Javier Pérez de Arévalo: "El romanticisme s’acaba tan bon punt creues la porta del far"

PalmaJavier Pérez de Arévalo (Burgos, 1962) fou el darrer faroner que habità el far de la Mola, a Formentera. Des de l'any 1989 fins al 2001 fou l'encarregat de custodiar les costes de la pitiüsa menor, fent vida sobre el penya-segat. A més, és compositor de música clàssica, ha publicat tres novel·les i és filòsof defensor del biocentrisme. Ara resideix a Mallorca, on també fa de faroner.

Si us demanen a què us dedicau, què contestau?

Com que imagín que la pregunta és professional, sempre contest que som faroner.

Vàreu ser el faroner de la Mola a Formentera durant dotze anys. Quin record teniu de l’experiència?

És una etapa important i inesborrable de la meva vida. Saps que és una cosa que som pocs els que hem tingut el privilegi de viure, amb les seves coses bones i dolentes, no tot és idíl·lic. Però, al cap i a la fi, és una experiència vital que saps que pocs han tingut.

Què destacaríeu de l'experiència de manera positiva i també negativa?

Positiu: viure en un far. És una experiència molt singular i única. Una de negativa és l’aclaparament dels turistes molestant a la porta de casa teva.

Com és això?

A Formentera la visita obligada era el far de la Mola. Tu sorties de casa teva però ells no ho entenien. Tothom em demanava si podien pujar a veure’l. Era molt molest durant la temporada, que al cap i a la fi és llarga, haver d’estar aguantant això cada vegada que sorties de casa teva o que hi entraves.

Ja s’havia fet la pel·lícula 'Lucía y el sexo', de Julio Medem?

No, es va fer el darrer any que jo hi era. Precisament, jo els veia rodar. En alguna ocasió, jo també duia el far de Barbaria i quan havia d’anar-hi em deien que no hi podia passar. "Com que no hi puc passar? Si som el faroner i he de fer-hi feina!", deia jo. I una de les coses que em varen molestar quan vaig veure la pel·lícula és que en tres ocasions diuen que "en aquesta illa no hi ha faroner" i jo em recordava d’ells i pensava: "Però si jo era allà! Com que no?".

Quan sentim parlar del far de Formentera té una aura de romanticisme. És real?

El romanticisme s’acabava tan bon punt creues la porta del far. Allà tens la teva professió i la teva vida. Els hiverns en qualsevol far són molts durs, tens unes condicions climatològiques que no tens quan t’allunyes del penya-segat. Viure a la vora d’un penya-segat, on no ets ni a la mar ni a terra, significa estar en un món de ningú en el qual el vent és molt fort, les tempestes et copegen... De fet, jo vaig haver de dir a la meva família, a la meva dona i el meu fill, que quan hi havia tempesta ni pensassin a entrar al bany perquè hi havia derivacions elèctriques per les aixetes. De fet, allà hi ha mort algun faroner per qüestions de descàrregues elèctriques. Llavors era una situació complicada, els temporals que t’arrencaven finestres, no tot era tan idíl·lic com es veu.

De fet, he llegit que un llamp va caure a prop i us hauria pogut matar.

Sí, a mi me'n varen caure uns quants, però, concretament d'un, me'n vaig lliurar per poc perquè acabava d’arribar a la Mola, no hi duia molts de mesos i no era molt conscient del perill que hi havia allà. Em va entrar per l’aixeta de la cuina i si m’hagués agafat cinc minuts abans, quan feia netes unes tomàtigues, m’hauria quedat electrocutat allà. Després ja en vaig aprendre i quan hi havia tempesta ni se m'acudia tocar res.

Com és el dia a dia d’un faroner?

Aquí convé diferenciar com era quan vivíem allà i com és ara que hem d'anar de far en far i la majoria ja no hi vivim. No té res a veure.

Com era abans?

