“Haver emprès és el que més m’agrada, però alhora em causa ansietat”

PalmaSenzilla, reposada, tranquil·la i dolça, acaba l’entrevista donant les gràcies. Patri Ferragut (Sóller, 1998) ha estudiat Treball Social. Diu que li agrada mirar aquesta professió “des d’una perspectiva reivindicativa i de canvi”, però admet que ja no té “la idealització que se sol tenir al principi quan comences a estudiar aquesta carrera”. Avui dia, però, no s’hi dedica. Va decidir emprendre en el món de la joieria (@jolliure), que inicialment havia començat essent un passatemps. “Regalava joies a les amigues pels aniversaris o les duia jo mateixa, però la curiositat em va moure a cercar una escola on aprendre’n”. Per això, fa uns mesos que estudia a l’Estellera, una escola de joieria de Palma.

Emprendre no són flors i violes per a ella. Cada setmana ven a diferents mercadets per tot Mallorca: Sóller, Deià i Port Adriano, entre d’altres. És el que més li agrada, la independència, però també li causa ansietat. “Ho faig tot jo i sense tenir una resposta econòmica positiva assegurada. La meva rutina canvia constantment i mai no sé si valdrà la pena o no, però sé que els fruits no es recullen ara mateix i que he de ser pacient”. És la idea que es repeteix a si mateixa en els moments durs.

Un viatge a Vietnam el 2018 amb la seva mare li va “robar el cor”. Per això, va decidir tornar a Àsia quatre anys més tard. Aquest pic, però, a Tailàndia i tota sola. “Després de treballar tot un estiu a l’hostaleria i a la recerca d’un moment de pausa vaig decidir partir”, conta. Allà, no només va trobar tranquil·litat, sinó també va acabar complint un dels seus somnis: trobar-se tota sola en tota classe de situacions. “No hi ha dia que no em vingui aquest viatge a la ment”, confessa la joiera. També va passar dies molt dolents en veure “les males condicions d’unes treballadores d’estètica o alguns trajectes en vaixells dins una mar molt enfadada”, entre d’altres. No obstant això, recorda un dels dies més feliços de la seva vida en aquest país asiàtic. “Em vaig passar un vespre cantant i ballant en una platja amb persones d’arreu del món que no coneixia de res, però vam ser amics per uns dies com si ens haguéssim conegut des de sempre”, relata.

Una lesió al genoll la va obligar a deixar l’esport que va marcar la seva adolescència: el voleibol. Va ser campiona d’Espanya de voleibol platja l’any 2012. També va jugar amb la Selecció Balear durant quatre anys, i va estar concentrada amb la Selecció Espanyola. En aquell moment, i mentre entrenava per anar a jugar a la Súper Lliga, va ser quan es va lesionar. “No vaig tornar a provar de jugar mai més perquè era conscient que no podria tornar a estar al mateix nivell. Però ara sí que ho tornaria a fer, ja que no tenc la necessitat de jugar bé, sinó que ho faria perquè m’agrada”.

Les amistats, la parella i la família són el seu pilar. De fet, créixer en el món del voleibol li va donar dues persones “imprescindibles” per a ella i que va conèixer quan cursava Batxillerat al Centre de Tecnificació de les Balears. “Estaré eternament agraïda d’haver-les conegut”. Per escapar del dia a dia medita o llegeix “algun llibre cursi que m’hagi pogut deixar alguna amiga meva”.