Àlex Ocete: "Teníem clar que volíem fer música reivindicativa, però és una etiqueta estranya"

El nom d'Àlex Ocete va lligat a diferents qüestions i cap s'entén sense l'altra: música, política, barriada i afició. El resultat de tot desemboca en Xarxa, un dels grups de música reivindicativa en català de referència a les Balears. Ell n'és el vocalista i, des de fa 11 anys, el seu projecte musical compartit amb set companys d'escenaris i de vida.

Quan neix el grup Xarxa i en quin moment us trobau actualment?

— La prehistòria de Xarxa comença a Son Gotleu l'any 2010, amb un grup que es deia Pallasso Antisistema, tot i que dels integrants actuals només queda en Lleo (Lleonard Martínez). Aquell any es va dur a terme el primer concert de Xarxa al Correllengua, concretament a la plaça de Son Gotleu. Així, vàrem entrar alguns integrants més, com Toni Mora i jo. Poc després, a mi em varen fer fora del grup perquè ma mare em va castigar sense assajar. El 2011 vàrem posar-nos més seriosament amb el projecte i vàrem fer més concerts, i així és com vàrem rebre al grup Pere Joan Company. La formació definitiva és el 2012, quan hi entren Miquel Bennàsser i Sergi Tous. En aquell temps, pareixia que ens menjàvem el món, perquè pujàvem com l'escuma i estàvem molt motivats. Era una època que tots teníem molt clar quina música podíem fer i com gestionar el projecte inicial. Vàrem començar a fer molts concerts a la Factoria de So, vàrem guanyar el premi Rebrot a Sant Celoni -era la primera vegada que sortíem de Mallorca per tocar i va ser increïble-. Després, vàrem tocar amb Obrint Pas i també vàrem fer molta feina a la sala Gremi. Vàrem treure la nostra primera maqueta, Sant Rafael'82, i al nostre públic li va encantar. Crec que és el que més ha agradat a la gent. El nostre primer any a Barcelona vàrem gravar Lluny d'aquesta riba i el vàrem treure el 2015. A partir d'aquí, i després de tocar al festival Telecogresca, gràcies al concurs Engresca't, va arribar el nostre punt més àlgid. Vàrem començar a fer molts concerts per Barcelona, a Tarragona i, després, ja vàrem decidir professionalitzar-nos. Vàrem veure que tot el que havíem fet s'havia de renovar, perquè ja havia mort la moda de la música del mestissatge, de la música reivindicativa en català que venia de València amb La Gossa Sorda, Obrint Pas i Oprimits (un gran referent). Necessitàvem un canvi i és quan ens començam a perdre, perquè tothom és fill de son pare i sa mare i tothom té les seves referències musicals. Vàrem començar a pensar en La vida i el foc i no ens en sortíem. Va ser quan vàrem contactar amb Joan Marc Pérez, productor de La Gossa Sorda i L'Auxili. Vàrem fer La vida i el foc, però amb un gust agredolç. Era el primer treball professional i estam molt contents i orgullosos dels resultats, però es notava que no ens acabàvem d'entendre musicalment. Això es va evidenciar un any després, quan vàrem treure El batec. Va ser un punt positiu perquè intentàvem fer coses noves, però negatiu perquè el resultat no va acabar d'agradar a ningú en particular.

— Vàrem veure que no ens sabíem entendre entre nosaltres, ni a l'hora de gestionar el projecte ni de produir les cançons. Havíem de reflexionar i així comença la darrera època, en la qual ens trobam ara. L'estiu passat vàrem treure L'arribada, una cançó que parla de tot això. Crec que puc xerrar en nom de tots perquè hem passat per processos similars. És un moment en el qual et trobes completament perdut individualment i col·lectivament. Amb el grup ens havíem entès molt poc i per això en el videoclip només surt jo i després s'hi van incorporant tots a poc a poc. Així vàrem reiniciar el camí d'entendre'ns. Han passat 11 anys d'ençà que vàrem començar i són anys que hem viscut moltes coses bones, però també hem comès molts d'errors i tot això pesa. Al final, la relació del grup és com una relació de parella; s'ha de reformular en molts d'aspectes i no saps gaire bé com fer-ho. Ara ens trobam en aquest punt. Vàrem gravar tres temes nous i els tenim a la recambra. La situació ara mateix és que ens tornarem a asseure per fer la darrera xerrada i acabar de definir el projecte i els lideratges. Traurem tres temes nous: un a finals d'abril, que és una versió de la primera maqueta i és el símbol de tornar als orígens, i dues cançons noves per maig. D'aquí sortirà un EP de set cançons que també es publicarà a finals de maig. Encaram l'estiu amb concerts i començant a trobar la nostra línia musical, que ha evolucionat des del mestissatge cap a altres racons més del rock. Sembla que estam encaminats, però encara ens hem d'asseure i no sé si fins i tot tindrem alguna baixa.

Sou un grup de música format per un grup d'amics. Pel que contau, no sembla fàcil de gestionar.