Era una vida molt obsessiva perquè vivies en aquell far. Els anys vuitanta, quan jo vaig entrar a la professió, entraves en un far però t’adjudicaven el control i el manteniment d’altres i allò s’anomenaven agrupacions. Per tant, ja no era aquell faroner de principi del segle XX o del XIX que vivia tot sol en aquell far. La nostra generació teníem agrupacions, però, tot i així, era molt obsessiu perquè no podies abandonar el far sota cap concepte si no t’enviaven una altra persona, sempre havies d’estar molt pendent que allò mai quedàs apagat i t’hi arribaves a obsessionar bastant.

I com és avui?

Avui tots els senyals marítims de l’Autoritat Portuària estan telecontrolats, les alarmes ens arriben als ordinadors, als mòbils i, per exemple, a Mallorca som tres faroners i no aturam. Un dia he d’anar a Formentor, un altres a ses Salines, a Capdepera, a Sóller, a la Dragonera, a Cabrera… no aturam.

A Mallorca sou tres faroners per a tots els fars que hi ha?

Som tres faroners operatius al 100% i un quart prejubilat al far de la punta de l'Avançada, al Port de Pollença, que està a un 25%.

Canviant de tema, també sou compositor. Com us introduïu en el món de la música clàssica?

Això és previ als fars. La conseqüència dels fars ve precisament de la meva intenció de dedicar-me a la composició de música clàssica, després d’estar gairebé deu anys estudiant al conservatori. Vaig començar un poc tard i vaig haver d’estudiar de manera molt intensiva, harmonia, contrapunt, anava a tota marxa fins que hi va haver una crisi, en la qual em vaig adonar, per exemple, que Johann Sebastian Bach no podria aprovar mai un examen de contrapunt o de fuga, perquè no compliria les normes. En aquell moment vaig tenir una crisi, podríem dir-ne, artística, encara que soni un poc pedant, i em vaig plantejar quin sentit tenia allò. En aquella època, estic parlant de l’any 1980 o 1981, estava bastant obsessionat, per exemple, amb Stravinski, que mai havia trepitjat un conservatori.

Llavors, deixàreu el conservatori?

Vaig decidir cercar uns professors particulars, vaig renunciar a treure’m un títol i a viure de la titulació musical i vaig cercar un 'modus vivendi' que jo creia que em permetria el temps i l’aïllament per compondre. Continuu aprenent directament de compositors que jo pens que em poden ensenyar, i així va ser. Em fic a faroner, vaig acabar a Formentera i allà em varen recomanar Xavier Carbonell, un compositor català que feia temps que vivia a Mallorca i amb ell vaig acabar els estudis de contrapunt, de fuga i de música antiga. Vaig estar molts anys amb ell perfeccionant.

Què voldríeu remarcar de la vostra carrera com a compositor?

L’Orquestra Simfònica de les Illes Balears ha interpretat ja tres obres simfòniques meves, també vaig fer coses per a la ràdio alemanya, per al que anomenen allà 'Hörspiel', que venen a ser radionovel·les amb un toc un poc intel·lectual que fan allà. I alguna obra meva també s’ha estrenat per exemple a Pequín, una obra per a percussió.

El que passa és que l’evolució que he tingut ha estat un poc una involució. De ser un 'abertzale' de la música contemporània, un avantguardista acèrrim, a poc a poc vaig començar a veure que la música contemporània, i l’art contemporani en general, havia arribat a un carreró sense sortida, que s’havien romput tots els paràmetres possibles i que a partir d’allà calia fer marxa enrere i cercar sortides laterals. I aquí és on m’he quedat. Per exemple, el darrer que he fet aquest any passat ha estat música per a un documental que em va encarregar la Fundació Oxígeno i és música absolutament convencional per a un documental sobre la transhumància a Castella i Extremadura. Estic ara plantejant-me sortides laterals i no tan avantguardistes.

També sou filòsof… Sou com un home del Renaixement!

Títol de Filosofia. Filòsof són paraules més serioses.

Dins l'àmbit de la filosofia, sou defensor del biocentrisme.

