"Em diuen culejador: ara caparrots, abans fotos i el futbol, sempre"

PalmaAra pinta parets i persianes, una feina que va aprendre del seu sogre, ja jubilat. Durant anys va fer fotos a projectes solidaris arreu del món, i també a noces i comunions. “M’hauria agradat ser fotògraf professional, però pintant no m’ha anat malament”, diu Jaume Moranta, que ha fet 50 anys i va bruixat per la cultura popular santantoniera de sa Pobla, on viu fa dues dècades, amb Apol·lònia, i Jaume i Catalina, els fills de tots dos. Fill de pare selvatgí i mare caimarienca, diu que va estar “a Selva de nin i a Caimari d’adolescent”. “Si em demanen d’on som, responc que som caimarienc”.

Santantonier. “Em fa molta d’enveja la manera com els poblers viuen Sant Antoni. És molt mal d’explicar per qui no és del poble. Tot d’una en haver passat les festes de Nadal, ja comencen a parlar d’encalçar dimonis. Sempre he anat endarrer que a Caimari hi hagués una cosa semblant. Per això, fa un parell d’anys, vaig encalentir un parell d’amics meus per fer la colla dels Caparrots Carboners, que surten a ballar per la Fira de l’Oliva, que és el cap de setmana que ve”.

Fora vergonya. La careta i el vestit proporcionen a Jaume una “immunitat” davant la mirada dels altres. “En anar vestit de dimoni carboner em sent lliure, la gent no em reconeix i no estic empegueït de res. M’agrada veure la mirada dels altres, de sopresa o de por, en el cas dels infants. Dur un caparrot vol dir que veus el món per dos foradins i només veus una part d’allò que t’envolta, perquè el caparrot no et queda aferrat a la vista, sinó que el tens a dos dits de la cara. Ara bé, amb el meu mateix alè tot s’encalenteix i allà dins no hi fa gens de fred!”.

El jornal. D’allò que aquest pintor passa gust, a la feina, és d’una cosa que per a la majoria de persones suposa un suplici. “M’estim més pintar persianes que no parets o façanes. I ho faig a l’antiga, és a dir, amb pinzell i no amb pistola, que és així com diuen que la pintura dura més. Em relaxa pintar cadascun dels barrerons, primer d’una cara i llavors de l’altra”, explica Jaume Moranta Gelabert.

Vida esportiva. “Amb cinquanta anys fets, he trobat que ja m’havia de retirar del futbol. Jugant-hi, he conegut tot Mallorca i he fet grans amistats. No és que pensi que ja no tenc forces. No és això. Al vestuari, però, quan em veia a mi mateix i els veterans, em deia: ‘Ohhh, Jaumet, que hem tornat de vells!’, i així és que trob que ja has bastat bé”, comenta aquest exjugador de fa poc de la UE Poblera Veterans, on ha jugat 13 anys. Tanmateix, Jaume no sap estar aturat i, a l’esforç que suposa la tasca de pintor, hi ha afegit sessions d’entrenament personal amb un preparador. “És que si he fet esport tota la vida, no convé aturar-me en sec”, afirma.

Fotos solidàries. “Em diuen culejador: al futbol hi he estat sempre, ara toquen caparrots i abans va ser la fotografia”. Jaume ara just fa fotos per a la revista local Caymàritx, però fa anys va recórrer el Burundi, Hondures i el Perú per retratar iniciatives solidàries. “Amb el temps m’he temut que no és bo retratar les necessitats del Tercer Món amb ulls occidentals. A mi no m’agradaria que m’ho fessin”.