José María Sánchez: "No vaig dir als meus familiars que tenia depressió per no alarmar-los més"

PalmaJosé María Sánchez (1992) ha viscut una vida marcada per la perseverança, la lluita contra les adversitats i la constància. L'epilèpsia el va convertir en un jove tímid i amb poca autoestima que, a poc a poc, va quedar sumit en una depressió. Aquesta manca de confiança en si mateix el va fer abandonar el Batxillerat i començar un curs de Formació Professional d'auxiliar d'infermeria que li va canviar la vida. Tot i que assumí que aquell no era el seu futur laboral, ni els seus estudis, l'experiència que va viure aquell curs va canviar-li la percepció que tenia de si mateix i tornà a lluitar per allò que havia abandonat per por. Un any després acabà el Batxillerat i, després, es va graduar en Periodisme. Després de tot aquest procés, decidí que allò que volia fer era escriure i, en poc temps, va aconseguir publicar el seu primer llibre, Despertar. La novel·la és autobiogràfica i l'autor narra les experiències que va viure durant el seu pitjor moment, en què l'epilèpsia i la depressió marcaren la seva vida i canviaren, momentàniament, el seu futur i els seus somnis.

Primer vàreu estudiar un curs de Formació Professional, després us vàreu graduar en Periodisme i ara sou escriptor. Com va ser aquest procés? Què va marcar aquest trajecte vital?

— És un procés molt complex, encara que, en certa manera, a Despertar ja es donen certes pistes sobre les veritables inclinacions, els veritables gustos de Matías Saura, que no és altre que el meu alter ego a la novel·la. El fet que jo estudiàs un curs de Formació Professional –en aquest cas, d'auxiliar d'infermeria– en realitat va ser per les escasses esperances que tenia de treure'm el Batxillerat, després d'un primer any desastrós, marcat per les contínues crisis epilèptiques i el meu estat depressiu. Jo em vaig apuntar a aquest curs no perquè m'agradàs especialment aquesta professió, sinó perquè ho veia com una activitat diferent i més assequible. Poc després d'haver començat el curs, vaig adornar-me que ser auxiliar d'infermeria no era el meu objectiu. Tot i així, vaig ser present al mòdul els nou mesos que va durar, encara que no vaig aprovar ni la meitat de les assignatures. El motiu? Molt simple. Perquè, després d'un primer any molt dolent al Batxillerat –dolent en tots els sentits–, en aquell curs vaig conèixer un grup de gent que em va ajudar moltíssim a creure en mi mateix i amb el qual vaig compartir una gran amistat. Gràcies a aquests nou mesos en el mòdul, la meva perspectiva sobre mi mateix va canviar molt i em va donar forces per tornar a fer el Batxillerat. Això sí, en horari nocturn i en tres anys, perquè així anava molt més descansat a l'institut i l'epilèpsia no afectava tant el meu rendiment. Després del Batxillerat, em vaig animar a fer periodisme, perquè sempre m'ha agradat molt llegir, escriure, estar al corrent de l'actualitat. I encara que els inicis a la carrera no varen ser tan prometedors com esperava, al final va valer molt la pena i vaig conèixer algunes persones, tant professors com alumnes, que estim molt. I bé, en acabar la carrera, tenia clar que havia de treure aquella història que portava amb mi des de feia massa temps, i escriure Despertar va ser, per tant, com un alliberament. Justament fa uns dies pensava que, si no arriba a ser per l'epilèpsia, potser mai no hauria sorgit la meva faceta com a escriptor. O si, qui sap, ja que des de l'adolescència sempre he escrit pel meu compte i les històries, ja sigui mitjançant un llibre o una pantalla, m'han interessat sempre.

Quin paper juga aquesta educació tan diversa i inconnexa en el vostre dia a dia?

— Jo pens que la meva educació és diversa, però no inconnexa. Diversa en el sentit que la meva educació no ha estat només la que m'han proporcionat els meus pares o l'escola, també ha estat la que jo m'he cercat pel meu compte a través de la cultura, ja sigui a través dels llibres, del cinema, de les sèries, de la música... Veure una pel·lícula de Berlanga és conèixer la història d'Espanya; veure A dos metres sota terra és conèixer el sentit de la vida; llegir escriptors com Tòlstoi, Dostoievski i Txékhov són altres maneres de conèixer l'ésser humà, els seus dubtes i inseguretats. Per tant, la cultura ha fet (i fa) que la meva educació no sigui inconnexa, però sí que sigui molt més rica i diversa.

