Miquel Anglada Girotto: "El programa de ball 'Fama' va acabar de normalitzar el fet de veure un al·lot ballant"

PalmaMiquel Anglada Girotto té 26 anys, es considera un idealista i, en aquests moments, estudia un doctorat al Centre de Regulació Genòmica de Barcelona. Tot i que pot parèixer un estudiant més, la seva història mescla dos mons molt diferents i alhora molt importants per a ell. La ciència i el ball es van mesclant i compaginant en la seva vida. Fill de la ballarina Laura Girotto, va començar molt prest a estar en contacte amb el món de la dansa i a poc a poc va anar cercant el seu estil fins a arribar al hip-hop. Tot i que va partir de Mallorca per estudiar la carrera de biotecnologia, va continuar involucrat amb el ball i les competicions. Després de passar els darrers anys a Zuric fent un màster, arran de la pandèmia va decidir tornar a Barcelona per estar més a prop de la família. La darrera actuació que ha fet a Mallorca ha estat per participar en el comiat de la seva mare, que se'n va a viure a París.

Com heu viscut el ball a la vostra vida?

— L'he tingut sempre devora. Ma mare sempre ha ballat i d'alguna manera m'hi vaig anar apropant quan era molt petit, però a mesura que van passar els anys, per la típica excusa de no fer el que fa ta mare, a l'adolescència vaig descobrir el hip-hop i em vaig separar una mica del seu estil.

Com vàreu sentir els inicis amb el ball?

— Quan tenia entre 10 i 12 anys, a més de no voler fer el mateix que feia ma mare, no estava gaire ben vist socialment que els nins ballassin o, com a mínim, aquesta era la percepció social que jo tenia. Els nins jugaven a futbol i qui ballava pareixia que era 'maricó'. Però va arribar l'època en què van emetre High School Musical i ens va començar a pegar molt pels musicals, el teatre i coses així, i després ja va arribar el programa de ball Fama, que va acabar de normalitzar el fet de veure un al·lot ballant.

En algun moment algú s'ha ficat amb vós o us ha insultat per ballar?

— No, per això dic que era més una por o una sensació social. El primer any ho vaig amagar una mica per vergonya i només ho sabien els meus amics, però després ja va estar.

Com ha estat la vostra trajectòria amb el ball?

— Vaig estar a Mallorca cinc anys ballant a Top Dance, però viatjava molt a Barcelona per fer competicions. Quan vaig triar la carrera, en vaig triar una que no es feia a la UIB per partir de l'illa. Per tant, biotecnologia va ser una mica l'excusa per anar a Barcelona i poder ballar amb molts de ballarins que m'agradaven. A Barcelona sí que em vaig formar més amb consciència del que ho estava fent amb Rookies of Barna. Em va agradar tant l'experiència que vaig voler anar a conèixer els youtubers ballarins que tant mirava i que intentava imitar, i vaig partir a Los Angeles quan tenia 20 anys.

Com va ser l'experiència allà?

— Em va agradar molt, però em vaig adonar que en general per a qui s'hi vol dedicar professionalment suposa fer càstings i competir per trobar feina. Va ser en aquell moment que vaig veure que m'agradava més ballar per a mi que per dedicar-m'hi. Jo faig feina relacionada amb el ball mentre estudii, sempre ho he fet, però allà vaig veure que al final, quan el hobby es converteix en la teva feina, deixa de ser un hobby. Per això, quan vaig tornar, estava més tranquil perquè ja sabia que el meu objectiu no era arribar a ser com aquelles persones a les quals intentava imitar. Des d'aquell moment vaig començar a gaudir més del ball i vaig descobrir que m'agradava més la part pedagògica que la comercial del ball.

Per què vàreu triar estudiar biotecnologia?

— Primer, perquè no es feia a la UIB i sabia que així era més fàcil partir. A part d'això, l'únic que sabia de biotecnologia era que consistia a entendre la natura per poder utilitzar-la i, quan em van dir que un iogurt era biotecnologia, em va sorprendre i vaig pensar que seria genial entendre per poder manipular. A més, havia anat moltes vegades a Barcelona i també va ser una excusa per poder anar-hi i continuar ballant amb els professors que jo volia.

Com vàreu arribar a estar els darrers anys fent un màster a Zuric?

— Estava molt cremat de la carrera. Si ho pens ara, a mi la carrera em va agradar molt, però en aquell moment, en el tercer any, estava una mica desmotivat. La veritat és que estava molt cansat de la ciència i estava més centrat en el ball, però casualment vaig demanar una beca a Zuric; t'oferien dos mesos durant els quals t'ho pagaven tot per fer recerca. Vaig tenir molta sort que m'agafassin, perquè hi havia més de 700 persones de tot el món.

Us va ajudar a continuar endavant?

— Va ser una de les meves millors experiències i va ser quan vaig veure que la ciència em podia agradar molt més del que em pensava. També vaig veure que tot el que havia estudiat els anys anteriors m'havia servit per poder investigar. Aquell va ser el meu primer contacte amb el càncer i també el moment en què vaig decidir que, quan acabàs la carrera, hi tornaria per fer el màster.

I hi vàreu tornar?

— Sí, el màster dura un any i mig, però vaig anar fent pràctiques de sis mesos i vaig acabar estant allà dos anys i mig.

Vivint la investigació i l'educació dins i fora del país, creis que hi ha moltes diferències en els sistemes?

— Des del punt de vista educatiu, crec que ens preparen molt bé aquí,perquè quan surts a fora tens un nivell molt alt. Pel que fa a recerca universitària, sí que és cert que hi ha molta diferència entre com es fa aquí i fora. Aquí estan molt cremats, perquè han de compaginar les classes, les tutories, les correccions i la recerca alhora, però els professors de Zuric anaven més tranquils perquè tenien més recursos.

És fàcil viure de la investigació una vegada s'acaba el doctorat?

— Una vegada acabes, és molt difícil quedar-hi amb condicions. Quan una persona acaba el doctorat, té 30 anys i potser té ganes de tenir família. El meu sou, per exemple, no em permetria viure tot sol a Barcelona, per exemple. La formació és molt bona, però els recursos per viure d'això són escassos.

Què són per a vós el ball i la investigació?

— Constància, introspecció i treball en equip. Les dues coses m'agraden perquè tenen aquestes tres propietats.