— Aquesta és la cosa. Com es manté Xarxa, després de totes les hòsties que ens hem pegat? És mal de dir. Un dels mèrits és continuar vius després d'onze anys. No sé si primer vàrem ser amics i després grup o al revés, però la qüestió és que tot el que som i tot el que m'ha passat en la vida té a veure, directament o indirectament, amb Xarxa. La resta del grup té més independència perquè jo som l'únic que té Xarxa com a projecte musical, però som un grup d'amics i el pes emocional per cada un és immens.

Continuareu la línia de la música reivindicativa en els pròxims treballs?

— És cert que en els 2000 hi va haver la línia de música amb un discurs molt explícit i ens agradaria continuar tirant per aquest camí. De fet, nosaltres vàrem començar molt banyats de tot això. Teníem clar que volíem fer música reivindicativa, però és una etiqueta estranya. Et trobes grups que no tenen música reivindicativa, com els Smoking Souls, que qualificaria dins l'escena de grups compromesos socialment. En canvi, hi ha altres grups, com Fito y Fitipaldis, que no diries que fan música reivindicativa; no obstant això, tenen cançons que tenen cert missatge. Després de la nostra primera maqueta, vàrem fer cançons amb un missatge menys explícit i vestit amb un estil més poètic. És evident que el nostre projecte és reivindicatiu; per qui som, pel nostre recorregut, per amb qui ens relacionam, pels llocs on tocam i el missatge que defensam, no només en els concerts. Som un grup compromès socialment, amb el nostre poble, la nostra terra i el nostre país, però a l'hora de vertebrar-ho amb les lletres és complicat, perquè hi ha una estètica que està gastada. La nostra pretensió és continuar en aquesta línia. En el pròxim EP es veurà, perquè té un missatge social i nacional bastant explícit.

El vostre discurs va lligat a la vostra vida personal. Us heu implicat en causes que us han duit a judicis, no és cert?

— Té molt a veure amb Xarxa, perquè vaig entrar al grup quan em vaig fer amic d'en Lleo. Qui és en Lleo? Un personatge que tenia dos anys més que nosaltres ficat en moviments socials de l'esquerra independentista. Gràcies a ell vaig entrar al Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) a 14 anys i hi vaig ser fins als 22. Són molts d'anys amb una implicació forta i des del moment que t'impliques saps que rebràs, perquè intenten reprimir-te. He tingut quatre processos judicials oberts. El primer el vaig perdre, però era menor d'edat. Era per la causa de Can Vies, un casal que havien desallotjat al barri de Sants de Barcelona. Em varen condemnar a 100 hores a la comunitat. Un altre cas va ser el de la rebaixa de taxes universitàries que s'havia aprovat al Parlament de Catalunya amb una moció de la CUP. Tot i haver-se aprovat, no ho aplicaven, malgrat que parlam de la comunitat autònoma amb les taxes universitàries més altes de tot l'Estat. Vàrem apujar la competitivitat de les mobilitzacions i, per tant, va augmentar el nivell de repressió. En una manifestació vàrem acabar asseguts davant la secretaria d'Universitat i Recerca i, en el moment de desallotjar-nos, varen carregar. De fet, a un company meu li varen rompre la ròtula. Ens varen acusar de desordre públic i atemptat contra l'autoritat. Això va ser el 2017 i varen passar dos anys des del judici. Ens demanaven quatre anys de presó per a cada un. Ja us podeu imaginar el nivell d'ansietat que provoca això. Fins i tot se'm va fer un forat a la barba! Somiava en la presó, era terrible. Per això, moltes cançons estan amarades d'això.

Sou de Son Gotleu i heu crescut al Rafal. Heu estat vinculat a la vida de barri? Com veis actualment aquestes dues barriades de Palma?

— Vaig anar a escola i a l'institut a les dues barriades; en Lleo vivia a Son Gotleu, assajàvem amb la coral allà, jugava a l'Atlètic Rafal i som molt aficionat a l'Atlètic de Balears. La vida l'he feta entre les dues barriades i ens ho sentim molt nostre i, de fet, sentim que el projecte de Xarxa és d'allà. Les barriades les veig molt castigades per la deixadesa de les institucions. La gent que no té recursos es veu embolicada en xarxes de drogues i violències de màfies, controlades des del centre de Palma i pels empresaris que tots coneixem.

Formau part de la grada popular Xavi Delgado de l'Atlètic de Balears. El futbol és política?

— Li vàrem posar el nom en honor a Xavi Delgado, el fundador de Revolta blanca i blava l'any 2006. Era un militant comunista referent no només a Mallorca, sinó a tot l'Estat. Quan es va morir, hi va haver actes de record i afecte per part de molts col·lectius de molts llocs de l'estat espanyol. A més, era una persona molt implicada amb Son Gotleu i amb la gent del barri. El futbol és política perquè qualsevol aspecte que tingui a veure amb la persona és política. No hi ha res que s'escapi de la ideologia. Després s'ha de veure si t'has de banyar, si hi ha d'haver partidismes, intervencions polítiques en una grada, etc. Nosaltres defensam que sí, perquè tota política que no fas tu la fan contra tu. Se sap molt bé quina és la ideologia de l'equip directiu de l'Atlètic de Balears.