El vostre llibre és un relat quasi autobiogràfic. Vàreu haver de lluitar contra la por de fer pública la vostra vida i allò negatiu que havíeu viscut?

— En absolut. Per mi, escriure Despertar ha estat com una mena d'alliberament, com treure'm un gran pes de sobre. Que cal parlar d'epilèpsia, de depressió, fins i tot de suïcidi per fer aquest relat? Doncs res, facem-ho. Jo no em vaig plantejar mai escriure aquest llibre pensant què diran les persones que em coneixen o qualsevol lector. Vivim en una societat que està molt influïda per les xarxes socials i per aquesta necessitat intrínseca que tenen moltes d'aquestes plataformes de mostrar només el costat bonic del que ens passa. Tot això al final és perjudicial a l'hora de construir una societat més empàtica, més sensibilitzada davant dels problemes que ens envolten. D'aquesta manera, jo mai vaig pensar en el que podrien dir els altres sobre la meva novel·la, jo només vaig cercar la manera d'explicar de la manera més atractiva possible una història que, ho vulguem o no, també té molt de visibilitzar certs estigmes que encara pesen sobre l'epilèpsia i la salut mental.

Quines creis que són les claus d'un bon escriptor?

— Quan feia només uns mesos que escrivia Despertar, record que vaig anar amb una amiga a Rata Córner, per veure la presentació del nou llibre de David Trueba, un autor que jo admir. Quan va acabar l'esdeveniment, li vaig demanar que em donàs algun consell pel llibre que estava escrivint. Ell em va mirar somrient i es va limitar a dir-me: "Constància, sobretot constància". I reconec que tenia tota la raó. Més enllà de llegir, veure pel·lícules, veure sèries, xopar-me d'altres històries, és crucial ser constant i no deixar mai d'escriure. També hi ha un altre truc que he descobert aquest darrer any i que em funciona per disparar la meva imaginació, i no és altre que sortir a passejar. Passejar en solitari i en silenci és una gran eina per tenir la ment més desperta i treure noves idees.

Sou un escriptor que beu d'altres arts com el cinema, la música... Creis que el món de la literatura ha de ser més multiplataforma i no quedar-se en els llibres?

— Tot avenç que ajudi a fer que la literatura arribi a més gent, i no suposi un retrocés en allò que és l'essència de llegir un llibre, sempre em semblarà bé. Això sí, reconec que no soc de llibres electrònics, sempre m'ha agradat més el paper.

Des de jove heu hagut de conviure amb l'epilèpsia. Com us va marcar la vida aquesta malaltia tan present a la societat, però alhora tan desconeguda?

— En el meu cas, l'epilèpsia m'ha afectat especialment en qüestions d'autoestima, de creure més en mi mateix. Quan vaig passar la pitjor etapa d'aquesta malaltia, que va ser en aquest període que relata Despertar, que va des del 2008 al 2010, les crisis epilèptiques eren més freqüents que mai. Els atacs epilèptics, encara que eren lleus i molt curts, es repetien cada setmana o cada setmana i mitja, i varen acabar per donar-me una visió de mi mateix com d'algú molt dependent dels altres, sense forces per encarar els veritables reptes, sense la suficient autoestima per creure en mi mateix i en les meves facultats. Això és molt dur, i més en una etapa com l'adolescència, en què ets molt susceptible per qualsevol cosa.

Quines coses us ha llevat la malaltia i quines us ha donat?

— Com he dit anteriorment, l'epilèpsia m'ha restat seguretat en mi mateix, cosa que per a algú que ja és insegur de per si, com és el meu cas, no és fàcil d'encaixar. Superar aquesta inseguretat extrema és una cosa que m'ha costat temps, ha estat un procés llarg i complex que he anat superant gradualment. Respecte del millor que m'ha donat la malaltia, per una banda, ha reforçat aptituds meves que ja existien, com la perseverança; ha suavitzat, encara que només sigui en part, el meu pessimisme i, especialment, m'ha fet veure com és d'important tenir salut i gaudir de la vida.

