Daniela Restrepo: "Una de les coses més difícils de gestionar és la soledat dels pacients"
PalmaDaniela Restrepo, de Palma, té 29 anys i és infermera per vocació. En fa quatre que es va graduar a la UIB i de llavors ençà no ha deixat de treballar ni un sol moment. Ha viscut en primera línia els efectes de la pandèmia i confessa que han estat mesos molt durs. No obstant això, assegura sentir-se una privilegiada per fer allò que més li agrada: cuidar les persones que més ho necessiten.
Per què vàreu decidir estudiar infermeria?
— Des de ben petita tenc una immensa vocació per la sanitat i per cuidar les persones que més ho necessiten. Mai he dubtat quina seria la meva professió.
On feis feina actualment?
— Faig feina a l'hospital Son Espases, concretament a l'UCI neonatal.
Quina és la situació més sorprenent que heu viscut en la vostra professió?
— Una de les experiències més curioses i més sorprenents va ser tractar un pacient pediàtric que tenia una malaltia que li feia que no sentís cap tipus de dolor. Pel fet de no sentir dolor, la mare de l'infant no podia saber si s'havia fet mal. No plorava, no es queixava... Es va fracturar un braç i, com que no tenia ferides exteriors, els pares no se'n varen témer fins que ja va ser massa tard.
Creis que la societat ha reconegut prou la feina dels professionals sanitaris durant la pandèmia?
— Des de la perspevtiva del màrqueting, sí. Romànticament i ideològicament som uns herois, som imprescindibles. Però la realitat és una altra. La gent sembla estar molt agraïda a la nostra tasca però, per desgràcia, la irresponsabilitat que demostren moltes persones fa que perdis la confiança en part de la societat.
I en l'àmbit laboral, heu tingut el suport que esperàveu?
— Els nostres superiors, la gent que coordina, no ha valorat la nostra feina. Sempre es juga amb el fet que treballam per a persones vulnerables i que la nostra vocació és tan gran que nosaltres mateixes no ens podem permetre aturar.
Un estudi del sindicat Satse apunta que nou de cada deu infermeres de les Balears presenten símptomes d'estrès posttraumàtic associat a la pandèmia.
— És una realitat, un fet que vivim dia a dia des de fa un any. Estar sempre alerta, a peu de guerra, en el camp de batalla, no saber quan acabarà aquesta pandèmia, la quantitat d'hores treballades... tot aquest cúmul de coses ens estan passant factura psicològicament. Vivim cada dia amb el dolor dels pacients i dels seus familiars, i això, per molt que ens hagin ensenyat a separar-ho de la nostra vida personal, t'acaba afectant. Feim feina amb molta pressió.
Què opinau sobre el fet que l'IB-Salut us hagi demanat que modifiqueu les vacances?
— Em sembla vergonyós. És depriment que a hores d'ara encara existeixi un problema de gestió per part de l'IB-Salut. En el meu cas, que estic contractada de manera temporal, ni tan sols em donen l'opció, simplement em deneguen les vacances.
Estau d'acord amb el sindicat d'infermeria que la manca de sanitaris és un problema estructural a les Balears?
— Sí. Hi ha un greu problema amb els recursos econòmics. A més, ens trobam en un dels llocs més cars per viure-hi. Tenint en compte això i que els plusos d'insularitat i habitatge són mínims comparats, per exemple, amb els de les Canàries, fa que no hi hagi cap motivació perquè infermeres de fora vulguin venir a treballar a l'illa.
Què és el més dur a què us heu hagut d'enfrontar durant aquests mesos?
— Una de les coses més difícils de gestionar és la soledat dels pacients. T'adones de com d'important és estar acompanyat en els moments més durs. No poder proporcionar-los aquesta companyia i que haguessin de superar la malaltia sols commou moltíssim.
Què us agradaria dir-li a un negacionista de la pandèmia?
— Els actes sempre parlen més que les paraules. Més que dir-li alguna cosa, m'encantaria que visqués de primera mà el nostre dia a dia a l'hospital. L'ésser humà està fet per aprendre a força de cops, i res millor que veure la realitat de prop per raonar sobre el perquè de les coses.