Joan Ramis: “Som un híbrid: pastisser i bibliotecari”

PalmaViu entre pastissos i entre llibres. És pastisser i bibliotecari, o a l’inrevés. O potser cap de les dues coses del tot. “Em costa definir-me. Som un híbrid”, diu Joan Ramis (52 anys). Es va criar dins el forn Ramis, un dels obradors familiars més antics de Llucmajor. Des que va morir el seu pare, el 2009, la seva germana i ell duen el negoci. Això sí, deixa clar que el pes de la gestió el du la germana; ell hi ajuda, sobretot als matins i en dates importants. A l’horabaixa es posa al capdavant de la biblioteca pública. Una vocació trobada de casualitat.

Els dos joans. Ell sempre havia estat “Joan, el del forn”, “el fill de....”. I des que va entrar a la biblioteca, el 1997, va sumar una altra identitat: “Per als usuaris, som en Joan de la biblioteca”, conta. Primer va estar a la de l’Arenal i l’any 2000 es va treure la plaça per a la del poble. “No ho havia anat a cercar, va arribar. Però de seguida em va engrescar moltíssim i encara m’engresca”, diu Joan, que “mai havia estat gaire bon estudiant, però sí molt lector”. Amb els anys, nota el pes del cansament de les dues feines, sobretot quan s’ajunten dates assenyalades com Pasquas i, després, la festa del llibre. Pensa que algun dia haurà de renunciar a alguna cosa, “però és com si em demanassin quin braç tallar-me. No sabria a què renunciar”.

El punt d’inflexió. Joan sempre havia dit que, a més de la germana, tenia un germà: el forn. “A més, un germà amb moltes necessitats”, diu. A casa, “sèiem a taula i només xerràvem del forn”. Recorda que obrien cada dia de la setmana, tot el dia, i el pare i la mare feien feina a tota hora. Tot això li va generar un cert rebuig: “No volia sentir parlar del forn”. Però la mort sobtada del seu pare ho va canviar tot i va començar a reconciliar-se amb l’ofici familiar. “Jo pensava que no en sabia res i resulta que sí, que tenia un bagatge dins. El meu pare, a poc a poc, ens havia posat el cuc del forn”, explica.

La creació. Són dues feines molt diferents, però el que tenen en comú –segons Joan– és que necessiten vocació per fer-les bé. El que més li agrada a ell és la part creativa: tant en l’elaboració de menjars com en el món literari. Al forn, la decoració de pastissos, fer els torrons... I a la biblioteca, les activitats per als infants: “No és fàcil, però m’encanta veure quan aconsegueixes enganxar-los”. També el club de lectura d’adults, que tira endavant des del 2005, i amb persones fidels des de llavors “que s’han llegit més d’un centenar de llibres. És molt estimulant”, apunta. De vegades, pateix perquè no té temps per dedicar-se plenament a tot. “No tenc temps per fer tot el que podrien fer altres bibliotques i tampoc estic tot el dia dins el forn. Per això de vegades em costa definir-me. Em sent estrany”, reflexiona.

Del poble. Quan era més jove tot ho feia a Palma: estudiar o estar amb els amics. Viatjava molt “i no era gens de Llucmajor, volia anar a viure a Palma”. Amb el temps, això ha canviat: “Ha estat un camí, però he arribat a entendre que som part del poble”. Els llibres hi han jugat un paper clau: va ser a través de la col·lecció del fons local que es va endinsar en la història de Llucmajor. “No estimes el que no coneixes. I conèixer el meu poble ha fet que l’estimi més”.