Què és allò més difícil que heu hagut de viure?

— Sens dubte, aquells mesos amb depressió que vaig passar els primers mesos del 2009, a causa, principalment, de les meves crisis epilèptiques. No vaig dir als meus familiars que tenia depressió per no alarmar-los, per no preocupar més els meus pares, que ja en tenien prou amb les meves crisis epilèptiques.

Com descriuríeu la depressió?

— La depressió és tenir por contínuament, és no tenir ganes de fer res perquè no et veus capaç de fer res. La depressió és pensar sempre en allò negatiu, en tot allò dolent que et passa i en tot allò dolent que encara t'ha de passar. Amb aquests pensaments és normal, com em va passar a mi, que més d'una vegada pensàs en el suïcidi, encara que mai em decidís a fer res per dur-ho a terme.

Quines varen ser les claus per sortir-ne?

— Jo diria que varen ser tres, les claus. En primer lloc, és clar, l'afecte i la companyia de la meva família, que, encara que no sabia res de la meva depressió, sempre ha estat allà, al meu costat. En segon lloc, aquell grup de gent que vaig conèixer al mòdul d'auxiliar d'infermeria, que varen ser uns amics que em varen ajudar moltíssim a l'hora de tornar a creure en mi i valorar les meves facultats. I en tercer i darrer lloc, la companyia de la literatura i el cinema, que sempre han estat un refugi perfecte per a mi, tant en els bons moments com en els dolents.

Quin paper ha jugat la família en la vostra recuperació?

— Si em demanes respecte de la meva recuperació d'aquells mesos amb depressió, com he dit abans, la meva família no en sabia res. Com a molt la intuïa, però no ho sabia. D'aquesta manera, la seva ajuda en aquest tema no va existir com a tal; el que sí que va existir és aquest afecte, aquesta companyia que ells sempre m'han donat i que, en aquells mesos amb tantes crisis epilèptiques, va ser igual o més gran que mai. En canvi, si em demanes sobre la meva recuperació en el camp de l'epilèpsia, et diré que el paper de la meva família ha estat crucial, perquè ha cercat sempre sense descans el millor especialista que pogués tractar-me. Després de diversos anys, al final varen trobar un neuròleg, el doctor Herranz, establert a Santander, que des del minut zero em va ajudar a posar fi a les crisis. Un neuròleg que ja forma part de la història de la meva vida i que recomanaria a qualsevol epilèptic que vegi que el seu tractament és ineficaç.

Un dels objectius del vostre llibre és que l'epilèpsia sigui més visible, que la gent la conegui i que sigui conscient dels efectes que té en la gent que la pateix. Com creis que hauria canviat la vostra vida si aquesta malaltia fos tan reconeguda i acceptada com les més comunes?

— En aquest aspecte, jo no em sent estigmatitzat ni marginat, i no crec que hagués afectat gaire la meva vida que l'epilèpsia fos una malaltia més reconeguda per la nostra societat. Això sí, m'indigna que una malaltia que afecta 16.000 persones només a les Balears, mig milió de persones a Espanya i 50 milions de persones a tot el món no sigui una malaltia molt més reconeguda. No parlam d'una malaltia rara o minoritària, sinó d'una malaltia relativament comuna que, a més, afecta no només el pacient, sinó també els que l'envolten. Per tant, pens que hauríem de fer desaparèixer com més aviat millor aquest temor cap a l'epilèptic i conèixer més sobre la malaltia i tot el que comporta.

Ara ja estau preparant la segona novel·la. Teniu clar que el vostre futur ideal és com a escriptor?

— Pens que sí. No negaré que m'encantaria viure exclusivament d'escriure, però sé que és una cosa molt difícil, per això em continuu formant i estic opositant també per a auxiliar de biblioteca, mentre escric i faig feina de periodista. Reconec que la segona novel·la ja està en una fase molt avançada i que tenc altres idees per a futures novel·les. No obstant això, si alguna cosa també m'ha ensenyat l'epilèpsia és que he d'aprendre a tenir paciència. Amb paciència, he aconseguit que faci deu anys que no patesc una crisi, encara que em continuu medicant. Amb paciència m'he tret una carrera. Amb paciència he escrit un llibre...