fan tocar de peus a terra i quan tot va malament, m’empenyen a continuar endavant”. Els atribueix bona part del seu èxit i no té cap problema de reconèixer-ho. “L’esforç econòmic que han fet perquè jo pugui ser aquí és titànic, puc dir que fa devers deu anys que no van de vacances per poder-ho finançar. Els meus pares ho han donat tot per mi i no tots ho farien”.

Un lema de vida. L’esportista explica que no té grans pors, però que hi ha una idea que sovint l’inquieta: “Potser m’espanta decebre la gent que estim i que ha confiat en mi”. Però ho contraresta amb una actitud que s’ha convertit en el seu lema de vida: donar-ho tot, mentre estigui a les seves mans. “Si fas tot el que pots, poques coses et poden retreure”. Amb aquest mantra, reconeix que podria caure en una autoexigència desmesurada, però també té el secret per no fer-ho: “Els temes que no puc controlar i poden ser nocius són obstacles dels quals intent passar”.

Un pla B. El pàdel eclipsa la seva vida, però és conscient que això pot canviar en qualsevol moment: “És important tenir un pla B”. Estudia Comerç Internacional i no descarta dedicar-s’hi qualque dia. “M’agrada molt”, confessa. Tot i això, si mira al futur, Marqués es veu en el món del pàdel: “Quan em retiri de la competició, m’agradaria ser entrenador”. Sap, però, que encara li queda recorregut com a jugador: “Som jove i si les lesions m’ho permeten vull jugar més de deu anys”. Com es podria imaginar, el seu somni està relacionat amb aquest esport: ser el número u del rànquing mundial, però entén que això és un objectiu a “llarg termini” i treballa per fer quadre en un torneig del World Pàdel Tour.