“Hi ha por en l’audiovisual de fer servir regionalismes i no tots som madrilenys”

Palma“Quan vaig sortir de casa a 19 anys per anar-me’n a viure a Barcelona, em vaig adonar que no sabia fer res: no sabia canviar un endoll ni fregir un ou”, diu Pablo Portela (Vigo, 1986), un gallec establert a Llubí. “Vaig descobrir que no sabia res de la vida i la ment em va demanar aprendre”, afegeix just després. De llavors ençà no ha deixat de fer-ho. Ha passat per un munt d’aficions, la majoria, pràctiques. Ara té un corral, un hort, abelles i ha plantat vinyes. “M’agradaria fer vi”, diu, però només és un projecte: “No té per què arribar a quallar”.

De cadènciareposada en el parlar i molt conscient de si mateix, és una persona entusiasta. D’alçada considerable, la seva mata de pèl arrissada es mou a poc a poc quan s’expressa, també en sintonia amb els seus gestos. Va venir a Mallorca amb la seva parella després de la pandèmia. Van decidir que el seu temps a Galícia havia acabat i que necessitaven un canvi d’aires. Optaren per l’illa per les connexions amb la Península. “Per la meva feina, a Galícia se’m feia més complicat anar a segons quins llocs d’Espanya. Des d’aquí hi ha millors connexions, encara que hagis d’agafar un avió”, diu. Ho explica així: “Eres a Almeria i era impossible arribar el cap de setmana a Galícia. Moltes vegades vas amb un camió de l’empresa que s’agafa a Madrid i després ja fas el trasllat on sigui i quedes sense el teu vehicle personal i sense possibilitat de moure’t.

Treballa a la indústria audiovisual de tècnic de suport de càmera, que en argot s’anomena ‘grip’ o ‘maquinista’. “Dit de manera senzilla, col·locam la càmera en llocs complicats”, explica. Els maquinistes són els encarregats de fixar la càmera a les grues o als vagons amb què s’executa la tècnica del travelling, per exemple. Fa feina en projectes a Palma, però, curiosament, treballa força a Galícia. Sèries locals, sobretot. També ha fet feina a O que arde, d’Óliver Laxe i a l’arxiconeguda Fariña, sèrie basada en el llibre de Nacho Carretero. Sobre aquesta producció explica que va ser una experiència en si. “Va ser un rodatge superintens que va durar sis mesos”. Tot l’equip estava allotjat a Noya, un poble de 14.000 habitants. Les exigències eren altes, l’equip anava just per al que volia fer. S’acumulava la falta de son amb jornades de 12 hores, però d’alguna manera, el que van fer va funcionar. “Al final el resultat va ser molt bo i, després, a més, va triomfar, cosa que a vegades no passa, independentment de la qualitat de la feina”, comenta. Un aspecte important de l’èxit de la sèrie és que es va apostar per l’ús del gallec: “Hi ha molta por en l’audiovisual de fer servir regionalismes i no tots som madrilenys”, diu. “Això li va donar un punt interessant”, afegeix.

Del rodatge al camp.Durant la seva estada a Barcelona va descobrir els horts urbans i va decidir que no tornaria a viure en un pis. Quan va venir a Mallorca va trobar la seva terra promesa. Ara la seva finca és el camp d’experiments i projectes. El darrer, a més de les vinyes, són les abelles. Les cria i en cultiva la mel... al seu ritme. “Mai tanc les coses, sempre intent millorar i, això d’intentar és fonamental”, se sincera, entre rialles, per després afegir: “Tenc intencions, objectius, però durant el camí pots acabar a una altra banda. I això està bé”.