Sí, perquè des de molt prest, amb 18 anys, a Burgos vàrem muntar un grup ecologista. Jo som de la generació de quan l’ecologisme era al seu 'boom', i això em va marcar molt. A partir d’aquí em vaig començar a preocupar en filosofia per l’ètica del sofriment animal, per això també vaig fer un màster en bioètica.

Com veis la situació actual, quant a àmbits socials i polítics, des d’un punt de vista biocentrista?

Em crida molt l’atenció i estic molt content de l’auge de l’animalisme. El que passa és que, quan l’animalisme es polititza, adquireix unes perspectives per a mi un poc populistes i no molt argumentades des del punt de vista filosòfic o ètic.

En quin sentit?

De vegades veig que els partits polítics s’apropien d’aquesta moda animalista en favor dels seus beneficis. En posaré un exemple: el moviment antitaurí. Per suposat, jo som antitaurí, no m’agrada gens un espectacle que es basa en el sofriment d’un animal. Però si ens ho plantejam des d’un punt de vista bioètic i el que volem és eliminar el terrible sofriment animal que l'espècie humana infligeix, és molt més problemàtic tot el que està succeint en granges de porcs a escala estatal. El porc, per exemple, és un animal que té un sistema nerviós que li aporta una capacitat de sofriment molt molt gran, grandíssima, més que un ca. El sofriment al qual estan abocats aquests porcs en aquestes granges és bestial. Això a mi em preocupa molt més, per a mi és una espècie d’holocaust animal, salvant totes les distàncies i que ningú em malinterpreti la paraula. Podem pensar que allà, en aquestes granges, hi ha un tractament i un problema grandíssim de sofriment. I això no preocupa gairebé a ningú i, no obstant això, als polítics el que els preocupa són bous que han viscut tota la seva vida beníssim i són torturats la darrera hora de la seva vida. És lamentable i per a mi és menyspreable, però em preocupa més allò altre: animals que neixen i durant tota la seva vida viuen torturats, dia a dia.

Hi veis una solució, a això?

Per suposat som vegetarià, ja ho era quan tenia 20 anys i pareixia un marcià, en aquella època. Crec que hi hauria d’haver una ètica alimentària, però no una ètica heterònoma, que diria un filòsof, és a dir, a ningú se l'ha d’obligar a res, cadascú ha de crear la seva esfera ètica. Cadascú hauria de menjar allò que és capaç d’assumir en funció del sofriment animal. Si ets capaç de matar un musclo i no preocupar-te pel seu sofriment, idò perfecte, menja-te’l. Si ets capaç de torçar el coll i matar un pollastre o una gallina, menja-te’ls. Però estic segur que la gran majoria que menja porc o vedella seria incapaç de matar-los. De fet, serien incapaços de veure com els maten. I a partir d’aquí és on pens que hi ha la hipocresia. Quan estàs consumint allò, ets hipòcrita perquè tu no podries matar aquell animal, ni tan sols veure com el maten. Idò no en mengis.

Ni tan sols saber com ho fan.

És clar, per tant, jo pens que cadascú s’hauria de fabricar la seva esfera i pensar fins a quin punt jo som capaç de matar un animal. Llavors, menja’t allò, però si no, em pareix hipòcrita.

Tornant a l'esfera creativa, també heu publicat llibres?

Creativament, com que també vivia una crisi amb la música contemporània vaig començar a escriure novel·les d’humor i ara estic instal·lat aquí, en les novel·les d’humor, i m’hi trob molt a gust.

Quantes n’heu escrites?

Acab de publicar la tercera, que just és sobre un suposat crim ocorregut al far de na Pòpia, a la Dragonera. El detectiu utilitza mitjans esotèrics com el pèndol i les bolles de vidre per intentar esbrinar quin faroner es va carregar algú en aquell far fa més de cent anys. I hi ha un poc de crítica també a la massificació turística de Mallorca, llavors tot es desenvolupa el mes juliol amb la massificació a Valldemossa, a les coves del Drac i en tots aquests llocs turístics mallorquins, i ho ridiculitz un poc des d’una crítica constructiva i un humor sa.